aNDRòMiNa: León (2): Pulchra Leonina

Són pocs metres els que separen dues de les joies més sublims del romànic i del gòtic peninsulars: la basílica de San Isidoro i la catedral de León, respectivament. Visitar la ciutat és sinònim de goig i de gaudi que brollen en descobrir aquestes dues meravelles que s'entremesclen amb la història i la llegenda. Com és que no hi havia anat abans!?

La visita al palau del comte Luna és força recomanable: del palau original no queda gairebé res, però l'exposició que s'hi allotja il·lustra la història de l'antic regne de Lleó, bressol dels regnes peninsulars del Cantàbric i del parlamentarisme medieval. En efecte, el parlament de Lleó, o reunió del rei amb els diferents estaments socials, està documentat abans fins i tot que la institució anàloga sorgida a Anglaterra.

Fou en 1188 que se celebrà una Curia regia a la ciutat de León, de la qual van emanar una sèrie de decreta que reflectiran una forma de govern i administració original del marc de les institucions hispàniques medievals, en què el poble participarà per primera volta prenent decisions a través dels representants de viles i ciutats junt amb el clergat, la noblesa i el rei (llavors Alfons IX, rei de Lleó i Galícia). La UNESCO ha inclòs aquests fets en el seu programa "Memòria del món", per considerar-los l'origen del parlamentarisme en la història de la Humanitat.

Evidentment, el rei no buscava democratitzar el seu regne, sinó aconseguir aliats davant de la noblesa i l'Església que li facilitaren la consecució de numerari a canvi de privilegis.

III

A migdia, em veig obligat a esperar una llarga estona fins l'obertura del MUSAC. Trobe un bar de tota la vida gran, net i amb aire condicionat (el més interessant de tot). Hi ha poca gent, però tots parlen del mateix: la calor. Avui es fregaran vora els quaranta-dos graus a la ciutat: jo ni ho note, acostumat com estic, però ací estan entre escandalitzats, fastiguejats i preocupats. Pels carrers, la gent toca les parets dels edificis i se sorprèn de com bramen... Crec que dies com avui fan esclatar la realitat al davant de més d'un despistat.

No exagere si dic que el MUSAC m'ha agradat tant com la catedral o San Isidoro. L'arquitectura, tot ella inspirada en les vidrieres de la catedral, és impressionant! Però encara reste més admirat davant d'un pintor que hi descobrisc: l'iranià Y.Z. Kami.

"En una época en la que el mundo se enfrenta a una crisis sin prededentes del cuerpo como elemento mortal, las obras de Kami contemplan los cuerpos con una calma etérea, reflejando un sentimiento filosófico de meditación sobre el ser interior y exterior. Los retratos de Kami son de personas corrientes, que miran hacia adelante con determinación, pero su magnífica solemnidad les confiere una cualidad de monumento conmemorativo, poderoso y, a menudo, místico".

"La alineación desajustada de las partes del rostro del niño es inquietante y hace que el observador se plantee una pregunta que puede surgir, de hecho, de todos los retratos del artista: ¿Cómo nos percibimos a nosotros mismos? ¿Quién soy? ¿Quiénes somos?"

Després de quedar bocabadat a la sagristia de San Marcos, m'adrece a la casa Botines. No m'hi perd la visita guiada. La casa Botines esdevingué, com el palau episcopal d'Astorga, un camp de proves per a futurs edificis que Gaudí dissenyaria per a Barcelona. De nou, un vincle personal: el Sr. Botines era proveït de teixits per Joan Güell, qui li va recomanar l'arquitecte per bastir sa casa i sa botiga.

El més interessant és el joc de formes i d'enganys que la fa semblar un edifici prismàtic de cinc plantes de planta regular, quan en realitat té una planta trapezoïdal i sobre ella s'alça un volum tronc-piramidal que s'eleva al llarg de set plantes. Només des de la cantonada del parc del Cid arribem a intuir que l'edifici no és tal i com es mostra a primera vista. A més a més, es diu que la casa sencera representa un drac: no és ben bé així, sinó que la forma del solar és exactament la que té el quadrilàter d'estrelles que forma el cap de la constel·lació Draco.

Si hui és un dels edificis més admirats de León, el ben cert és que quan es va construir ningú no hi donava un duro: tothom pensava que l'edifici s'ensorraria. En efecte, està construït sobre un aqüífer i sense murs de càrrega, cosa totalment nova a l'època. Gaudí va saber salvar tots aquests entrebancs emprant noves tècniques de construcció.

La col·lecció d'art que s'exhibeix a la casa Botines paga molt la pena. Reste enamorat d'una sèrie de gravats de Dalí sobre la Divina Comedia de Dante.

VII

Només em queda apropar-me a la plaza Mayor. Trobe que, a diferència d'altres ciutats castellanes que he visitat, León sí que té racons per assaborir, plens d'un regust romàntic: la plaça n'és un.

Desfaig les passes per tornar a contemplar la catedral sota la llum del capvespre i isc de la ciutat vella per l'arc de la Cárcel. L'escapada ja arriba a la seua fi!

CATEDRAL