aNDRòMiNa: El silenci ha mort

El Cabeçó d'Or des de la Carrasqueta

Caminar, caminar, caminar... Quina obsessió! Aquesta vegada, rumb al cim del Tossal de les Aigües... o Cabeçó d'Or: aquesta n'és la traducció. El mot «ur» designava l'aigua en la llengua que es parlava al País abans de l'arribada dels romans.

El paisatge des del port de la Carrasqueta és impressionant quan apareix la primera escletxa de l'alba. No puc evitar de fer una parada al mirador. El vent udola, fa fred... Està a punt de fer-se de dia...

És el món de la nit un món de somnis que abandonem rumb a la claredat del sol que ens porta a viure en la realitat, o és a l'inrevés? Em pregunte si el dia en realitat no és un despertar a una il·lusió.

Però, és això que experimente el silenci?

III

Primero fueron las mañanas blancas, vibrantes de hielo, la noche cayendo pronta en un pueblo inmerso en la más absoluta oscuridad, entre campos misteriosos. ¿A qué se dedicaban tantos animales, ocultos durante el día bajo tierra, cuando la oscuridad llegaba para anunciarles el despertar?

Aquest fragment d'un llibre que tinc entre mans em fa caure en el compte: el silenci i el misteri de la nit se'ns esvaeix en els temps que corren. Llums elèctrics, motors, brunzits, calefaccions silencioses que prescindeixen del foc... Imaginem-nos que tot això desapareix, que a ciutat, al camp, a la natura, la nit fos una altra volta sinònim de la fosca absoluta. En paraules de Joubert, la nit convertiria el món en un gran text de silenci.

Durant el trajecte, els llums del cotxe, el soroll del motor, el receptacle tancat que és l'automòbil... han matat aquest silenci. També els llums d'Alacant que taquen el paisatge nocturn. Tot plegat ens fa creure que la nit és el lloc segur que no és.

El silenci té molts vessants amables. Expressa de vegades complicitat, cerca interior, cerca de la divinitat... Però avui en dia, quan apareix, no ens evoca quelcom amable, sinó més aviat ens remet a un element fosc, tel·lúric, terrible, hostil. El concebem com a quelcom infernal, insuportable.

Per què?

Hölderlin, en molts dels seus poemes, evoca un temps perdut en què els déus i els hòmens convivien en harmonia. Els déus no només parlaven als hòmens, sinó que s'hi unien carnalment i engendraven els herois. Per als grecs, tot ho marcava el destí, ningú era amo de la seua vida: quan algú mor a la Ilíada a mans d'un guerrer, és sempre un déu que dirigeix la fletxa al cor de la víctima. Tot esdevé per acomplir els vaticinis dels oracles i la voluntat dels déus.

Però la modernitat irromp com una ruptura entre aquests dos mons. Una ruptura que es materialitza en uns silencis colpidors al llarg del segle XX: el silenci absolut que irromp en Auschwitz i que es transforma en la mort absoluta. Déu ha callat definitivament.

Però a més, el destí ha desaparegut. La ideologia que ens domina ens fa únics responsables de la nostra vida: darrera del missatge fal·laç del "voler és poder", i de la lògica de l'emprenedoria, està la responsabilitat amb què els poderosos ens carreguen. "Tu ets senyor de tu mateix", "tu pots fer el que et proposes" és l'aigua amb que els qui acumulen el poder i agreugen la desigualtat renten els seus remordiments.

Els missatges del poder esdevenen soroll. Tot se n'impregna. Només han quedat silencis residuals en el nostre dia a dia, que apareixen només al voltant de la malaltia i de la mort. Esdevenen, però, un fruit de la perplexitat que sentim davant de l'incomprensible.

El silenci produeix una por profunda quan es fa present: de seguida el fem desaparèixer tot engegant el televisor, la ràdio, navegant amb el mòbil... Emprem una gran part de la nostra vida buscant llocs i situacions on no regna el silenci: centres comercials, llocs bulliciosos, espectacles multimèdia, concerts multitudinaris... Cada vegada és més incomprensible una trobada on la gent s'aplegue i calle... i les hi ha hagut en molts contextos.

VII

Victor Hugo escriu:

...del astro a la larva, la inmensidad se escucha [...]
¿Crees que el agua del río, los árboles del bosque
sin nada que decir, elevarían la voz? [...]
¿Supones que la tumba, en musgo y noche envuelta,
tan sólo sea silencio? [...]
No, todo es una voz y todo es un perfume;
todo, en el infinito, dice una cosa a alguien.

Oímos el ruido del rayo que Dios lanza,
la voz de lo que llamamos silencio.

VIII

Abans de la Creació, només hi havia silenci. Però l'evangelista comença el relat dient: «Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu».

I els creients van a l'església a escoltar la «Paraula de Déu». Mahoma és utilitzat per Al·là com a vehicle per fer-se Paraula (l'Alcorà). En l'Antic Testament, Déu parla i dona una Llei.

Però, quin tipus de Paraula és Déu? Justament, la que no es pronuncia mai. Déu no només s'oculta i guarda silenci, sinó que només parla quan calla. Som els hòmens els qui som paraula, el nostre món es fet per paraules.

La llengua de l'ànima és el silenci. Max Picard diu: tota paraula que naix del silenci pereix quan deixa d'estar en relació amb aquest silenci, quan ha eixit del silenci, de la plenitud del silenci, del qual és tan sols l'altra cara, la ressonància. Pierre Emmanuel, en relació amb això, afirma: el silenci és la paraula transfigurada. Cap paraula existeix en sí mateixa; la paraula no és més que pel seu propi silenci. És silenci, indivisiblement, en l'interior de la menor paraula.

Sloterdijk, a Hacer hablar el cielo, cau en el compte que tant l'Antic Testament, com el Nou Testament i l'Alcorà no són més que creacions que tenen un marcat caràcter de cita i compilació, que utilitzen un llenguatge poètic farcit d'imatges i que es deriven de la incorporació de creacions poètiques anteriors, actualitzades en noves representacions performatives d'antigues litúrgies. Tots tres tenen en comú també que són emprats per modelar la societat tot fent invisible el seu caràcter poètic, ficcional o mític.

Però del Nou Testament hi ha quelcom totalment original: el relat de la Passió. Però, paradoxalment, aquest relat condueix en realitat a un silenci que és molt semblant al que hem experimentat en el segle XX: quan Crist està a punt de morir en la creu, Déu es limita a callar. Ni tan sols Crist resisteix aquest silenci: se'n queixa. Totes les paraules anteriors han estat convertides en xerrameca: en el moment culminant, només queda el silenci. En altres paraules: totes les tradicions sapiencials de què es nodreixen els Evangelis aboquen a aquest silenci insuportable, que, d'altra banda, ha aparegut ja en altres moments de l'Antic Testament, com al llibre de Job, als Salms o als Proverbis.

XII

El silenci de Déu en aquest moment culminant no qüestiona la seva existència. Qüestiona la paraula mateixa. Tota paraula pronunciada és humana: no hi ha paraula divina, no hi ha paraula de Déu. Déu només calla, s'amaga darrere del silenci.

Hermann Broch ho expressa de manera encertada quan diu: el Verb és inconcebiblement inefable, perquè està més enllà del llenguatge.

XIII

Així, mentre que els clergues empren la paraula divina per dictaminar com ha de ser la nostra vida, els místics han buscat sempre Déu en el silenci. Tots els místics, de totes les cultures i religions, s'assemblen, tot i que empren diferents vies per aprehendre Déu. De les seues experiències no ixen preceptes, dogmes i lleis. Només imatges, poemes i cants.

La mística és una experiència que deixa exhaust. És per això que Rilke diu que tot àngel és terrible: l'àngel es mou entre allò visible i invisible, entre els vius i els morts, entre allò que parla i allò que calla. Només la nit permet aprehendre la totalitat que percep l'àngel.

XIV

Sant Joan de la Creu afirma que el silenci de Déu és el que ens dona llibertat de creure o no creure. La fe i la incredulitat tenen el mateix origen. Ambdues busquen en el silenci.

Quan més camine, menys em crec els qui parlen sense escoltar. I molt menys els qui tenen quelcom a dir-me en nom d'un Déu que, en realitat, calla.

No hi ha res més enllà del silenci, de la nit i dels somnis.

[Les cites les he extret de Historia del Silencio de Corbin i de Talón de Aquiles, de Waysbord: molt recomanables.]