aNDRòMiNa: de febrer 2023

L'alba des del port del Collao

Després d'haver llegit sobre La Estrella i les energies del lloc on s'alça el santuari al llibre de Matilde Pepín que vaig anomenar en un dels posts anteriors, decidí fer via cap a aquest llogaret. Comencí la ruta a Vistabella del Maestrat: en havent ascendit al Tossal d'Escalamunda, els camins m'anaven endinsat en els boscos que hi ha a la frontera del Maestrat amb l'Aragó. En unes hores ja poguí veure la cúpula del santuari de la Mare de Déu de La Estrella brillant als fons de la vall del riu Montlleó.

Ací i allà havia llegit alguns testimonis d'excursionistes que parlaven de Sinforosa, una anciana octogenària que rebia els excursionistes que feien parada a La Estrella, hi conversava i els hi feia de guia pel santuari que encara s'alça imponent en un dels flancs de la plaça del poble. (L'espectacularitat de l'església i dels casalots que allotjaven els pelegrins, per cert, contrasta amb la ruïna que impera a la resta de carrers i carrerons del llogaret). Vaig esperar, doncs, que apareguera Sinforosa, però no tinguí la sort de conèixer-la.

En creuar el riu pel pont, viu que tres persones conversaven davant de la font i del llavaner. M'hi atansí a tafanejar el lloc. La conversa que tenien anava sobre la dificultat de fer el salt a viure en un poble. Un matrimoni afirmava que hi havia molta gent a ciutat amb ganes de fer el canvi, però un altre, que em va semblar que era de la zona, deia que no, que com a idea estava molt bé, però «el que está acostumbrado a escuchar las ambulancias, los gritos, los botellones, a tener los autobuses a mano, el kebab en la esquina y todas las tiendas cerca, llega aquí y se encuentra sin nada. Y eso no todos lo soportan. Hay que sí, que dicen que harán el cambio y lo hacen, pero la mayoría no lo harán nunca. La gente no está preparada para vivir aquí, es muy duro».

Des d'allà vaig pujar la costereta que puja a la plaça, i només vaig trobar-hi gats famolencs. Un altre grupet de curiosos que havia arribat al cotxe em va preguntar per Sinforosa: ni rastre. M'asseguí a dinar mentre donava menjar als gats que, de cop i volta, es van fer amics meus... I després passegí pel poble: només vaig trobar ruïna i silenci.

I dilluns, mentre em dutxava, a la ràdio escoltava que Sinforosa, junt amb el seu marit, havien marxat de La Estrella just el dissabte, el dia anterior de la meua arribada, després d'haver-hi viscut sols durant cinquanta anys. Per tant, vaig arribar a La Estrella just el dia que s'havia apagat del tot... Això sí, viu un detall que em va fer pensar que la marxa no va ser del tot pacífica i planificada: el fill volia endur-se els pares a Vilafranca, però crec que ells es van resistir a la idea fins el final. En efecte, Sinforosa s'havia deixat la roba estesa a un fil d'estendre col·locat a l'extrem assolellat de la plaça, a l'altra part d'on tenia sa casa. La roba en penjarà durant uns quants anys per afegir un gra més de desolació al lloc.

Sinforosa i Martín van viure a La Estrella durant cinquanta anys... Sols? Jo diria que no: es tenien l'un a l'altre. Ara bé, crec que el buit al que feien referència les persones que vaig trobar al llavaner no es troba als llocs solitaris. Els qui estem buits som nosaltres i per això no suportem els llocs on no podem tapar amb res aquesta sensació. A l'excursió m'ha acompanyat una novel·leta de Don Delillo (El silencio) al començament de la qual trobem dos personatges segurs de sí mateixos, conscients d'on són en cada moment gràcies als aparells tecnològics: són a un avió on els aparells digitals actualitzen en cada moment el temps que fa de l'enlairament i què falta per aterrar, l'hora a diferents ciutats, l'altura a la que es troben i la velocitat a la qual viatgen. Les aplicacions que han emprat durant la seua visita a París permeten a ella fer un llistat d'allò que han visitat. Aquesta seguretat contrasta amb el nihilisme i la perplexitat que envaeix cadascun dels personatges a causa d'un apagó tecnològic de causa desconeguda. El llibre acaba així: «Max no está escuchando. No entiende nada. Está sentado delante del televisor, con las manos entrelazadas detrás de la nuca y los codos hacia fuera. Y luego mira la pantalla vacía».

Aquest mirar la pantalla buida es repeteix en vàries ocasions al llarg de les pàgines del llibre. Però, des de quin moment ha estat realment buida? O el que és el mateix: que ens aportava el que hi apareixia? Si bé és cert que l'ésser humà ha emprat la tecnologia des de temps immemorials per perpetuar-se, podem afirmar que hui és la tecnologia qui ens empra per a perpetuar-se a ella mateixa, tot buidant-nos de la nostra pròpia humanitat. Perquè, que quedaria de nosaltres en cas d'aquest apagó digital absolut? Fins a quin punt hem esdevingut nosaltres mateixos un apèndix de la tecnologia i no a l'inrevés?

El despoblament té a veure amb motius socials, econòmics, demogràfics. Però en part també humanístics i espirituals: necessitem soroll que anestesie una inquietud sorgida a un interior buit, que ja no té cap referent ni cap relat que done sentit a allò que som més enllà del consum, de la tecnologia i del narcisisme. I la ciutat és el marc idoni per consumir, per rebre publicitat, per diluir-se en la multitud i, alhora, exhibir-se impúdicament a les xarxes socials.

(I jo el primer: no tinc televisió, però les hores que passe davant de l'ordinador i del mòbil... Ai!).

La Estrella, per tant, s'ha apagat. Però... Quin altre destí podríem haver esperat per a un lloc com aquest? I quin serà el proper poble de la nostra geografia que es quedarà sense els seus habitants?