aNDRòMiNa: Quatre ermites, quatre elegies

I - De la llibreria a Castellfort

M'hauré de prohibir anar a les llibreries.

M'explique: de tant en tant m'agrada tafanejar per la Regolf. No tant per les guies excursionistes i de muntanya, que també, sinó per la secció que té dedicada a estudis històrics i artístics de València i a publicacions del Magnànim. Em va costar fer una selecció d'entre tots els llibres que m'haguera endut: després d'haver triat un estudi sobre les muralles de València i una guia de plantes remeieres del País, va cridar-me l'atenció un llibre anomenat Castellón mágico, de Matilde Pepín.

Bé, l'autora parla de certs llocs de la geografia de la província de Castelló amb molta fantasia i sense contrastar cap afirmació de les que fa, però el text resulta captivador i força suggeridor. El que més em va cridar l'atenció fou que Castellfort i les seues ermites omplien el contingut d'una part considerable del llibre. I em recordí de les sensacions que em va transmetre el paratge on s'alça l'ermita de Sant Pere de Castellfort ara fa just sis anys:

«Ja al capvespre, fent via cap a Algemesí, en eixir de Castellfort veig el senyal d’una ruta que recorre les diferents ermites escampades pel terme del municipi: li han donat el nom de “Camins Sagrats”. I contemple el paisatge impressionant que s’obri entre els Ports i el Maestrat, amb les seues moles i barrancs engorjats, boscos, muntanyes abancalades i pobles encimbellats... Realment el propi paisatge ens parla de la grandesa del món, potser fins i tot del sentit transcendent de tot plegat: caic en el compte que el que converteix en “sagrats” els camins i el paisatge no és l’existència d’un o altre santuari o ermita, sinó que justament els santuaris s’han construït en els llocs on aquesta sacralitat intrínseca al paisatge es fa més patent.»

I per culpa (gràcies a...) del llibre dissabte a les vuit del matí veia com el sol ixent anava banyant la façana de l'església de Castellfort. Ja coneixia el poble, però encara vaig descobrir algun detall sorprenent, com el relleu gòtic de l'anunciació situat en un dels murs laterals de l'església procedent, quasi segur, de l'antiga església gòtica precedent. Des de Castellfort em disposava a recórrer els poc més de vint quilòmetres de l'anomenada ruta de les ermites, que recorre els antics camins de ferradura que unixen l'ermita de Sant Pere, el santuari de la Mare de Déu de la Font, Santa Helena d'Ares i Santa Llúcia de l'antic poblat medieval de la Torre d'en Blasc.

M'acompanyà durant tot el dia la nova edició de les elegies de Rilke, a cura d'Adan Kovacsics i Andreu Jaume. Em vaig proposar d'acabar de llegir-ne l'estudi introductori i les quatre darreres elegies, una per cada ermita.

II - Elegia setena, Sant Pere

No està massa lluny de la carretera; tot i això, el lloc on s'alça és bellíssim: el cim d'un turó des d'on es contemplen les valls i els barrancs que rodegen el poble.

Són moltes les peregrinacions famoses del Maestrat. La més coneguda, la dels peregrins de les Useres, amb els seus cants ancestrals i els rituals atàvics que s'actualitzen en el camí cap al santuari de Sant Joan. Ara bé, si veieu qualsevol vídeo d'aquest pelegrinatge, dubte que no vos vinga al cap la idea que no falta molt per tal que els peregrins acaben per convertir-se plenament en una atracció turística: els curiosos s'amunteguen al seu voltant, tothom els grava. Quelcom semblant passa amb la peregrinació que els catinencs fan cap a Sant Pere de Castellfort: el ritual ancestral pren avui un caràcter festiu i desimbolt que fa segles segurament no tenia.

No ocorre el mateix, però, amb el pelegrinatge que cada any tretze hòmens, acompanyats d'un retor, realitzen a Sant Pere des del Portell de Morella. Vestits rigorosament com fa segles, amb llur capa, barret negre, rosari amb comptes grossos i bordó de peregrí, ploga o llampegue, a les cinc en punt de la matinada del dissabte de Pentecosta, els peregrins de Portell comencen la seua caminada penitencial cap a Sant Pere travessant barrancs i camins antiquíssims. Si bé les notícies més antigues del pelegrinatge daten de l'època medieval, qui pot assegurar que aquest ritual no es realitzaria des de temps encara més remots?

¿Per què en el segle XXI unes persones cada any, el dissabte de Pentecosta, recorren desenes de quilòmetres creuant barrancs i pujant muntanyes des de les cinc del matí a poqueta nit en un esforç que sens dubte no farien si la recompensa fóra material? Respondre que per tradició seria cert, però del tot insuficient, com també dir que ho fan per complir una promesa medieval o per la concepció religiosa, cívica i cultural d'un esdeveniment cabdal al poble. Probablement la resposta només serà totalment encertada amb la suma de totes eixes raons i encara molt més, com per exemple l'íntima sensació personal d'assolir una plenitud que sols en silenci i ritual pelegrí aconseguirem.

Però crec que hi ha quelcom més relacionat amb el lloc mateix on s'alça Sant Pere:

Tota la Terra és sagrada; no obstant, existeixen certs llocs on les energies de la Terra es concentren, on és més fàcil per nosaltres els humans entrar en contacte amb els regnes espirituals. Els nostres avantpassats sabien això i localitzaven els seus temples sobre centres de poder de l'energia de la Terra, llocs on les energies actives i receptives de la Terra s'unien. Si el Déu o la Deessa vol parlar-nos, ho pot fer en mig de Times Square o en el camí de Damasc; si volem, en canvi, comunicar-nos amb la deïtat, necessitarem tota la ajuda que puguem obtenir... I això s'aconsegueix en llocs com aquest.

El peregrí no respon a raons de tipus racional i empíriques. D'alguna manera, el pelegrinatge duu implícita l'assumpció de la totalitat de l'esdevenir, que Rilke reivindica en l'elegia setena:

No solo todas las mañanas de verano, no solo

cómo se mudan en día y resplandecen antes del inicio.

No solo los días, suaves entre flores, y allá arriba,
entre árboles formados, fuertes y poderosos.

No solo el fervor de esas energías desplegadas,

no solo los caminos, no solo los prados al atardecer,

no solo, tras la tormenta tardía, el resuello de la claridad,

no solo el sueño inminente y la intuición vespertina...

sino también las noches, las altas noches estivales,

las estrellas, las estrellas de la tierra,

oh estar muerto un día y saberlas infinitas,

todas las estrellas, cómo, cómo olvidarlas.

Participar de la nit no vol dir altra cosa que transformar allò visible, allò a què vivim aferrats. En paraules de Rilke: «La tierra no tiene más salida que devenir invisible: en nosotros, que con una parte de nuestro ser participamos de lo invisible, que (al menos) tenemos participaciones en ello y podemos aumentar nuestro patrimonio de lo invisible durante nuestra estancia aquí; solo en nosotros puede llevarse a cabo esa íntima y duradera conversión de lo visible en lo invisible, en lo ya independiente de ser visible y palpable, así como nuestro propio destino se vuelve en nosotros continuamente más presente e invisible. Las 'Elegías' fijan esta norma de la existencia, aseguran y celebran esta conciencia». El àngel de les primeres elegies esdevenia terrible perquè era un ésser que reconeixia en allò invisible una categoria superior de la realitat contrària a la que a nosaltres ens aferrem, on trobem les nostres seguretats. I per això mateix, en els Sonets a Orfeu, Rilke exhortarà:

Desea el cambio. Oh que te apasione la llama,

en la que algo se te escapa y con las transformaciones brilla;

ese espíritu creador que domina la tierra

ama en el ímpetu de la figura el punto de inflexión.

III - Elegia huitena, santuari de la Mare de Déu de la Font

Nunca, ni un solo día, tenemos

delante el puro espacio donde las flores

se abren infinitas, pues siempre es mundo

y no hay nunca ninguna parte sin negación:

lo puro e inadvertido que se respira

y conoce sin fin y no se desea.

S'afirma que el lloc del santuari és un vèrtex d'energies tel·lúriques. Potser. Jo només puc afirmar que m'hi trobe estranyament bé. La font, que suposadament no hauria d'assecar-se mai segons la llegenda de la troballa de la Mare de Déu negra, resta quasi extinta. Però encara degota: el seu so ompli l'espai. D'allò visible passem a l'audible. De tant en tant passa algun cotxe per la carretera que travessa la plaça del santuari. Unes motos s'aturen, els motoristes resten encuriosits per la troballa del santuari, alguna cosa els ha impel·lit a aturar-se. Però després el soroll desapareix i el degoteig de l'aigua torna a escoltar-se... Ha vençut el silenci.

En l'elegia huitena irromp la idea d'allò «obert» que es contraposa a un «tancar-se a allò obert» en què transcorre l'esdevenir humà, ja que aquest sempre té present la idea de la mort que, alhora que inunda la nostra mirada, condiciona la nostra manera de relacionar-nos amb el món, ja que aquest món mai estarà per a nosaltres exempt de negació. L'animal, en canvi, no tenint consciència de la mort, participa d'una eternitat entesa com l'absència de la consciència de la finitud. Arribar a aquest estadi no és quelcom que puga explicar-se; no té res a veure amb l'aletheia grega o la veritas llatina. És una experiència: pot viure's, però no explicar-se. En paraules de Rilke:

«En la medida en que el hombre construye técnicamente el mundo como objeto, se obstruye volntaria y completamente el camino hacia lo abierto, que de todas formas ya estaba bloqueado. El hombre que se autoimpone es asimsimo, quiéralo o no, sépalo o no, el funcionario de la técnica. No solo se encuentra fuera de lo abierto y ante él, sino que a través de la objetivación del mundo se aparta propiamente de la «pura percepción». El hombre se separa de la pura percepción. El hombre de la era de la técnica se encuentra en semejante separación frente lo abierto. Esta separación no es una separación de..., sino una separación frente o contra.»

IV - Elegia novena, Santa Helena.

Per arribar a Santa Helena hem de desviar-nos del camí que mena al coll d'Ares. En prenem un altre, en canvi, que ens duu per uns prats des d'on no es pot percebre la màgia i l'encant de l'ermita encimbellada al seu turó. Una volta a dalt, però, les seues formes barroques, la grandiositat del paratge, potser l'energia que n'emana, sorprenen gratament. Al voltant de l'ermita hi ha una petita munió de cases que formen un petit llogaret que encara no està deshabitat. És el moment i el lloc per tal de llegir l'elegia novena.

¿Por qué, pudiendo pasar el periodo
de la existencia como el laurel, un poco más oscuro
que los otros verdes, con pequeñas ondas
al filo de cada hoja (como una sonrisa del viento), por qué
debemos entonces ser humanos y anhelar el destino
al tiempo que lo evitamos? Oh no porque haya felicidad,
ese urgente privilegio de una próxima pérdida,
ni por curiosidad tampoco o como gimnasia del corazón,
propio asimismo del laurel...

Sino porque estar aquí es tanto; y porque todo

lo que hay aquí, tan efímero, nos requiere, se diría

y extrañamente no sincumbe, a nosotros, los más efímeros,

pero solo una vez cada cosa, una vez y nunca más.

I ací és on irromp allò efímer, allò terrenal. Si el peregrí havia tingut la mirada fixa amb allò superior, si l'havia mogut l'ànim de participar d'allò transcendent, s'ha d'adonar que en realitat allò que fa que valga la pena el camí és allò que ha vist, les sensacions del cos, les punxades, les ferides als peus, el dolor, els anhels, les olors, els desigs. En definitiva, allò que es diluirà amb el temps. Com expliquen Jaume i Kovacsics:

«La tierra es para todos el sustrato indecible del que sin embargo brota la genciana azul y amarilla, una flor que sirve como símbolo de la palabra que surge de lo inefable para ser la cosa y mostrarnos "lo abierto", el "puro espacio donde las flores / se abren infinitas" de la Elegía octava. Perdidos en la tormenta del conocimiento, habíamos olvidado que hemos venido para decir "casa", "puente", "manantial", "frutal", "ventana", a lo sumo "columna" o "torre", es decir, aquello que se dispara haca la dimensión vertical, pero sobre todolo que alcanzamos a ver aquí —en el plano horizontal— y que nos constituye sin que nos pertenezca. [...]

El tiempo de lo decible es el tiempo de nuestra condición efímera, que debemos asumir sin matices para superar el nihilismo al que nos ha condenado la conciencia de la muerte. Lengua y corazón, en estos últimos versos, trabajan al unísono en la alabanza, la misión del hombre ante el ángel».

Alaba ante el ángel el mundo, pero no el indecible,
ante és no puedes jactarte de las maravillas sentidas,
pues en el cosmos, ahí donde él siente con toda
su sensibilidad, tú no eres más que un principiante.
Así que muéstrale lo simple, formándose
generación tras generación, nuestro en la vida
ahí a la mano y en la mirada.
Nómbrale las cosas y se quedará aún más asombrado,
como tú en Roma con el cordelero o con el alfarero del Nilo.
Muéstrale lo feliz que puede ser una cosa, qué inocente
y nuestra, cómo aun el pesaroso lamento se dispone
puro a cobrar forma, sirve como cosa o muere en algo;
y, más allá, emana bendito el violín. Y esas cosas,
nutridas de lo transitorio, entienden que las celebres;
efímeras, ven en nosotros, los más efímeros,
una posibilidad de salvación.
Quieren que a través del corazón invisible
las transformemos —oh infinito— en nosotros; no importa
quiénes acabemos siendo al final.

«Por eso mismo, el ámbito de lo ultraterreno, que durante tantos siglos había ocupado a la cultura europea de raíz judeocristiana, pertenece al reino de lo indecible. En el cosmos no somos más que unos pobres principiantes. La obsesión por el más allá, por la vida inmortal y la perpetuación del individuo nos ha hecho olvidar la totalidad de la que formamos parte, tanto a través del lenguaje como de la propia existencia. "La muerte que nosotros solo vemos" de la "Elegía octava" no solo es el impedimento que nos permite acceder a lo abierto, sino también el instrumento con el que hemos enajenado la tierra.»

V - Elegia desena, Santa Llúcia

Per arribar a Santa Llúcia des de Santa Helena d'Ares cal ascendir primer fins a la carena per, després, endinsar-se en un barranc. Abans de fer la baixada, però, es té una vista magnífica del coll d'Ares presidit pel poble i el castell. El camí, però, es fa entre els gegants de la tècnica d'un parc eòlic extemporani. Extemporani perquè no només destrossa el paisatge màgic, sinó que sembla estar fora del temps (el no-temps?) en què, caminant i caminant, u s'ha endinsat.

Estic cansat. L'elegia desena se'm resisteix. Però alguns dels textos introductoris, així com el final, omplin d'interrogants el capvespre.

«Con tantos prejuicios que tenemos contra la muerte no conseguimos rescatarla de sus desfiguraciones... Créame, querida y distinguida condesa, que la muerte es una amiga, nuestra amiga más profunda, quizá la única que nunca nunca se deja confundir por nuestros comportamientos y vacilaciones... y esto, evidentemente, no en el sentido sentimental y romántico de la renuncia a la vida, de lo opuesto a la vida, sino nuestra amiga precisamente cuando afirmamos, de la manera más apasionada, más conmovida el estar aquí, la acción, la naturaleza, el amor. La vida siempre dice al mismo tiempo: sí y no. Ella, la muerte (¡le ruego que me crea!), es la verdadera afirmadora: solo dice sí. Ante la eternidad.»

Mas si los muertos infinitos nos alumbraran
una metáfora, mira, mostrarían quizá los amentos

colgantes del avellano vacío o hablarían de la lluvia
cayendo en primavera en la tierra oscura.

Y nosostros, los que pensamos en la felicidad
ascendente, sentiríamos la emoción,
que casi nos consterna,
cuando algo feliz cae.

VI - Tornada a Castellfort

Des del mas de Santa Llúcia una forta pujada mena de nou a les carenes de les moles. Al capdamunt de tot, un post informatiu no massa allunyat del camí em crida l'atenció: decidisc desviar-m'hi. Allà trobe les restes ibèriques i de l'edat del ferro del poblat de la Lloma Comuna. Tafanejant entre les ruïnes veig la imatge de la lluna plena eixint des de la propera ermita de Sant Pere. Les ruïnes, la lluna i els milers d'anys transcorreguts des de la construcció del poblat fan entendre moltes coses.

Cauen el fred i la nit. Però sempre s'arriba a temps de fer-se un bon cafè abans de tornar a casa.