aNDRòMiNa: Batalles perdudes

Abandó. Despoblat vora el barranc de Santa Anna (Ludiente).

Lentamente, sin que apenas pudiera darme cuenta, la herrumbre comenzó su avance indestructible. Poco a poco, las calles se llenaron de zarzas y de ortigas, las fuetes desbordaron sus cauces primitivos, las bordas sucumbieron bajo el peso del silencio y de la nieve y las primeras grietas empezaron a asomar en las paredes y en los techos de las casas más antiguas. Y yo no podía hacer nada por evitarlo. Sin la ayuda de Julio y de Gavín —y, sobre todo, sin el rescoldo de esperanza que, entonces, todavía mantenía—, yo estaba ya a merced de lo que el óxido y la hiedra quisieran depararme. Y, así, en apenas uno saños, Ainielle fue quedando convertido en el terrible y desolado cementerio que ahora, todavía, puedo ver a través de la ventana.

JULIO LLAMAZARES. Lluvia amarilla.

Vaig llegir Lluvia amarilla a principis del confinament. Havia estat el regal de Nadal dels pares d'una de les meues alumnes, la G. Em va colpir moltíssim: l'autor recrea el testimoni de l'últim dels habitants d'Ainielle, un poble del Pirineu aragonès, que va perdent l'esperança a mesura que els pocs veïns del poble, inclosa la seua dona, van morint o, com ell diu, desertant. Marxen: marxen a la ciutat. A Barcelona, a Saragossa, a Madrid. Al poble ja no es pot viure perquè hom ha deixat de poder-s'hi guanyar la vida.

Puc imaginar-me l'Andrés, el protagonista de l'obra de Llamazares, assegut a una cadira com aquesta de la fotografia tot deixant anar els seus pensaments entre el fred, la solitud, les esquerdes, els fantasmes i la desesperança. En definitiva, enmig de l'abandó.

Pot considerar-se inherent d'una economia basada en el consum i en els serveis que la gent tendisca a viure en els llocs on s'ofereixen aquests serveis i s'hi consumeixen. I aquests llocs són les ciutats. Cada volta més poques i més grans. Si durant el segle XIX les ciutats van absorbir el creixement vegetatiu de la població rural, atès que l'economia del camp no podia sustentar el creixement poblacional, durant el segle XX, amb el triomf de les darreres formes de capitalisme, el món rural deixa de tenir sentit. No pot competir amb els grans productors internacionals: els camps s'abandonen, els ramats són venuts, les cases tancades, els pobles abandonats. Només cal veure en qualsevol entrada de la Wikipedia l'evolució de la població de qualsevol poble de l'interior: sembla que només és qüestió de temps la seua desaparició definitiva.

Los Mores, a prop de Ludiente, és un dels pobles que ja ha patit aquesta sort. Només en resta el nom: fins i tot els camins que hi menen comencen a esborrar-se, com testimonien els arraps de les punxes dels esbarzers que em van castigar les cames durant la caminada. Els camps d'oliveres, ametlers i garroferes han deixat lloc a un bosc que, en realitat, només és una gran massa de combustible crescuda enmig de l'abandó que espera el piròman de torn o la caiguda d'un raig. Molts indrets han estat repoblats per una densa capa de pi blanc que, en ser abandonada, creix atapeïda tot advertint que serà impossible d'apagar en cas de prendre's foc.

I de què es parla quan hom es referix a evitar el despoblament o, fins i tot, es proposa de revertir-lo? Hi ha prou en mantenir una escola oberta, o en obrir un parell de restaurants i una casa rural en alguns pobles? Jo crec que no. Pretenen vendre'ns gat per llebre per silenciar les consciències. Com moltes altres coses, el que produeix el despoblament és un sistema pervers basat en el benefici i un mercat «lliure» on en realitat només els grans poders econòmics tenen possibilitat d'acció, tot i que, com sabem, aquesta acció implique la destrucció del medi natural, l'emissió de gasos que propicien l'efecte hivernacle i l'acumulació ingent de deixalles. Això sí, podem jugar a ser sostenibles: a reciclar, a visitar de tant en tant un poble per respirar el seu aire pur i dinar un diumenge en un d'aquests restaurants que ofereixen una falsa cuina «tradicional». O fins i tot ens podem proposar d'anar-hi a viure... Però, qui està disposat a donar a un pas així? Quines són les renúncies que comporta i per què ha de suposar una renúncia?

Cada vegada em fot més fàstic aquesta paraula: «sostenibilitat». Perquè és una disfressa de la mort sembrada pel capitalisme que, a més a més, ara és un pretext per donar una darrera estocada als pobles de l'interior, soterrant-los sota quilòmetres quadrats de plaques solars o sembrant-los de parcs eòlics. Mai podrà ser sostenible una economia basada en el creixement i en baratar costos. I mai podrem recuperar els pobles només convertint-los en una il·lusòria oferta turística. La gent només podrà viure als pobles si pot guanyar-s'hi la vida més enllà dels capricis i la moda que mou els consumidors turístics. I això implica uns canvis dràstics en els modes de producció, de comerç i de consum que ningú està disposat a emprendre: perquè tot partit polític que intente enfrontar-se als grans poders econòmics serà víctima de la mentida i dels estats d'opinió creats en base a aquesta; perquè tots anem sobrevivint entre les esquerdes que anem trobant a un sistema que, a poc a poc, va impossibilitat qualsevol acció emancipadora per part de la gent.

Dit això, dissabte passat dubtava entre si fer cap a Cirat o a Caudiel... Així doncs, vaig improvisar i decidí d'anar finalment cap a aquest altre poble de l'Alt Millars (Ludiente). La ruta pràcticament tocava els camps del mas de Pla de Dalt de Sucaina, per on havia caminat la setmana anterior, i entrava novament al barranc de Santa Anna. M'encantà, tot i l'abandó i la tristor consegüent que emana de molts llocs que vaig anar recorrent. Trobar-me certes estampes em va resultar bastant colpidor. Però va pagar la pena.

Tanque amb una altra cita:

Todo cuanto ocurrió entre nosotros desde nuestra resurrección, en el norte y en el este, no ha hecho más que reforzar nuestro escepticismo. Nos alejábamos cada vez más de la infancia. Era como si hubiéramos vuelto para pasar otra vez por todas las destrucciones. Y nosotros, arrastrados de forma casi directa desde el estudio de la Guerra de los Treinta Años a la guerra mundial, tenemos hoy en día la sensación de que la Guerra de los Treinta Años aún no ha concluido en Alemania. No podemos creer que la continuidad de la paz exista aún en algún sitio y que la poderasa tradición cultural de Europa de la Antigüedad y de la Edad Media siga viva. Desde nuestra resurrección presenciamos el devenir de una cultura del todo nueva, la revolución del Cercano Oriente, los ligeros temblores del Lejano y, al mismo tiempo, el hechizo técnico de América. Prisioneros de un país en que las mismas personas que desean transformar al hombre de carne y hueso en un ser de hierro y acero sienten una pueril inclinación por el pasado recientemente fenecido, prisioneros de un extraño país en que la mitad de la nación puede admirar al mismo tiempo dos fenómenos tan opuestos y diferentes como un desfile militar y un globo aerostático, prisioneros de un país en que la sensibilidad es tan importante como la conciencia técnica, somos en todo momento testigos de pequeñas luchas y de grandes guerras entre el pasado y el futuro y nos vemos sometidos a las influencias clásicas, católicas y europeas de Occidente de igual modo que a las revolucionarias del Este y a las capitalistas de Amércia. Esto será más que una guerra de treinta años.

JOSEPH ROTH. Las ciudades blancas.