La muntanya no és un parc, ni un lloc per passejar: és per definició un medi hostil. Quan hom s'hi apropa ha de sentir-se sempre posseït per dos classes de vertigen: aquell habitual que apareix davant de l'altura, materialitzat amb l'angoixa que se sent quan un sol pas en fals ens podria precipitar en el buit; però també un vertigen que Pascal Bruckner anomena «metafísic», que en tot moment no ens hauria de fer oblidar que un pas en fals, una caiguda tonta podria ser la nostra fi. Jo hi afegiria, a més a més, la por a la possibilitat que la muntanya es revelés contra nosaltres: allà, un cel assolellat pot donar pas en qüestió de minuts a una tempesta que ens impedisca avançar, en una ventada que ens tombe o en una caiguda de temperatures que ens cause una hipotèrmia. Això últim va passar a uns alpinistes de Barcelona que vaig conèixer a les meues excursions amb el CEC: van anar a fer un trail al Montseny amb samarreta de tirants a finals d'estiu... Sembla assenyat, però per poc no la compten per culpa d'una inversió tèrmica que va baixar les temperatures de la serra en un tres i no res.
Foren ells els qui em van convèncer d'anar sempre ben equipat «per si de cas», encara que fes una ruta «fàcil»: roba d'abric (fins i tot en estiu, a partir de mil metres i escaig), roba aïllant de l'aigua, guants, frontal, menjar hipercalòric preparat, beguda suficient (3 litres mínim!), etc. Sovint hi ha qui es queda mirant la meua motxillota i se'n riu per dins, però diria que el qui és risible, per la manca de coneixença del lloc que xafa, és l'altre. Així, el dia que em vaig proposar d'ascendir a la Bretxa de Rotlà i al Taillon des de la vall de Bujaruelo sabia que hi havia possibilitat de pluja: vaig anar equipat en conseqüència. Semblava un astronauta.
Tot i això, l'ascensió va anar esdevenint no només plujosa, sinó impossible. No ho dic pel fet que s'anés materialitzant tot allò que hauria d'incomodar a qualsevol i que a mi, d'una manera o d'una altra, m'entusiasma (el fred tallant, la humitat, les pedres llefiscoses, el vent que, amb l'aigua, cega els ulls...). Sinó perquè posat el risc a la balança, tot aconsellava baixar, i més quan en arribar al port de Bujaruelo, ja en territori francés, el cerç era tan fort que si et despistaves et tirava a terra. Podria haver continuat? Sí. N'era assumible el preu: vaig creure que no.
Ara bé, durant la travessa no vaig deixar de sorprendre'm. En primer lloc, perquè m'havia trobat amb tres xics que baixaven, segurament, del refugi i no em van dir res del que trobaria amunt... Solidaritat a la muntanya? Doncs sembla que aquell dia se'ls havia acabat! Ja baixant, em vaig trobar a prop del port una parella que volia arribar al refugi de Serradets. Anaven igual d'equipats o més que jo, però ell s'havia deixat els guants i no se sentia les mans... Em van preguntar per com estava el tema més amunt, i malgrat les meues indicacions, van decidir continuar ja que des del refugi volien emprendre vàries excursions els dies següents. A més, li havien assegurat des del refugi de baix que a les onze la tempesta s'esvairia...
Poc després viu una quadrilla de quatre xics: pantalonets curts de córrer, calcer no adequat (no era de muntanya), motxilleta de running (com a molt un litre d'aigua i alguna samarreta de màniga llarga). Els intente advertir però em miraren sorneguers i amunt. Doncs ale, cap amunt! Un poc més avall, torní a trobar un grup similar encara amb menys roba: i amunt! I una altra parella que, també en pantaló curt, només es va limitar a dir-me: no te preocupes! Però encara em vaig quedar més bocabadat quan trobí una parelleta de vint-i-pocs que anaven amb sabatilles de passeig i coberts amb un impermeable de plàstic dels «xinos» (em vaig atrevir a demanar-los per favor que no hi avançaren de cap de les maneres); en entrant de nou al bosc, una altra parelleta badava ací i allà... Tenien els dos intenció de pujar fins a Serradets: en explicar-los què trobarien més amunt van decidir que no seguien, i ella va dir, improvisant: —Anem per'quí! Ale, així, com una cabreta: on menava aquella senda, quins perills podríem trobar... Per a què informar-se'n!? Per ací i au! Val a dir que ja eren vora les dotze i, si miraves amunt, la tempesta seguia i seguia i seguia... De vegades les prediccions fallen!
Tot açò tindria fins i tot gràcia si en desconeguérem l'altra cara. Quina? La dels rescats, les morts ridícules i el risc a què exposem altres persones. En efecte, en remuntar la vall per la senda vora el riu Ara, un monòlit recordava un soldat de la UME que va morir fa uns anys en un rescat: un 30 d'abril, en què segurament encara no havia començat ni el desgel, algú havia decidit ascendir la vall cap a algun cim. No vaig a jutjar si van mesurar bé el risc en relació a les seues possibilitats, perquè ho desconec i potser el que els hi passà li podria haver passat a qualsevol, però... qui pot assegurar que no podrien haver estat dos enamorats que pujaven per la neu amb un impermeable dels «xinos» i les seues sabatilletes Múnich per fer-se una selfie?
Així doncs, només extrec una conclusió: cal ajustar els objectius a les pròpies capacitats i possibilitats. Saber com ajustar-los, això sí, requereix molta experiència. Dins de les possibilitats hem de comptar especialment amb les adversitats meteorològiques que la muntanya pot imposar sense avisar. Ara bé, si algun dia l'objectiu no s'assoleix tampoc passa res... En el meu cas, no haver ascendit al Montblanc ni haver fet l'Everest, ni el fet que no podré mai abastar les gestes de Kilian Jornet, no em treu el gust ni el plaer que m'aporta fer senderisme i, de tant en tant, practicar l'alpinisme. Però crec que està ocorrent un fenomen que cada vegada és més palpable: el medi elevat que ens hauria d'alliberar de certes dinàmiques que es donen avall, en realitat es converteix en un element més de l'esperit del càlcul: es col·leccionen cims com qui col·lecciona xapes, i la possible selfie justifica qualsevol risc. La muntanya esdevé en molts casos un lloc on l'única senyora és la testosterona: moguts per la testosterona ascendim un cim, i un altre, i un altre, sense mirar res.
Per això em sent afortunat i satisfet. Primer, perquè em vaig provar a mi mateix i vaig saber renunciar a temps a un cim que, com sabeu, m'espera. Però sobretot, perquè malgrat no haver-lo pogut ascendir, sí que vaig assolir els meus objectius: vaig quedar igualment bocabadat per la majestuositat d'aquells indrets. De fet, la baixada va començar regalant-me un persistent i gegantí arc de Sant Martí, els colors del qual guanyaven intensitat quan els núvols descobrien el sol completament. Més tard, com que al fons de la vall regnava el bon temps, vaig decidir remuntar la vall fins a la cascada de Pich. Allà la fauna era més diversa: famílies, xiquets, grups d'adolescents... Per sort, un xàfec inesperat els va espantar a tots i la vall va quedar solitària.
Encara, ja per la vesprada, vaig fer-me l'ànim d'ascendir la senda que mena als teixos mil·lenaris de Crapera: si no fos pel senyal, ni tan sols n'hauria conegut l'existència! Després de tot el dia bambant per la muntanya la senda es va fer bastant feixuga... Ho compensava, però, la màgia del bosc que anava travessant: servers, boixos, pins, avets, fajos i, per fi, la teixeda! Crec que els teixos s'han convertit en un dels meus arbres preferits: quanta vida poden allotjar en els seus troncs ferits pels anys!
Caldrà tornar... La Bretxa i el Taillon cauran algun dia... La veritat és que si alguna cosa m'ha passat aquest estiu és que m'ha tornat la meua obsessió pel Pirineu. Qui podria resistir-se'n?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada