 |
| Senda barrada pels esbarzers al barranc de les Arenes |
I
La ruta de vora 28 km recorre pràcticament tots els camins i indrets que sovintejàvem durant els campaments d'estiu: només queden pendents els que queden al terme d'Almansa. La serra d'Énguera és darrer contrafort que tanca el Massís del Caroig pel sud/sud-oest: un bast territori muntanyenc que és conegut com el desert demogràfic valencià. En efecte, al Caroig no viu pràcticament ningú més enllà dels pocs pobles de la Canal de Navarrés.
II
Feia més de vint anys que no passava per alguns indrets de la ruta: és el cas de los Altos de Salomón i la font homònima, on ara lluu un nou bosc regenerat de pinastre que fa oblidar la devastació del gran incendi de l'any 1979. El paratge ha canviat moltíssim, no el reconec... Però, em reconec a mi mateix? Crec que no m'assemble en res a aquell jove que anava per allà de campament cantant cançons esperançadores al so de la guitarra.
III
Torne a Kundera. Ara, es refereix a Tolstoi:
«La identidad de los personajes de Dostoievski reside en su ideología personal, que, de un modo más o menos directo, determina su comportamiento. Kirilov en Los demonios está totalmente absorbido por su filosofía del suicidio, que él considera la manifestación suprema de la libertad. Kirilov: un pensaminento convertido en hombre. Pero ¿es realmente el hombre, en la vida real, una proyección tan directa de su ideología personal? En Guerra y paz, los personajes de Tolstói (en particular Pierre Bezújov y Andrei Bolkonski) tienen ellos también una intelectualidad muy rica, muy desarrollada, pero cambiante, proteiforme, de tal manera que es imposible definirlos a partir de sus ideas, que, en cada fase de su vida, son distintas. Tolstói nos ofrece así otra concepción de lo que es el hombre: un itinerario; un camino sinuoso; un viaje cuyas etapas sucesivas no son sólo distintas, sino que representan con frecuencia la total negación de las fases anteriores.
Digo camino, y esta palabra corre el riesgo de inducirnos a error porque la imagen del camino evoca una meta. Ahora bien, ¿hacia qué meta conducen esos caminos que no terminan sino fortuitamente, interrumpidos por el azar de una muerte?
(...)
Podría decirse que las distintas fases de un itinerario se encuentran en una relación irónica las unas con las otras. en el reino de la ironía reina la igualdad; significa que ninguna fase del intinerario es moralmente superior a la otra.
(...)
Si las distintas etapas son tan contradictorias, ¿cómo determinar su denominador común? ¿Cuál es la esencia común que nos permite ver al Bezújov ateo y al Bezújov creyente como un único y mismo personaje? ¿Dónde se encuentra la esencia estable del «yo»? Y ¿cuál es la responsabilidad moral de Bolkonski nº 2 para con el Bolkonski nº 1? El Bezújov enemigo de Napoleón ¿debe responder al Bezújov que había sido su amirador? ¿Cuál es el lapso de tiempo durante el cual se puede considerar a un hombre idéntico a sí mismo?
Tan sólo la novela puede, in concreto, escudriñar este misterio, uno de los mayores que conoce el hombre; y fue Tolstói quien probablemente lo hiciera por primera vez.»
IV
Casualitat, o no, és que la nova lectura gire en part sobre aquest tema de «qui és el jo», però en aquesta ocasió, des de la filosofia oriental, que tal volta no és tan distant a la nostra con moltes vegades es pretén. Actualment intente entendre alguna cosa de la Bhagavadgita, un dels textos més importants de la filosofia hindú:
Brahman es la ofrenda; brahman, la oblación
vertida por brahman en el fuego
de brahman. El brahman lo alcanzan quienes
en sus acciones contemplan al brahman.
(...)
¡Parámtapa! El sacrificio del conocimiento
es mejor que el sacrificio material.
¡Partha! Todas las obras, sin excepción,
encuentra su fin en el conocimiento.
Aprende este conocimiento con humildad,
actitud inquisitiva y espíritu de servicio.
Así, los sabios que conocen la esencia
de lo real, te revelarán esta sabiduría.
Conociéndola, Pandava, no caerás
de nuevo preso de la confusión.
Con esta sabiduría, contemplarás a todos
los seres en ti mismo y también en mí.
(4.24 / 4.33 a 35)
En la introducció, se sintetitza:
«La religión que propone la vía del conocimiento no depende de los sacerdotes ni de las creencias del grupo social, sino que se convierte en una cuestión de introspección; es decir, en una cuestión de yoga. Se trata, como hemos explicado muchas veces, de descubrir lo que en verdad somos, de hallar la esencia del ser humano. Para ello se van descartando todos los elementos periféricos de la individualidad, en un proceso gradual de desidentificación. No somos el cuerpo. No somos los sentidos. No somos la mente. No somos el intelecto. No somos el Yo, contingente que nace y que muere y con el cual nos identificamos. Lo que queda tras esta desidentificación es el núcleo de la consciencia. Del mismo modo que se produce una deconstrucción de la individualidad humana, se produce una deconstrucción de la multiplicidad del universo que acaba reducida a un solo principio, un solo Dios, brahman, el absoluto, la consciencia no dual que coincide con la consciencia individual, el atman, en una realidad no dual que es pura existencia, consciencia y gozo. El descubrimiento de la identidad entre el atman y el brahman, entre lo particular y lo absoluto, se convierte en la meta del conocimiento.»
V
En aquest context d'una realitat última que és defineix com la pura existència, consciència i gaudi, pren sentit la variabilitat, la variació. És a dir, més enllà d'aquest atman identificat amb el brahman, diví i absolut, no hi ha res que romanga: tot és il·lusió, diuen els hindús; tot és variació, diem els occidentals. Un llibre meravellós que il·lustra aquesta variabilitat és Bergold. La vida variada de bergold Petit en una ària i trenta variacions, que Josep L. Badal escriu inspirat en les Variacions Goldberg de J.S. Bach. Bergold és un xiquet que cada vegada que es posa al llit es pregunta: «Qui seré demà?». I «mentre dorm, ja no té nom». Els somnis es dilueixen en la realitat, la realitat esdevé somni.
Bergold, a l'ull de l'huracà en espiral de la vida, no gosa tancar els ulls. És fascinant, el món, en el seus canvis. «Potser el canvi és la cosa més segura que hi ha. La més quieta», pensa, des de la immensitat del seu cor blanc, l'iceberg Bergold.
(...)
Una petita part de l'univers anomenada Bergold ha estat conscient de la seva existència.
L'existència pura és bella i fàcil. No necessita fer res. No necessita pensar. No necessita sentir ningú perquè tots som l'existència.
(...)
Bergold sent que és una nota musical de la gran composició de l'univers. És una música lluminosa que comença senzillament i que, existència a existència, compon harmonies cada cop més complicades.
«Vet aquí els colors de l'univers», pensa Bergold mentre sent aquesta música parlant amb si mateixa.
El dia és preciós sense necessitat de fer res. Respirar ja fa feliç Bergold.
(...)
Dormim, dormim en un llit de palla,
dormim, dormim en un llit de núvols.
El món és variat, les cançons infinites, els instruments brillants, i les hores maduren com carrassos de raïm al capvespre. La música es concentra dins els ossos i darrere les parpelles, i fa una mel que perfuma el dia d'avui, els dies acolorits que han passat i els que han de venir, tan transparents encara. És la mel de la son, tímida com la lluna, dolça com la nit i càlida com el sol.
(...)
Per sort, cada dia és diferent a l'anterior.
Bergold mateix és un Bergold diferent cada matí. Per això té fal·lera per adormir-se, ja vol saber qui serà demà.
VI
Potser amb la consciència del canvi perpetu, de la metamorfosi constant d'u mateix i de tot i tots els qui ens envolten, tinga poc de sentit aquest procés de desindentificació del Jo que proposa la religió de la via del coneixement hindú. O potser que la realitat no dual en què conflueixen l'atman (nucli de l'existència individual) i el brahman (allò absolut) i que es defineix com pura existència, consciència i gaudi siga senzillament la constatació que no som, sinó que fluïm: fluïm nosaltres, flueix el tot, res no roman estable. I en aquest fluir les corrents difuminen els somnis i la realitat, de manera que pren sentit allò que afirmava Calderón de la Barca:
¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son.
VII
I ací vos deixe les fotos de la ruta que, altrament, he realitzat dues voltes: una acompanyat del X. i de la T.; l'altra, sol. En realitat no tenia pensat de repetir-la, però el dia anterior, de nit, ja cansat, amb mandra per buscar un itinerari alternatiu, vaig optar per allò conegut.
Però el camí es va convertir en una agradable variació: de la companyia, a la solitud; del cel ennuvolat, al blau intens; de la llum diferent que vaig trobar a cada lloc, a cada racó. I dels petits canvis que vaig fer en el trajecte que em dugueren a altres indrets dels que guarde molts bons records.
Navalón!
PRIMERA VARIACIÓ
En companyia de X. i T.
 |
| Església de Nostra Senyora de Betlem |
 |
| T. |
 |
| Font del llavaner del poble |
 |
| Part baixa de l'alberg Mare de Déu de la Salut |
 |
| Sèquia de la font del Morenico |
 |
| Font del Morenico, rebatejada per nosaltres com la font «de la Teula» |
 |
| Bosc salvat de l'incendi de 1979, en què van ser arrasades 44.000 ha. |
 |
| Caseriu del Puntal |
 |
| Font homònima |
 |
| Pedra en sec |
 |
| Baixant a les Arenes |
 |
| Les Arenes: baret i tot! |
 |
| Pujant de nou a la carena |
 |
| Ullal del Benicadell, al fons a l'esquerra |
 |
| Bèrnia, Serrella i Mariola, amb el cim del Montcabrer |
 |
| Font «de la Teja»: aquesta, la de veres. |
 |
| Altos de Salomón, punt més alt de tota la Canal de Navarrés: el veí Caroig pertany, en efecte, a Teresa de Cofrents, a la Vall d'Aiora |
 |
| Abeurador de la font del «Chorrico de Salomón» |
 |
| Bosc regenerat |
 |
| Caseriu de La Hoya Redonda |
 |
| Abandó... |
 |
| Forn |
 |
| Arribant al caseriu de Santich (S'Antich?) |
 |
| Font de Santich |
 |
| Ermita de Santich |
 |
| Font de l'ermita de Santich |
 |
| Al fons, la Serra Grossa... Capvespre. |
 |
| Corral de Blai (a la Font de la Figuera) |
 |
| Premsa d'oli |
 |
| Una altra premsa |
 |
| Cau la nit |
 |
| Monestir de la Transfiguració del Senyor: església |
 |
| Font del Pi |
 |
| Cases de Reig |
 |
| De nou, a Navalón |
 |
| Al final del dia, conec a la Senyora de la Serra: taula de la Mare de Déu de Gràcia, obra de Paolo de San Leocadio conservada a l'església d'Énguera |
 |
| Navalón des de l'era del Pi |
 |
| Arribant a Navaló de Abajo |
 |
| Cascada de la bassa rodona, sobre la sèquia de la font «del Morenico» |
 |
| El Morenico |
 |
| Llavaner del Puntal i la seva font |
 |
| Font del Puntal |
 |
| La Silla i el Capurutxo, a la Serra Grossa |
 |
| Montcabrer |
 |
| Benicadell |
 |
| La Hoya Redonda |
 |
| Seure a l'ombra d'aquest arbre en estiu deu seu un plaer... |
 |
| En la tardor també té la seua gràcia... |
 |
| Abandonant la Hoya Redonda |
 |
| Font del Conill, a prop del caseriu de Santich |
 |
| Font de Santich |
 |
| Acompanyants |
 |
| A les Cases de Requena: corral |
 |
| Cases de Requena |
 |
| Corral de Blai |
 |
| Finca dels Brunals |
 |
| Corral de Blai: abandó i espoli d'un tresor etnològic. |
 |
| Deixant el Corral de Blai |
 |
| Monestir de la Transfiguració: detalls dels campanariets |
 |
| Font del Pi |
 |
| Cases de Reig |
 |
| Navalón, al capvespre |
ÉNGUERA
 |
| Sant Miquel |
 |
| Ajuntament |
 |
| Museu arqueològic |
 |
| Orgue i pintura del cicle dedicat a Sant Francesc |
