aNDRòMiNa: Muntanyes (3): el Rodeno de Santa Inés, la Gorrissa, el Reixo

Vall de Lullén

Continue escrivint sobre algunes idees aportades per Kundera a Los testamentos traicionados. Una d'elles és la tendència actual a explicar o donar sentit a les obres d'art (literàries, però ocorre el mateix també amb les arts plàstiques) segons la vida de l'autor. Molts crítics busquen sempre la «coincidència perfecta» entre allò viscut i allò expressat, entre la vida i l'obra.

Caic en el compte que aquesta tendència es dona al mateix temps que un altra: vivim en un món que es configura d'acord a una classificació maniquea de la realitat i de la història entre víctimes, per un costat, i culpables i victimaris, per altre. Aquesta visió reduccionista no està exempta d'una actitud judicial: ens hem erigit en jutges de la història en un procés, en el sentit kafkià de la paraula, que no s'atura. Perquè si alguna vegada hem pensat que estem del costat dels bons, sempre apareixen noves acusacions a fer: la darrera que he vist té a veure amb el costum intolerable de realitzar i publicar fotografies a les mascotes i animals sense el seu permís exprés. Des d'aquesta acusació ridícula i irracional, però real, el món es torna a dividir entre els qui respecten els drets dels animals i els qui suposadament no els respectem. I tant se val la racionalitat de l'acusació: el que importa és sentir-nos part dels bons.

No només jutgem el passat simplificant-lo des d'aquesta lògica, sinó que també hi jutgem les obres d'art: no heu sentit de qui rebutja l'obra de Picasso perquè aquest era un misogin? Com diu Kundera, el procés oblida tot el que no és crim (el valor d'una obra) i redueix la biografia de l'acusat a criminologia: es denuncia que un carrer tinga el nom de Picasso, Aragon, Eluard o Sartre a París; les aportacions de Heidegger són descartades per la seua postura ambigua davant del nazisme.

Però jutgem des d'uns valors o des del buit més absolut d'aquests? «Los valores han dejado de ser valores; el espíritu del proceso es la reducción de todo a la moral; es el nihilismo absoluto con relación a todo lo que es trabajo, arte, obra».

III

El debat també es dona a casa nostra: hom posa el crit al cel per la presència pública de l'escultura de Vinatea. I de nou, la raó és biogràfica: pel que sembla, va assassinar la seua esposa en trobar-la al llit amb un altre. I aquest fet, greu, invalida automàticament tot el seu llegat polític.

Però em pregunte: li havíem erigit un monument per ser un bon espòs, per una actitud exemplar d'acord amb els suposats valors del segle XXI? O bé perquè va evitar que l'antic regne de València es convertís en un galimaties polític buit de poder polític real per a certs estaments? Si la resposta és que fou per la seua obra política, llavors no entenc el debat. Al capdavall, quin ser humà no està definit per errors i contradiccions? Qui quedaria per posar en el pedestal que deixe l'estàtua de Vinatea quan haguérem jutjat a tots els qui ens han precedit?

Hem de caure en el compte que des del procés (o judici) contemporani ens hem carregat totes les obres d'art excepte les que pertanyen a cert art naïf d'avui. Quin valor té, per exemple, una catedral, o la cartoixa de Porta Coeli, si foren erigides (també) com a signe de poder d'uns sobre altres justificat per una determinada idea de Déu que no cap en el segle XXI? Si hem de rebutjar l'obra de Picasso perquè ell fou un misogin, de quin pintor podrem salvar-la? Foren els artistes occidentals més misògins que els qui van esculpir els budes, amb les còpies dels quals ens agrada decorar les sales on meditem i aprofundim en la nostra «espiritualitat»?

Diria que en aquestes actituds hi ha un component d'arrogància i superioritat moral. Però potser aquesta actitud amague un complex d'inferioritat i la por a caure en el parany de les contradiccions i els contrasentits que ens defineixen. Per exemple: el medi natural col·lapsa per l'acció humana; immediatament ens erigim portaveus de la sostenibilitat i la defensa del medi. A les escoles no paren de pronunciar-se grans discursos sobre el tema, que al capdavall es redueixen a una idea simple: hem de reciclar. I si fem la plàstica amb escombraries ja passem a formar part dels elegits.

No obstant això, no només oblidem que reciclar també té un elevat cost ambiental, sinó que, a més a més, sembla que amb el reciclatge ja ho fem tot per salvar el medi. I així, mentre ONG com Greenpeace denuncien Ecoembes per una nefasta gestió dels residus que suposadament se reciclen, la resta ens dediquem a emetre judicis sobre la contaminació o la descontaminació mentre seguim immersos en el sistema que provoca el col·lapse ambiental sense qüestionar-lo. No hi ha millor aliat per alimentar aquest sistema que la sostenibilitat que li renta la cara.

Ara bé, furgar en totes aquestes contradiccions és quelcom que incomoda i genera cert malestar. És millor simplificar la realitat, reduir-la a una dicotomia i posar-nos en el costat que toca, oblidant que caminem en la boira...

Aquesta boira és l'element metafòric emprat per Kundera a una reflexió necessària:

«Gracias a esta concepción de la Historia, Tolstói dibuja el espacio metafísico en el que se mueven sus personajes. Al desconocer el sentido de la Historia y su futuro discurrir, al desconocer incluso el sentido objetivo de sus propios actos (mediante los cuales participan "inconscientemente" en los acontecimiento "cuyo sentido se les escapa"), avanzan por su vida como se avanza en la niebla. Digo niebla, no oscuridad. Enla oscuridad, no se ve nada, se es ciego, se depende de otros, no se es libre. En la niebla, se es libre, pero es la liertad de quien está en la niebla: ve a cincuenta metros delante de él, puede claramente distinguir los rasgos de su interlocutor, puede deleitarse con la belleza de los árboles que bordean el camino e incluso observar qué ocurre cerca y reaccionar.

El hombre es el que avanza en la niebla. Per, cuando mira hacia atrás para juzgar a la gente del pasado, no ve niebla alguna en su camino. Dede su presente, que fue su lejano porvenir, el camino le parece del todo despejado, visible en toda su extensión. Mirando hacia atrás, el hombre ve el camino, ve la gente que avanza, ve sus errores, pero la niebla ya no está. Sin embargo, todos, Heidegger, Maiakovski, Aragon, Ezra Pound, Gorki, Gottfried Benn, Saint-John Perse, Giono, todos caminaban en la niebla, y podemos preguntarnos: ¿quién es el más ciego? ¿Maiakovski, que, al escribir su poema dedicado a Lenin, no sabía adónde conduciría el leninismo? ¿O nosotros, que lo juzgamos con la perspectiva de décadas y no vemos la niebla que lo envolvía?

La ceguera de Maiakovski forma parte de la eterna condición humana.

No ver la niebla en el camino de Maiakovski es obviar lo que es el hombre, olvidar lo que somos nosotros mismos.»

Més clar, aigua.

VII

Comptat i debatut, el món és més complex i més ric del que deixen percebre els maniqueismes i els judicis que ho redueixen tot a una moral difusa, inexistent pel fet que només té raó de ser en la destrucció de l'obra d'aquells i aquelles que ens han precedit des d'una actitud nihilista i absurda. Crec que sobre cada fet, abans d'emetre un judici o prendre una decisió, ens cal el màxim de punts de vista per poder-lo entendre. Davant d'una obra d'art, d'un llegat polític, d'una aportació científica, hem de saber veure el seu valor intrínsec més enllà de la bondat del seu creador, o com d'equivocat estava en relació amb els temes que avui en dia hem posat al centre del debat públic o amb aquells dels quals ja sabem com acaben. No ho oblidem: la nostra vista és avui tan curta com la de llavors i, si fa no fa, tot apunta que estem anant a un desastre més o menys anunciat.

VIII

I parlant de punts de vista, fa unes setmanes vaig poder descobrir encara un lloc nou des d'on gaudir de la imatge de la vall de Lullén, amb Porta Coeli al seu centre: des del Rodeno de Santa Inès es té la millor perspectiva de la cartoixa, cosa que, amb tot el que he caminat i caminat per les muntanyes de la Calderona, se m'havia escapat. I encara vaig tenir ocasió de descobrir dos miradors nous des d'on contemplar el meu petit món: el Reixo i la Gorrissa.

Caminar t'ensenya també que, quan ja creies conèixer un lloc, sempre hi ha un punt de vista diferent des d'on mirar-te'l.

Petit pantà a la vora de la cartoixa. S'hi accedeix
per un sender, per sort, amagat i no massa conegut.

Amagat però bellíssim!

Un punt de vista inèdit (per a mi)

L'aqüeducte llepat pel sol novell

Cova de Santa Inès: allà va viure com eremita la beata
Inès de Montcada que, segons la llegenda s'havia fet passar
per home per poder fer vida conventual amb els cartoixans.