aNDRòMiNa: De les crisis de l'edat i de llocs on superar-les

5 de novembre del 2023

De les crisis de l'edat i de llocs on superar-les

Acabe de llegir una columna d'Ignacio Peyró per a El País Semanal: La vida encoge. Sobre la crisis de la mediana edad. El camp semàntic que hi predomina és el de la negativitat: catàstrofe, pitjor, batalla, dany, destrossa. Però haig de reconèixer que hi ha hagut un paràgraf que m'ha encisat:

La sociabilidad cambia,claro. La realidad se empieza a poblar de moralejas en cabeza ajena: el fracaso —aprendemos— solo es fracaso, no una forma heroica de belleza. Con frecuencia, el sentimiento es el de ir caminando en un desguace. Aquel periodista que prometía tanto. Ese noviazgo prolongado de más. El niño que bien podíamos haber dejado en el limbo de los no nacidos. Las relaciones se enrarecen: a poco que te vaya bien, habrá muchos voluntarios para odiarte, pero ahora sabemos que, de no haberte ido bien, tampoco iban a quererte. El tiempo nos reconcentra: nos aleja, no nos acerca a los demás. Así, el silencio cartujano puede no ser muy agradable, pero suele hacerse preferible al contacto con individuos de nuestra misma especie biológica. Pese a todo, tenemos que conocer gente, y estrechamos sus manos como si nos ajustáramos una corona de espinas, y todavía hay que sonreír con la sonrisa que uno pone cuando le están endodonciando. Laboralmente hay quien mantiene grandes ambiciones pero, una vez nos hemos demostrado que no somos los más inútiles de los alrededores, ese empuje napoleónico ya parece una chiquillería o una vanidad. Culturalmente, nuestra propia época termina por adelantarnos —y sepultarnos— a todos: como dice un amigo, “yo creía que Green Day era una plataforma ecologista”. No se muere moderno.

Bé, jo estic en l'etapa d'importar-me un rave gros com una carabassa el morir o no modern. Però l'article m'ha recordat que tenia aquest post pendent de publicar: el dedicat als llocs que durant l'estiu (i els inicis de la tardor) m'han permés superar la crisi de la tercera edat.

I és que badar davant d'un llac termal com el d'Alhama d'Aragó, o petar-la amb bones amigues davant de la mar a Salou, no entra dins dels plans trepidants que durant la joventut havia planificat per a la meua vida, vida que al capdavall ha acabant esdevenint mediocre. Però n'he gaudit tant que m'he dit a mi mateix: si al capdavall em queda això, doncs què bé, no? Si ho mirem bé, mirar-se els peuets davant de l'aigua és una manera de posar la teoria en pràctica: no hem viscut per a cap altra cosa.

[Per cert: Alhama ve de l'àrab hammam, i ja era un balneari en època romana: els famosos Aquae Bilbilitanorum. El paratge termal gaudeix d'unes aigües mixtes, és a dir, amb propietats de que tenen un origen tel·lúric com les que el tenen meteòric. A mitjan segle XIX, Manuel Matheu va voler imitar els grans complexos termals europeus, i no només va alçar un balneari que ara ens recorda èpoques passades i grans obres literàries (a mi, per exemple, l'ambient del sanatori de La muntanya màgica de Mann), sinó que va construir sobre una deu el que és actualment el segon llac termal més gran d'Europa... on vaig badar durant un bon grapat d'hores mentre llegia Virgina Woolf.

Per altre costat, Salou en temporada baixa paga molt la pena: mar, calma, tranquil·litat i bon menjar són un bon al·licient per apropar-s'hi... Però més encara el fet d'esdevenir punt de trobada amb gent estimada!]

DE CAMÍ A ALHAMA D'ARAGÓ: DAROCA