aNDRòMiNa: Muntanyes (1): el Molló de la Creu (de la Falconera)

15 de novembre del 2023

Muntanyes (1): el Molló de la Creu (de la Falconera)

El Molló de la Creu des del costat de l'autovia

De vegades comet l'error de no llegir-me bé les descripcions de les rutes que faig: en relació amb la Falconera, viu que l'ascensió al Molló de la Creu era relativament curta i que, donat que la muntanya se situa a prop del poble, es podia fer en una vesprada.

Però en realitat menen al cim dos camins: un molt fàcil, que pega la volta a la muntanya per l'oest, ascendint a poc a poc, i que gairebé és un passeig; un altre que ascendeix per sud-est entre barrancs escarpats: més que un camí, és un conjunt de parets per grimpar, on un s'ajuda d'unes marques roges pintades a la roca i per les fites que han col·locat els qui hi han transitat abans.

Fou aquest el que, de manera aleatòria i inconscient, vaig triar per ascendir-hi.

Em preguntí quin camí hauria triat en cas de conèixer prèviament com era cadascun. I no tinguí cap dubte: el de les grimpades. Els reptes sempre tenen la seua recompensa: llegir a Tolstoi no és fàcil, però un acaba fent-se gran amb els seus llibres; a la prestatgeria encara m'esperen grans muntanyes per a les quals encara entrene, com Heidegger: la immersió en els interrogants de l'existència serveixen, si més no, per a percebre el món d'una nova manera, per a ser uns altres després de la lectura; tampoc resulta fàcil desentortolligar les línies melòdiques dels quartets de Janacek als qui ara m'han dut lectures i curiositat... Però quina música més meravellosa!

Així, en ascendir per la ruta de les grimpades, una vista esplèndida sobre la Mediterrània s'obria a cada moment; el camí anava oferint noves perspectives, quina d'elles més bonica, de Gandia, la Safor, el Montgó i la Marina.

III

A mesura que es va pujant, van apareixent ací i allà avencs, coves i abrics. Al vessant de ponent de la Falconera hi ha la famosa cova de les Meravelles: junt amb la del Parpalló, és un dels indrets on s'han realitzat les troballes més interessants al nostre territori sobre aquells qui l'habitaren durant el paleolític superior. A més a més, és una de les catedrals de l'art rupestre llevantí.

Me n'adone, per tant, que estic ascendint en realitat el que fa milers d'anys va ser concebut com una fortalesa: les persones que existiren van considerar aqueixa muntanya, com també la veïna serra del Montdúber, un lloc propici per conservar el més valuós que tenien: l'existència. En efecte, des de la Falconera no només es té una vista privilegiada sobre tot el territori circumdant, malgrat la seua escassa altitud, sinó que la seua orografia ho posa difícil a l'hora d'assaltar-lo i permet emprar els barrancs i cingles per organitzar batudes de caça amb trampes que asseguraren la subsistència.

I és això el que fan els escriptors que realment paguen la pena: protegeixen la seua obra amb l'orografia de les paraules titllades de «difícils», de les metàfores, de la ironia, del sarcasme i, en definitiva, de l'art. Al capdavall, la dificultat es pot vèncer amb l'entrenament, i aquest entrenament només necessita els ingredients de la curiositat, la constància i la transmissió, que actuen com les marques roges i les fites que fa unes setmanes em van ajudar a ascendir al Molló de la Creu.

Però heus ací que avui hi ha poders que s'entesten en esborrar tota transmissió, en esborrar totes les marques i les fites que poden ajudar-nos a aspirar a llegir als grans: ens pretenen fer creure que les pulsions individuals són el més gran que pot existir, són l'únic que hem de satisfer a través, com no, del consum: consum de béns, consum de «vivències», exposició impúdica a les xarxes de l'alter ego fals que hi hem construït a mida de les exigències del mercat. I el problema no és que existisquen aquests poders: sempre els hi ha hagut. El problema és que ens hem cregut que actuen moguts pel nostre bé, per la nostra felicitat i el nostre equilibri «emocional».

Al capdavall, quin problema hi ha, si no hi arribem a dalt? Potser ningun. Però diria que la dimensió més prosaica de l'existència, aquella relacionada amb el cos i les seues necessitats, i que era l'objectiu a protegir per aquells que habitaren la Falconera fa milers i milers d'anys, no és l'única. L'existència té una part que s'amaga, a la qual només s'arriba pels camins lliures de l'art i de la poesia: però, ai!, avui el món en què ens movem, centrat exclusivament en l'aparença i el consum, no hi està interessat. Perquè transitar aquells camins suposa descobrir la vanitat i l'absurd de tot el que actualment ens ocupa.