L'espill perdut... I els que encara ens reflecteixen

I

Moltes vegades passe per aquest graffiti i just avui m'he parat a fer-li una foto. Podem pensar que el gat té fam i pensa en un peix. Però també podem interpretar que, en realitat, el gat pensa no en un peix, sinó «en peix» perquè aquesta forma de pensar li permet subsistir. 

En altres paraules, si li preguntem al gat què és per a ell la veritat, ens dirà: la veritat és un peix.

Què podria respondre'ns, si no?

II

Aquest Nadal m'he llegit un llibre colpidor: Sin destino, d'Imre Kertész. En ell, l'autor novel·la el seu pas per Auschwitz, Buchenwald i altres camps de treballs forçats de l'Alemanya nazi. En un començament, es deixa traslluir la ingenuïtat que impregna encara el jove captiu de quinze anys, però en un moment determinat, la narració se centra en els efectes que mesos de captiveri i treballs forçats en condicions infrahumanes han tingut sobre el seu cos. És llavors quan comença la part més esfereïdora de la narració.

Trac el llibre a col·lació perquè volia destacar un passatge. En Budapest encara estant, el jove Imre és enviat al forn del barri a per la ració de pa que pertoca a la seua família segons les lleis de racionament imperants durant els temps de guerra. Percep que el forner el mira amb animadversió i, a més, se n'adona que als jueus sol donar-los una ració de pa menor que la que els correspondria. Evidentment, aquest fet es tradueix en què el forner i la seua família acaben gaudint d'una abundància de pa que no els pertoca. Llavors Kertész fa una reflexió sublim: «De alguna manera, quizá por su mirada airada y sus movimientos decididos, comprendí las razones de su animadversión hacia los judíos: si hubiera sentido simpatía por ellos, habría tenido la desagradable sensación de estar engañándolos. Por lo tanto, actuaba por convicción, guiado por la justicia y la verdad que emanan de unos ideales, lo cual era completamente diferente».

Com en el cas del gat, ajustava la seua veritat a les necessitats (en este cas, de robar): la veritat del forner era l'antisemitisme.

III

El cas dels jueus a Europa ha estat secularment paradigmàtic: sobre ells s'ha bastit una alteritat interessada que ha justificat la barbàrie contra ells en molts, massa, moments de la història. Justament la construcció d'eixa alteritat i l'ús de la imatge en aquest procés és el tema d'una exposició al Museo del Prado, coorganitzada junt amb el MNAC, que recomane moltíssim: L'espill perdut. Jueus i conversos en l'Espanya medieval. El contingut de l'exposició és força complet i complex, i no es podria explicar en un post, però la idea principal és com, a partir d'una diferència, es va construint una alteritat interessada en base a la falsedat, la caricatura, l'insult, la mentida i la injustícia. «Las imágenes de la exposición nos recuredan que, si bien la diferencia existe, la alteridad se construye».

Així, hi ha motius iconogràfics que permeten suposar un contacte estret i un coneixement mutu entre jueus i cristians en el context medieval peninsular: per exemple, existeix una representació de Domingo Ram de l'escena en què l'àngel s'apareix a Zacaries. Aquest apareix subjectat per una cadena. L'artista demostra així un coneixement acurat dels rituals practicats al Temple quan aquest romania encara en peus, coneixement que només podria haver-li arribat a través d'un contacte estret amb una comunitat jueva: Zacaries, en efecte, és representat com a summe sacerdot durant el dia del Yom Kimpur, dia en què només la figura del summe sacerdot podia entrar al sancta sanctorum del Temple. Com que ningú més podia accedir a aquest recinte sagrat, el sacerdot entrava subjecte d'una cadena per poder arrossegar-lo fora en cas que morís a dintre. D'altres representacions, però, esborren qualsevol petjada de la cultura jueva en la vida de Jesús: la representació de la circumcisió del Mestre de la Sisla sembla, en realitat, un ritual catòlic. El sacerdot es abillat com si fos un bisbe, i els personatges representats pareixen burgesos cristians d'una ciutat medieval qualsevol d'Europa; a més, l'arquitectura del temple s'ha transformat en una església gòtica.

Domingo Ram: Aparició de l'àngel a
Zacaries, 1470

Mestre de la Sisla: Circumcisió,
ca. 1500

Però més enllà  de l'evidència d'un contacte estret o de l'intercanvi enriquidor entre la cultura jueva i la cristiana, o de la seva ocultació, a l'exposició van presentant-se obres en què els jueus apareixen caricaturitzats i cegats pel diable, i actuen com a perpetradors de profanacions d'imatges i hòsties sagnants. Es mataven així, dos pardals d'un tir: les representacions denigraven els jueus i, de retruc, servien per donar força a dogmes com el de la transsubstanciació i l'adoració de les imatges: si una imatge o una forma consagrada sagna quan és atacada pels jueus, és evident que és perquè en elles hi ha la presència efectiva de Déu. Però la imatge també serà emprada pel convers per afirmar socialment la seua nova fe, i també per l'inquisidor per donar una aureola sagrada a la seua tasca condemnatòria de l'heretgia. Paral·lelament, els jueus són vistos i caracteritzats com a prototips de cadascun dels pecats capitals, especialment de l'avarícia: es dediquen a la usura, però els cristians obliden que ho fan moguts per un poder que ha prohibit els cristians, per raons teològiques, de dedicar-se al préstec de numerari a canvi d'interessos; els jueus comercien i s'enriqueixen, però els cristians obliden que tenen prohibida la possessió de terres... Quina alternativa els quedava per sobreviure, si no eren els negocis que podríem anomenar protocapitalistes?

Tot plegat pot resultar anecdòtic si no fos pels testimonis històrics i arqueològics: la construcció d'aquesta alteritat del jueu com a enemic de la fe, sacríleg, autor de l'assassinat de Crist, blasfem, usurer, avar, lasciu, envejós... s'acompanya d'episodis com els pogroms, matances indiscriminades de persones a les jueries, no pel fet de ser diferents, sinó pel fet de ser aquest «altre» digne de persecució totalment justificada per aquesta propaganda visual (entre d'altres: també als sermons dels frares dominics, franciscans, etc.). Així, u cau en el compte de la barbàrie en contemplar un collar d'amulets que va pertànyer a un xiquet que, com confirmen les seues restes, tenia problemes per caminar. Aquest xiquet va ser assassinat a un dels pogroms de la jueria de Tàrrega: com que no podia córrer, va ser atrapat pels seus perseguidors, que el van assassinar impunement i ni tan sols van parar-se a furtar-li el seu collar d'amulets ni a soterrar-lo. No colpeix aquest sol fet?

Evidentment, darrere de la construcció d'aquesta alteritat interessada hi havia molts altres motius socials, polítics i econòmics. Al poder no li interessava la diversitat de pensament, ni de credos, ni la possibilitat d'intercanvi d'idees. També el patrimoni numerari dels jueus i la possibilitat de poder quedar exempts de retornar els diners que els havien prestat, era una bona motivació a l'hora de fonamentar l'odi: com el forner, els Reis Catòlics no es van quedar amb els diners dels prestadors jueus cometent un pecat, sinó obrant amb justícia. Actuaven, com afirmava Kertész, per convicció, moguts per la justícia i la veritat que emanen d'uns ideals.

Jues fent les mil i una barbaritats a Crist present
en una forma consagrada: mereixen o no mereixen
el càstig?

Mireu la caricatura que es fa de Judes i del criat
del sume sacerdot: nassuts, deformes, lletjos.

Jueus caricaturitzats conduïts per un rabí cegat.

Qui va condemnar a Crist: recordeu-ho i
odieu-los amb força.

Els grans inquisidors Torquemada i Pedro de Arbués,
participen d'un ordre destinat a la defensa de la fe:
el poder polític, el poder religiós (els sants Tomàs d'Aquino
i sant Domingo de Guzmán), a més de la noblesa
cristiana (els donants).

III

De tot podem aprendre. En efecte, tota dissidència que qüestione un ordre, tota diferència que ens qüestione, té un alt risc de convertir-se en una alteritat sobre la qual descarregar el nostre odi per defendre la veritat que emana d'uns ideals, els nostres, que tendeixen a identificar-se amb el bé suprem. Aquests ideals poden estar relacionats amb la nació, la fe, la raça... o una determinada pedagogia. O no heu sentit parlar d'aquests docents sàdics, que ignoren el benestar i la felicitat dels seu alumnat, i que de manera insensible només es dediquen a obligar-los a aprendre i vomitar com a lloros uns continguts que, no només es troben a internet, sinó que aviat es quedaran obsolets? Els mestres i pedagogs que personifiquen la innovació educativa vos els descriuran millor que jo: són execrables, la nafra que arrossega encara l'educació en aquest país i que, malauradament, molts infants encara han d'aguantar amb el risc de quedar estigmatitzats de per vida.

Si alguna cosa he après durant els meus anys de docència és que, quan un infant té dificultats per aprendre uns continguts, la meua obligació és presentar-li'ls per diferents vies. Si cap de les vies que està al meu abast treballar amb ell han permés eixir exitosos de l'entrebanc, cal llavors detectar qualsevol problema relacionat amb l'aprenentatge que puga existir: cal mobilitzar l'orientador del centre i l'equip que NESE o com vulga anomenar-lo l'enèsima llei en vigor. Si es detecta alguna dificultat rellevant, llavors cal exigir els recursos suficients perquè el xiquet/a en qüestió puga assolir el coneixement que necessita. Si no se'n detecta, llavors hem de caure en el compte que potser es tracta d'una qüestió madurativa. I no, no cal esperar: els xiquets/es no maduren com les plantes, sinó que existeix tota una literatura pedagògica (amb Vigotski al capdavant) que ens parla que aquesta maduració es pot potenciar i que, per tant, és també tasca nostra.

Quanta faena, no? Potser resulta millor dir que existeixen diferents ritmes d'aprenentatge i que, per tant, no ens hem de preocupar, cal recolzar emocionalment el xiquet i xiqueta i, a poc a poc, anirà madurant i llavors ja estarà preparat per fer o entendre segons què. (Si eixe moment arriba als dèsset anys, llavors podrà acudir a l'instructor privat, és clar; si no, què importa viure en la ignorància?). Si vos fixeu, és una teoria magnífica: que l'aprenentatge es done ja no passa a ser ni responsabilitat del mestre ni de l'infant, sinó d'un ritme maduratiu «natural» i, per tant, no cal ni buscar vies alternatives, ni realitzar cap diagnosi, ni fomentar cap maduració, només cal esperar mentre actuem de «facilitadors» fomentant que el xiquet/a «actue» a través de jocs i dinàmiques de grup meravelloses. A més a més, saber no és tan important en una època com la nostra, on qualsevol «coneixement» pot trobar-se en internet.

Doncs sí. No obstant, hi ha qui no només qüestiona aquest dogma pedagògic, sinó que demostra amb el seu dia a dia que un xiquet/a pot arribar lluny gràcies al treball del docent i que, a més a més, pot estar feliç i trobar-se implicat i involucrat en les seues tasques escolars «rutinàries». Llavors ocorre la construcció d'aquesta alteritat: difamem, critiquem sense fonament, els docents que ens desmunten el xiringuito teòric, perquè, al capdavall, estem moguts per uns ideals inqüestionables que no són altres que la felicitat de l'infant. Per culpa dels profesauris els infants són infeliços, l'escola un infern on impera una pedagogia del segle XIX, en uns recintes del segle XX per a uns infants del segle XXI. Què es proposa? Fàcil: cal fiscalitzar la tasca d'aquets docents, assenyalar-los amb el dit i fer veure a tota la societat el mal que fan a la xicalla. Si no ho creieu, feu una ullada a qualsevol debat «pedagògic» a Twitter...

Potser el paral·lelisme és exagerat, però no deixa, sota el meu punt de vista, de ser una observació encertada. Jo veig que també estan robant un tros de pa (treballar sota aquestes premisses, per molt que ens asseguren que fan «molta feina», és més relaxat), però en realitat pensen que actuen moguts per la idea de justícia i veritat que emanen dels seus ideals. Ideals que, com es demostra una vegada i una altra, estan portant al fracàs més absolut del sistema educatiu d'aquest país.

Quina relació té això amb els jueus i la construcció d'alteritats en què descarregar les culpes de tots els mals? Doncs jo la veig evident: estem creant una massa totalment acrítica que pot ser el fonament d'una nova barbàrie.

Aquesta és una de les moltes imatges naïf que s'empren
per justificar uns determinats ideals pedagògics en
contraposició a una alteritat caracteritzada com a insensible:
qui gosa estar en contra d'educar «des del cor»?
Criticar o qüestionar és estar en contra ni més ni menys
que de la felicitat de les criatures!