aNDRòMiNa: Madrid i Aranjuez

17 de gener del 2024

Madrid i Aranjuez

Em pregunte per què no vaig més a Madrid, tenint-lo, amb el tren d'alta velocitat, tan a prop...

En un determinat moment, a unes escales mecàniques de l'estació de Chamartín, llegisc l'eslògan: Por suerte, no todos los trenes són como los de Renfe. De seguida em ve al pensament com de cabró o cabrona ha estat el publicista que ha ideat la campanya... però caic en el compte que no, no és un anunci de la competència: és la pròpia companyia RENFE que s'anuncia així. Pensarà de veres captar així nous clients? Es pensa que no tenim memòria dels abusos que cometia l'empresa quan era l'única que oferia el transport en tren a certes destinacions?

Per la meua banda, he decidit fa temps que, si puc evitar RENFE, l'evitaré: només en venjança per tantes situacions humiliants per les quals m'ha fet passar. Sóc dels que he arribat a passar més de cinc hores parat enmig del no res a bord d'un borreguero en una calorosa, molt calorosa tarda d'estiu, sense aigua i sense cap tipus d'informació... I així, tantes altres putades! I sí, per sort no tots els trens són com els de RENFE!

III

Passejar per Madrid és un plaer. Lavapiés, las Letras, el Retiro, el Paseo del Prado... Cau la nit i em trobe a prop del Reina Sofía: allà que hi vaig! Per cert, he visitat el Museu Sorolla i he gaudit com un xiquet que descobria el cel estrellat: com no hi havia estat abans!?

Un altre passeig obligat: la Gran Via, que mai he recorregut de principi a fi. I ja que hi sóc, el turó on va ser traslladat el temple egipci a Debod. Un ambient, com diria Pla, agradabilíssim. Malgrat el cansament!

Com que no tinc possibilitat de visitar el Palau Reial, decidisc fer una breu escapada a Aranjuez. Els jardins, en hivern, transmeten una sensació de quietud, silenci i mort que em captiva: el passeig pels caminals del Jardín de la Isla, a primeres hores del matí, em recorda a les sensacions que tinguí als jardins de Herrenhäuser de Hanover. Era la mateixa època de l'any i el fred que acompanyava a la mort de la natura era, si fa no fa, el mateix.

Quina gràcia em fan les explicacions de l'audioguia: escoltant-les, hom es fa la idea que Isabel II, la reina que va reformar per darrera volta el palau d'Aranjuez, era una persona cabal, d'aparença règia, revestida de la dignitat amb què, de xiquets, imaginem que tenen els reis i les reines. Però historiadors com Comellas la descriuen com «desenvuelta, castiza, plena de espontaneidad y majeza, en el que el humor y el rasgo amable se mezclan con la chabacanería o con la ordinariez, apasionada por la España cuya secular corona ceñía y también por sus amantes»... Els seus amants, necessaris, ja que va ser casada amb un cosí germà, Francisco de Paula de Borbón que, segons diuen, era homosexual. S'afirma que la futura reina, en saber que la casarien amb son cosí, cridà: «No, con la Paquita no!». Però no li va quedar altra... I a ell, tampoc.

De qui seria fill Alfons XII?

En el darrer passeig travesse la ciutat antiga des del Prado fins a San Francisco el Grande. Allà, la grandiositat de l'edifici m'impacta, però en veure Sant Francesc representat als peus de Crist al retaule de l'altar major caic en el compte que tota aquella rica escenografia viola els ideals del sant que tant admire.

San Francisco el Grande oblida que Sant Francesc predicava la petitesa. I em ve la imatge dels monjos franciscans que participen de l'afusellament de Torrijos i els seus companys a l'obra de Gisbert: volien, potser, salvar-ne les ànimes, però amb el seu silenci i consentiment davant de la injustícia estaven condemnant les seues.

VII

Espere tornar-hi prompte. Promés!