aNDRòMiNa: Prendre partit

Aquestes darreres setmanes m'ha donat per tornar a escoltar les passions de Bach: no existeix millor música ni tampoc un text tan sublim, però per tal d'aproximar-s'hi es necessita un determinat estat d'esperit. Fou aquesta música la que m'acompanyà anant i tornant a Vistabella i al Penyagolosa fa un parell de setmanes.

Dilluns següent, però, vingué la sorpresa: buscant a l'Spotify una proposta de reconstrucció de la (perduda) Passió segons Sant Marc que tinc al disc dur, dirigida per Koopman, trobí una obra que desconeixia: la Passió segons Sant Lluc. Al manuscrit d'aquesta obra trobem la cal·ligrafia i l'empremta de Bach, però se sap que la música no és d'ell. Aquesta passió és, en efecte, una gran paròdia de música coetània a Bach, és a dir, que el compositor, com que el contracte no li exigeix en aquell moment una composició original, decideix tirar mà de la música que té a l'abast d'altres compositors. Així, la Passió segons Sant Lluc es converteix en una gran "llista de reproducció" de la música que Bach admirava dels compositors de la seua època. S'hi deixa notar l'estil que la galanterie que començava a triomfar i del qual un dels seus fills, Johann Christian Bach, seria un dels màxims exponents.

Tot i això, llegisc que se li atribueixen algunes de les parts de l'oratori. En concret, aquesta em captiva.

A Vistabella estant, tenia un pla una mica friqui per a aquell dia: com que segons el web de l'arquebisbat, a l'església de l'Assumpció hi hauria missa a les deu del matí, per fer temps fins a eixa hora havia decidit fer una breu excursió des de Sant Joan de Penyagolosa al Teix Gros pel barranc de la Teixeda. I com que sempre peque d'exagerat, vaig haver de començar-la de nit perquè vaig arribar al santuari de Sant Joan abans del trenc d'alba!

Què bonic anar observant com el dia anava inundant-ho tot. El barranc és tot ell un descobriment, si bé és cert que, almenys fins on vaig remuntar-lo, els teixos escassegen. Ara bé, l'exemplar de l'anomenat Teix Gros no desmereix l'esforç de la caminada: un arbre impressionant, com tots els teixos centenaris.

I no, l'església no s'obria a eixa hora: el retor havia canviat l'horari de misses i ara la parròquia de Vistabella era l'última de la contornada que s'obria durant els diumenges. Resignat, vaig tirar cap a l'inici de la ruta que tenia prevista al castell del Boi i, vés per on, que vaig trobar les indicacions cap al mal anomenat Pont Romà, també dit de les Meravelles.

Allà que hi aní! Vaig aparcar el cotxe on començava el bosc, ja que la major part de la ruta recorre una pista de terra que travessa els camps. I no va ser el pont el més bonic de la ruta, sinó el propi camí que, segons he llegit, és un dels més antics del Maestrat: formava part de la ruta que unia el Pla de Cabanes amb les terres altes de Gúdar i Javalambre. Si bé la fàbrica del pont actual es deu remuntar a finals de l'edat mitjana o principis de l'edat moderna, a la vora, a la Moleta del Pont, hi ha restes d'ocupació que es remunten a l'edat del bronze, passant per la ibèrica, la visigòtica i la medieval. Aquest enclavament fou abandonat, en efecte, al voltant del segle XIV, potser en el context de la Guerra dels dos Peres. A l'època moderna, però, la presència humana al paratge continuà amb la construcció dels masos que encara avui es poden observar.

III

I pagà la pena: torní a Vistabella justament a temps de poder visitar l'església. No defrauda: és un edifici grandiós, en què el llenguatge renaixentista s'entremescla amb elements d'un gòtic que, en territori valencià, es resisteix a desaparèixer. La llàstima és, com sempre, que el seu interior fou arrasat durant la Guerra Civil i no ha quedat res dels tresors que devia contenir. Només hi ha a terra, com a testimoni de la destrucció, alguns fragments de les escultures que ocupaven les fornícules de la magnífica portada-retaule renaixentista.

I ara sí, rumb al castell del Boi: ruta de silenci i paisatges espaterrants. El poblat del Boi i el seu castell, annexionats a Vistabella durant el domini dels Templers, van patir també la sotragada de la Guerra dels dos Peres: el deute contret per a la defensa que exigia la proximitat de la frontera va abocar el lloc a la ruïna i a la progressiva despoblació. Tot i això, Sant Bartomeu s'ha mantingut en peu pel fet que la peregrinació que des de Culla es fa al santuari de Sant Joan de Penyagolosa hi fa parada. Una volta a l'any, la vida i el sentit tornen a aquest lloc.

Vida i sentit en una realitat, la nostra, en què la mort i la manca absoluta de sentit s'hi imposen: conflictes, guerres, matances, exclusions, desigualtats es multipliquen arreu, i tothom es veu impel·lit a prendre partit. Aquesta presa de partit, però, implica un posicionament moral, i aquest no és fàcil, i més si tenim en compte com de complexos són els fets que presenciem. A més a més, arreu es juga amb la frontera subtil que existeix entre jutjar les accions d'un govern o d'una persona i condemnar un col·lectiu o la pròpia persona. Aquesta frontera de vegades és enganyosa, com quan el clergat catòlic afirma condemnar "els actes homosexuals" i no les persones gais i lesbianes: això s'evidencia fals si atenem a molts altres fets i silencis davant de les violències que es desencadenen contra els membres del col·lectiu LGTBI+. A més de ser enganyosa, de vegades pot emprar-se en benefici propi: Netanyahu afirma la condemna de la intervenció militar d'Israel a Gaza emana de l'antisemitisme, i ens vol fer confondre de manera interessada el fet amb qui el comet beneficiant-se d'un sentiment de culpa arrossegat des de l'Holocaust.

Enmig d'aquesta complexitat, de les manipulacions i les veritats a mitges, prendre partit és difícil. No hi ha cap codi moral fixe, cap decàleg, al qual atendre's! De fet, el decàleg de l'Antic Testament és una llista de prescripcions que emanen del mandat diví: davant d'aquesta llista, no caben les preguntes. Déu diu què és bo i què és dolent, no cal pensar. Però al Nou Testament, Jesús mai defensa una postura dient que "ho diu Déu" o "perquè està escrit", sinó que empra una sèrie de mètodes, inclòs el recurs a les paràboles, que s'allunyen dels principis generals i ens fan veure la necessitat d'atendre a la realitat i respondre als aspectes que més en sobreïxen. De fet, s'oposa radicalment a aquells que posen la lletra de la llei per damunt de les necessitats de les persones: els fariseus i els escribes ho fan, però també ho fan actualment els qui, atenent a una ortodòxia doctrinal o ideològica són insensibles al patiment que provoquen. El fet de matar emprant l'ortodòxia com a raó no és només una cosa d'un passat feliçment superat.

Contràriament, la moral que emana dels evangelis apel·la a les obres, no a les paraules (o doctrines), i també vol anar a l'esperit de la llei, més que no pas a la seua lletra. Això no vol dir que siga més fàcil posicionar-se, o que la llei esdevinga laxa: al contrari, vol dir que les normes o els posicionaments mai haurien de ser absoluts, cosa que converteix la llei moral en una cosa molt més exigent: demana un esforç continu i el desafiament per respondre encertadament a les necessitats específiques de cada situació.

Però això, qui ho intenta fer? Molt pocs: hi ha molts referents que ens ajuden en aquesta tasca, però són invisibilitzats en uns discursos públics que només busquen de nosaltres obediència i adhesió a un o altre bàndol, a una o altra postura. I la majoria, allà que hi anem (m'hi incloc, perquè de vegades llegisc reflexions que m'escandalitzen a mi mateix per haver estat convençut de certa idea). En aquest sentit, el relat de la Passió és més que oportú: no és més que una il·lustració de com de patètics podem arribar a ser. Traïció, negació, silenci, indiferència hi són presents, però també fa aparició una massa que, si uns dies abans havia rebut Jesús amb entusiasme, ara, moguda pels falsos testimonis d'uns pocs, crida amb força que el crucifiquen. No s'assembla aquesta a la massa actual, per més que actualment cride a les xarxes en lloc de l'explanada de davant del pretori de Jerusalem?

Acceptar que som patètics i defectuosos és acceptar que no podem ser autosuficients i que, consegüentment, necessitem fe, és a dir, confiança en els altres: cal recordar que fe ve de fides, que en llatí vol dir confiança. Prendre partit no és una tasca que puguem, doncs, realitzar sols: abans de fer-ho, hem d'escoltar, mirar, contrastar... En altres paraules: atendre.