 |
| Teix Cavanilles |
I
Des de la Serra d'en Galceran, a la Plana Alta, hi ha dos camins catalogats com a senders de petit recorregut que menen fins a la Serratella, ja a l'Alt Maestrat. Un d'aquests camins recorre la part baixa dels cingles del Tossal de Saragossa, tot i que a certa altitud, ja que des d'ell es pot contemplar tota la Plana de Castelló fins al mar. El segon fa un recorregut per la carena d'aquesta muntanya i, si des del camí de baix les vistes són espaterrants, des d'aquest segon camí podem contemplar tot el territori des del Mont Caro fins a la Calderona: el Turmell, els Ports i el Montsià; el corredor de les Coves, el pas d'Alcalà, les Talaies i la Serra d'Irta; el Pla de l'Arc, la serra del Desert de les Palmes i Espadà; i, com no, l'omnipresent Penyagolosa, amb la Tinença d'Alcalatén i els pobles de l'Alt Maestrat penjats, literalment, de les muntanyes. Completa el panorama la vista sobre el corredor de la Vall d'Alba, que sembla endinsar-se fins tocar l'Alt de la Nevera de Catí, als peus de la qual es poden veure Albocàsser i la cruïlla de camins on hi ha l'ermitori de Sant Pau.
Dic açò perquè, a partir del camí de dalt, podem desviar-nos per dos sendes secundàries. L'una mena al cim del Tossal de Saragossa, existint la possibilitat d'ascendir al veí Tossal de l'Ereta: si les vistes des del camí ja són espaterrants, imagineu-se-les des dels cims! L'altre corriol baixa per un barranc amb un fort pendent encarat al nord-oest: paga la pena baixar-hi, perquè allà, majestuós, hi ha un teix que, si el comparem amb el de Manzanera, bimil·lenari, deu tenir més dels dos mil anys que té aquell.
Trobar el teix no és fàcil, sembla jugar a despistar-nos. En efecte, la senda acaba al costat d'un teix també mil·lenari, però visiblement més jove. No obstant, és tan majestuós que hom creu haver arribat a la meta: si no fos per les indicacions del senderista que havia penjat el recorregut a l'aplicació que utilitze, que indicava que ell s'havia equivocat i s'havia quedat en el teix equivocat, no hagués buscat el segon teix. Vaig buscar a consciència, però la cerca no va ser fructífera; per sort, quan ja marxava un poc despagat, vaig veure una indicació que m'havia passat desapercebuda: una creu indicava que m'havia desviat pel lloc equivocat, i, efectivament, a pocs metres, pujant per uns blocs de pedra, vaig quedar sense alè: allà era el Teix Cavanilles, mut, gegantí, impressionant. Les sensacions que em vingueren a flor de pell són difícils d'explicar!
He llegit en molts articles i llibres que el teix és, a les nostres terres, un arbre relicte. No obstant, tant el Teix Cavanilles com els altres que creixen al seu voltant, de diferents edats i ports, romanen com a testimonis d'una antiga teixeda potser més atapeïda, competint amb carrasques, roures i savines: realment la vegetació del barranc il·lustra la història vegetal de les muntanyes valencianes. Segurament, els teixos deuen comunicar-se per les arrels, formant un únic ésser que, miraculosament, ha perviscut a l'acció humana. En especial, el lloc roman verge i solitari, a recer d'un capitalisme que tot ho empastifa, fins i tot els indrets de les nostres muntanyes que es converteixen, de la nit al matí, en «destins turístics».
I és que la natura, així com els valors ambientals i espirituals que s'hi associen, estan de moda. Aquesta moda arrenca dels romàntics. Fa unes setmanes vaig llegir un assaig sobre Edgar Allan Poe: l'escriptor «adorava» la natura, més en els seus aspecte desolats i salvatges que no pas en les manifestacions de placidesa i alegria. Reconec aquesta empremta romàntica en la meua visió sobre la natura. M'atreu l'abandó, la desolació, el silenci i la quietud misteriosa que trobe en molts llocs. En alguns relats, Poe considerava les «altives muntanyes vigilants» com a «membres colossals d'un tot immens, animat i sentint»; el altres, els caminants es perden en paratges dessolats, marcats per una soledat absolutament verge. «El tremolar d'una fulla, el color d'un bri d'herba, la forma d'un trèvol, el brunzit d'una abella, els reflexos en una gota de rosada, l'alè del vent, les febles olors procedents del bosc»: a L'illa de la fada el detall més minúscul de la natura és una porta d'accés a l'experiència d'una totalitat que la imaginació amplia i poetitza. És per això que en altres relats, com a «Eleonora», mostra una actitud combativa en defensa de la naturalesa contra la invasió de la societat industrial.
No és per a menys: ens costa reconèixer-ho, però la modernitat ha estat tota ella una enemiga de la natura. L'ha odiada amb força! Olcina, al mateix assaig, fa veure que l'odi a la natura potser arrenca amb l'expansió colonial americana cap a l'Oest, la qual topava amb l'exuberància i el vigor de la natura del continent americà. «La naturalesa era la gran enemiga dels pioners i els colons, dels ramaders, els cowboys, els paranyers, els cercadors d'or; era, en suma, l'enemiga principal dels herois de la gran èpica americana de la Conquesta de l'Oest, i aquella enemistat configurava aspectes essencials i duradors de la manera de ser americana. Encara avui, a tot arreu dels Estats Units, i en especial al Sud i a l'Oest Mitjà, per a aquells que se senten els descendents i els hereus dels herois de l'èpica de la conquesta de l'Oest, la naturalesa és encara el gran enemic, i aplaudeixen l'extinció de qualsevol espècie animal, tant se val si són coiots o papallones; aplaudeixen la tala d'un bosc per fer-hi urbanitzacions, l'arrasament d'una reserva natural per buscar-hi petroli. Es cotitzen com a productes de luxe les carteres, els cinturons, les bosses de mà de pell d'àguila, d'antílop, de puma, de mussol, de qualsevol espècie protegida».
Aquest odi a la natura encara és arreu, no només als Estats Units: forma part de l'ADN del capitalisme. Els valors ambientals són un entrebanc per al benefici. Els governs diuen optar per la «sostenibilitat» mentre que beneficien empreses que se'n riuen dels boscos, dels aiguamolls, de les reserves marines, de les emissions de gasos d'efecte hivernacle i dels parcs naturals. Als agricultors de Doñana els importa un rave la salut de la reserva de la biosfera, i als constructors de Cullera l'impacte sobre la muntanya de les seues futures urbanitzacions (acaben de guanyar un judici que els dona via lliure per arrasar la Muntanya de les Raboses). Sobre tota aquesta barbàrie economicista, apareixen els abanderats de la «sostenibilitat»: em semblen, sincerament, ridículs. A la meua escola hi ha qui creu que amb el reciclatge i l'esmorzar sense residus salvaran el planeta: es fa palés que la sostenibilitat només és el maquillatge d'un sistema que necessita semblar amable davant dels consumidors dels quals depén la roda de la destrucció. La sostenibilitat només amaga o dissimula la destrucció del medi i l'explotació de milers de treballadors, totes dues necessàries per fer-nos arribar a les botigues productes i tecnologies «barates», a l'abast dels nostres sous de merda. I això no ho dic jo per dir, ho diuen molts teòrics i activistes ambientals: l'únic camí que ens salvarà és el decreixement, i no el «desenvolupament sostenible», el qual no deixa de ser un oxímoron. En efecte, el desenvolupament econòmic capitalista mai podrà ser «sostenible».
En relació a la voluntat de «salvar el planeta», diria que més aviat el nostre horitzó hauria de ser el de salvar-nos de nosaltres mateixos: al planeta tant li fa el que puguem fer-li. Si ho pensem en termes de temps geològic, una probable destrucció de la humanitat i de part dels ecosistemes actuals del planeta en una hecatombe atòmica i/o climàtica només suposaria un punt i seguit en la història de la Terra. Nosaltres desapareixeríem, cert, però la natura, en un grapat de milions d'anys, s'hauria recuperat i hauria oblidat el malson de la humanitat. Per molt que ens ho proposàrem, no podríem acabar amb totes les formes de vida del planeta i les supervivents continuarien el seu camí com fa milions d'anys van començar a fer-lo els primers organismes vius microscòpics. Si tornés o no a existir vida conscient és una cosa que a l'Univers li importa més aviat poc. Ara bé, reconèixer aquesta insignificància resulta força difícil per a una espècie que, durant uns tres o quatre mil·lennis, s'ha considerat la senyora de la Creació.
Com afirma Gray a Perros de paja, actualment hi ha motius suficients per considerar la humanitat un organisme infecciós invasor a nivell planetari. En paraules de James Lovelock, citat per Gray: «En ciertos aspectos, los seres humanos se comportan sobre la Tierra como un organismo patógeno, o como las células de un tumor o de un neoplasma. Nuestra población ha crecido, pero también las molestias que ocasionamos a Gaia, que se han incrementado hasta tal punto que nuestra presencia resulta perceptiblemente perturbadora [...] la especie humana es tan numerosa en la actualidad que constituye una enfermedad planetaria grave. Gaia padece Primatemaia disseminata, una plaga de personas». Jo diria que, més aviat, les persones en sí no són el problema, sinó les relacions que estableixen amb el medi. Ara bé, arribats al punt actual, hem de prendre seriosament els quatre resultats possibles de la situació que vivim que anomena el mateix Lovelock: la destrucció dels organismes infecciosos invasors, la infecció crònica, la destrucció de l'hoste (la Terra) o una simbiosi, una relació duradora de benefici mutu entre l'hoste i l'invasor. El desitjable és aquest darrer; el probable, el primer.
Segurament, per quan passe això, si el clima no li acaba essent del tot desfavorable, el Teix Cavanilles encara romandrà viu uns centenars d'anys més, i els descendents que l'acompanyen tindran encara uns quants mil·lennis per continuar realitzant la fotosíntesi. Romandran, com el conjunt del planeta, indiferents al destí de la humanitat, destí que, al capdavall, ens haurem llaurat nosaltres. Acceptem-ho: el planeta es riu de nosaltres i el nostre afany de notorietat. Monod, citat també per Gray, dona en el clau: «La especie humana no se distingue en nada de las demás: no es más que una extracción afortunada en la lotería cósmica. [...] El hombre debe apartar esos errores a un lado y acceptar que su existencia es enteramente accidental. Debe "despertar de su sueño milenario" para descubrir su soledad total, su radical foraneidad. Él sabe ahora que, como un zíngaro, está al margen del universo donde debe vivir. Universo sordo a su música, indiferente a sus esperanzas, a sus sufrimientos y a sus crímenes».
II
Abans de fer via cap a la Serra d'en Galceran, pare en Albocàsser: vull provar sort i veure si l'ermita gòtica dels Sants Joans, amb el seu retaule gòtic, està oberta, i de passada comprar uns productes a la cooperativa. I sí, tinguí sort: el retaule dedicat a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, atribuït a Pere Lembrí, no és tan espectacular com el veí de l'Esperança, però resulta entranyable tot i les seues formes tosques: encara forma part d'un edifici amb culte setmanal i, consegüentment, conserva la seua funció sacra, cosa que no ocorre amb els retaules gòtics que hui podem contemplar en qualsevol museu, fora del seu context i aliens a la seua funció originària. Aprofite també per visitar l'ermita de Sant Pere Màrtir.
Poc abans d'arribar a la Serra hi ha el jaciment arqueològic del Tossal de la Vila: hom pot passejar-se entre les restes d'un poblat del bronze final (s. XI-VIII a.C.), abandonat de forma sobtada després d'un paorós incendi, i un poblat alt-medieval d'època islàmica del qual encara es poden distingir algunes cases, la muralla i la mesquita. Les vistes sobre el territori que es gaudeixen des del Tossal expliquen per què els seus antics pobladors van triar aquest indret per viure-hi. Ara, els va servir de poc: tant en el cas dels primers pobladors com els que l'ocuparen un mil·lenni i mig més endavant, l'indret va ser destruït amb violència i abandonat.
A la Serra, abans de començar la ruta, aprofite també per visitar el museu dedicat al bisbe Beltran, que va nàixer al mateix palau Casalduch on ara hi ha el museu i l'Ajuntament. A banda d'algunes troballes arqueològiques efectuades al terme de la Serra, hi ha l'antic rellotge de la vila i objectes relacionats amb el personatge que dona nom al museu. Em resulta força irònic que l'objecte central de l'exposició, dedicada a un eclesiàstic que arribà a exercir el càrrec d'inquisidor general del Regne, siga el seu llit.
III
I, ara sí, la ruta comença, i ho fa amb la visita a un altre dels arbres monumentals del dia: el roure també anomenat Cavanilles. Al costat del teix, però, la seua grandesa empetiteix.
Vos deixe amb algunes fotos que fiu durant la meua caminada. I amb un dels poemes que vaig llegir a l'ombra del gran teix: aquestes darreres setmanes m'acompanya l'antologia La poesía de los árboles.
Los árboles
Los árboles ya dan retoños
como algo no del todo dicho;
brotes recientes, calmos, se dispersan
en un verdor que es casi una pena.
¿Es acaso que vuelven a nacer
y nosotros declinamos? No, pues también ellos
mueren. El repetido ardid de renovarse
queda escrito en anillos de madera.
Y sin embargo, incansables, cada mayo
los castillos se desgranan en plena densidad.
Ha muerto un año, parece que dijeran;
comienza, comienza tú también de nuevo.
Philip Larkin
 |
| Albocàsser |
 |
| Ermita dels Sants Joans |
 |
| Sepulcre de Joan de Brusca |
 |
| Pere Lembrí: Retaule dels Sants Joans |
 |
El rostre de dalt i els d'aquesta taula no semblen
pintats pel mateix pintor... Tampoc les mans! |
 |
| Peiró de Sant Pere Màrtir |
 |
| Ermita de Sant Pere |
 |
Corredor de la Vall d'Alba: ametlers en flor
i el Penyagolosa! |
 |
| Serra d'en Galceran des del Tossal de la Vila |
 |
| Habitatge islàmic (s. VIII) |
 |
| Restes del portal de muralla |
 |
| Alt de la Nevera de Catí |
 |
| Benafigos i Vistabella, penjats de les muntanyes |
 |
| Antiga mesquita: recinte de res i antic pati porticat |
 |
| Vilafamés |
 |
| Les Useres |
 |
| Entrant a la Serra |
 |
| Portada de Sant Bartomeu: detall |
 |
| Escut del Palau dels Casalduch |
 |
| Instruments de l'antiga banda de música de la Serra |
 |
| Rellotge públic |
 |
| El llit del bisbe Beltran |
 |
| La ceràmica és el millor de l'exposició |
 |
| Portada lateral de l'església |
 |
| Vora el Roure Cavanilles |
 |
| Peiró de l'antic camí a la Serratella |
 |
| Què mires!? |
 |
Ares del Maestrat, al fons; en primer terme:
Vilar de Canes |
 |
| Sant Cristòfol de Benassal, al Montcàtil |
 |
| Culla |
 |
| Serra del Desert de les Palmes i el mar |
 |
| Aeroport de Castelló, dit "del Abuelo" |
 |
| Al cim del Tossal de l'Ereta |
 |
| Cim del Tossal de Saragossa |
 |
| Sant Joan Nepomuk rodejat d'un bosquet de pins |
 |
| Les Coves de Vinromà |
 |
| Ares i una cabana de pedra en sec |
 |
| Prat de Sant Pau d'Albocàsser |
 |
| Alt de la Nevera de Catí |
 |
| Aquesta, perfectament conservada! |
 |
Barranc on hi ha el Teix Cavanilles: pins, alzines,
roures, savines i teixos. |
 |
| Teix "jove" |
 |
| Gran Teix Cavanilles |
 |
| Sant Joan Nepomuk |
 |
| La Serra d'Irta des del cel |
 |
| La Serratella |
 |
| Portada de la parroquial de Sant Miquel |
 |
| Antic forn medieval |
 |
| Entre els cingles, àguiles i corbs |
 |
| Font del Mas d'en Pastor |
 |
| El mar, omnipresent durant tot el camí |
