aNDRòMiNa: Peregrinar sense objectiu

Olivera del castell de Torrocelles

El castell de Torrocelles se situa al límit nord de l'antiga Tinença d'Alcalatén, en el terme de Llucena. El castell va pertànyer, junt amb la resta del territori de l'antiga tinença, a Eiximén d'Urrea, que el va rebre de mans del Conqueridor. Les Torrocelles està a tocar d'un altre castell, el d'Atzeneta, que va ser adquirit pels templers a finals del segle XIII amb la compra del castell de Culla. Tant en un indret com en l'altre hi ha vestigis d'ocupació humana des de finals de la Prehistòria; en concret, al voltant del castell d'Atzeneta hi ha, en poc menys d'un quilòmetre quadrat, varis jaciments arqueològics de diferents èpoques, que abracen des del bronze final fins a l'època islàmica.

Doncs allà estava dinant, al pati d'armes del castell de Torrocelles, més tranquil que tranquil, quan un cotxe va parar vora al portal nord del recinte. Del cotxe va baixar una senyora un tant esbojarrada que va començar a pegar voltes pel castell i, en apropar-se a mi, em va definir com un "duende, en este lugar tan mágico, qué energias, qué magia, qué misterios ligados a los templarios...". Li fiu notar, un tant irònicament, que la màgia estava a l'altre costat de la muntanya d'enfront, ja que les Torrocelles mai va pertànyer als templers, però sí el castell d'Atzeneta. "Ah, sí? Bueno, da igual, noto las energías, este lugar está lleno de energías telúricas, mira qué barrancos más profundos rodean la montaña... ¡Qué magia! Debías estar muy a gusto aquí solo...".

No poguí estar-me de donar-li la raó.

Fa unes setmanes llegí un breu estudi historiogràfic sobre els templers, obra de la historiadora francesa Régine Pernoud: s'hi anava narrant com va formar-se l'orde, en quin context i amb quina finalitat, com actuaven a Terra Santa, com van anar rebent i adquirint les seues possessions a França i altres indrets d'Europa i com les administraven. Així doncs, pocs misteris o cultes secrets, i sí moltes vaques, cabres, ovelles, rivalitats (amb els hospitalers) i negocis "protobancaris". La part que més em va agradar és la que explicava la fi de l'orde per voluntat de Felip IV de França: «Es evidente que, por otra parte, no es solo la avaricia real la causa. Parece fuera de duda que, al destruir el Temple, Felipe el Hermoso afirmaba esta tendencia al absolutismo, al poder "totalitario", que antes había sido la de Federico II de Hohenstaufen. Era un primer paso en la vía que seguirán todos los que, siguiéndole, transformarán el poder real en poder monárquico: someter el apoder espiritual siguiendo la línea que le trazaban los letrados imbuidos de derecho romano y de ese culto al Estado, extraños ambos a la mentalidad feudal. En su esencia, el gesto es el mismo que el de Francisco I atribuyéndose por el concordato de 1516 el nombramiento de obispos y abades en el reino, o el de Luis XIV revocando el edicto de Nantes o apuntando contra el barrio Farnese en Roma las armas de la soldadesca que escoltaba a su embajador, mientras él se apoderaba de Avignon para intimidar al papa Inocencio XI. Más aún, y aunque los métodos empleados fuesen muy diferentes, la supresión de la orden del Temple no deja de anunciar la de los Jesuitas a finales del siglo XVIII. Parece hoy que ningún absolutismo, ningún poder totalitario, podría acomodar-se con un poder espiritual por el que se le resiste una parte del hombre, cuya importancia no escapa a nuestra época, la cual ha inventado para resoponder los encarcelamientos interminables y los lavados de cerebro».

La supressió de l'orde templera, doncs, fou un primer pas en la creació de l'estat modern i la superació de la fragmentació del poder inherent al feudalisme.

III

El pas de l'estat modern a l'estat-nació contemporani ve determinat per les revolucions i el llegat de la Il·lustració. Aquests processos històrics, segons J. Gray (Perros de paja. Reflexiones sobre los humanos y otros animales) haurien transmutat la teleologia cristiana en un nou credo: la teoria del progrés. L'Estat, i totes les utopies que s'han materialitzat a través d'ell, des dels feixismes al comunisme, es fonamenta en la premissa d'una humanitat que avança imparable cap a un futur millor, en què la ciència i la tecnologia (de vegades, en algunes utopies, també l'exèrcit i la violència) prenen el paper de redemptores de tots els danys col·laterals del propi progrés (canvi climàtic, destrucció de la natura per a uns; la diversitat cultural, el mestissatge, per a altres). Al seu torn, aquests danys col·laterals són deguts a una altra de les premisses que s'han heretat del cristianisme: la consideració de l'ésser humà (en algunes versions, només una part d'aquesta espècie, anomenada raça, nació o comunitat de creients) com una criatura que s'alça per damunt de la Creació, que està destinada a exercir-ne el domini. De fet, la ciència i la tecnologia no només asseguren poder acomplir el somni d'un control complet sobre la natura, sinó que ofereixen noves promeses d'immortalitat semblants a les promeses de vida futura fetes per les diferents esglésies cristianes.

Com més fort ha anat fent-se aquest poder de l'Estat i de la raó científica, més han anat creixent les teories sobre conspiracions i plans ocults. En concret, al llarg del s. XIX va florir tota una literatura al voltant dels templers, de la promesa de revenja efectuada pel seu últim gran mestre, Jacques de Molay, i de com els suposats cultes secrets duts a terme pels membres de l'orde han tingut continuïtat fins als nostres dies a través de societats secretes (els Rosa-Creus, certes branques de la maçoneria, etc.), les quals han maquinat al llarg dels segles un pla secret que mou els fils de la història que no només buscaria venjar-se de l'ofensa rebuda pels monjos-cavallers, sinó que buscaria escampar els seus tentacles per tots els àmbits de poder per tal d'instaurar una societat alliberada dels suposats mals de la modernitat. Aquesta conspiranoia ha ressorgit novament en temps de pandèmia, i entremescla la raó i la bogeria (també l'estultícia), la realitat i la ficció.

Ara bé, podem considerar tota aquesta literatura i creences en els poders ocults com una contestació al poder dominant i la fe cega en el progrés. Ben mirat, totes aquestes creences en la màgia, cultes esotèrics i ritus ocults, energies tel·lúriques, complots i conspiracions que arrenquen des de la foscor d'un passat convertit en fantasia no són més que manifestacions d'un contrapoder que nega el leitmotiv que, d'una o altra manera, marca la deriva de la societat actual.

Al capdavall, la fe en les conspiracions i la creença en interessos d'una elit oculta que mou els fils del poder en el món actual no són més que manifestacions de les tensions latents entre elements jerarquitzats al sí de la nostra societat, en què l'element col·locat en els escalons inferiors busca ascendir i invertir l'ordre establert: existeix tensió entre la igualtat i la desigualtat basada en un suposat ordre natural o diví; entre la ciència i la superstició; entre els àmbits sagrats i profans; entre la veritat i el fonamentalisme; entre la democràcia i l'aristocràcia (econòmica, principalment); entre la cultura i la vulgaritat; entre la cultura de la pau i la violència, que cada cop reivindica i justifica més gent sense cap pudor (o no heu escoltat les darreres declaracions de Donald Trump?).

Potser només hi ha un parell de jerarquies que romanen inalterables. Per un costat, l'acció encara és senyora de l'ociositat. No hem referesc a l'oci, ja que aquest actualment s'associa irremeiablement al consum, sinó al fet que l'ociositat, el no fer res, el no consumir, no viatjar, no comprar... és considerat una lacra, és menyspreat més que cap altra cosa. Com fa notar Gray, la idea que l'objectiu de la vida no és la acció, sinó la contemplació, ha estat esborrada gairebé per complet; contràriament, el món és considerat quelcom que ha de ser transformat per donar-li la nostra pròpia imatge: és per això que ens esforcem per "canviar el món", millorar-lo, i avançar així cap al futur teleològic promés pel progrés. Però això es relaciona amb una altra jerarquia que roman intacta: la que col·loca l'afany d'immortalitat per damunt de la insignificança i la inexistència. En efecte, com afirma també Gray en un altre moment, l'acció ens consola de la nostra inexistència; quan treballem pel món, sentim una solidesa aparent; recorrem a una vida d'acció per refugiar-nos de la nostra insignificança. «Pero la mayoría de los que trabajan en la mejora del mundo no son rebeldes luchando contra el orden establecido. Buscan consuelo para una verdad que su debilidad no les permite soportar. En el fondo, su fe en que el mundo puede ser transformado a través de la voluntad humana es una negación de su propia mortalidad».

La reflexió que fa Gray al final del llibre que he anomenat m'ha captivat. En certa mesura, compara la vida amb un joc: de fet, el joc es caracteritza per no tenir cap sentit més enllà de sí mateix, i no pot existir en un context en què res té sentit si no mena a la consecució d'algun propòsit. Adonar-nos que tot el treball que fem no té cap sentit és quelcom que espanta i desconhorta, però l'assumpció que treballem per a aconseguir una meta ens condemna a treballar com Sísif, ja que aquesta meta mai arribarà per molt que la somiem; el progrés que promet un futur idíl·lic i, fins i tot, un domini complet sobre la natura i la nostra mortalitat és en realitat un procés infinit que mai acaba.

Escric alguns fragments d'aquesta reflexió final:

«Buscar un sentido a la vida puede resultar una terapia útil, pero no tiene nada que ver con al vida del espíritu. La vida espiritual no es una búsqueda de sentido, sino una liberación de todo significado».

(...)

«Los demás animales no suspiran por una vida inmortal. Ya la tienen. Incluso los tigres enjaulados viven su vida sin tener apenas conciencia del tiempo. Los seres humanos no pueden alcanzar ese momento interminable. Sólo pueden tomarse un respiro del tiempo cuando —como Odiseo, que rechaza la oferta que le hace Calipso de una vida eterna en una isla encantada para poder regresar a su amado hogar— dejan de soñar con la inmortalidad.

La contemplación no es la calma deseada de los místicos, sino la rendición voluntaria a momentos que nunca se repetirán. Cuando renunciamos a esas ansias nuestras tan humanas, damos la espalda a lo mortal. Los verdaderos objetos de contemplación no son las esperanzas morales ni los sueños místicos, sino los hechos sin fundamento».

(...)

«Los demás animales no necesitan propósito alguno en su vida. Siendo, como es, una contradicción para sí mismo, el animal humano no puede vivir sin uno. ¿Tan inconcebible nos resulta que el objetivo de la vida sea sencillamente ver?»

Tot plegat, molt existencialista.

Podríem prendre la imatge d'una peregrinació per intentar il·lustrar totes aquestes idees... Si a l'edat mitjana els pelegrins visitaven un lloc sagrat (Roma, Jerusalem, Santiago) en busca de la redempció, del perdó o de la concessió d'algun favor per part de la divinitat, ara peregrinem sense cap objectiu: caminem el trajecte d'anada i, en acabant, el de tornada. No ens ha servit de res, però... no ha resultat gojós igualment el fet de poder «mirar» mentre caminàvem?

Els templers, en el seu temps, van voler protegir els camins que transitaven els pelegrins a Terra Santa: la permanència d'aquests territoris en mans dels cristians volia assegurar una de les vies que podien menar a la salvació de l'ànima. Avui en dia, les llegendes que han quedat al voltant d'aquests monjos-cavallers potser ens protegeixen de qualsevol teleologia, i ens permeten peregrinar lliurement alliberats de qualsevol finalitat: ben mirat, ascendir a un turó on s'alça una fortalesa o un antic santuari de l'orde per notar les energies que, suposadament, n'emanen no serveix de res. Però, ben mirat, ens allibera del jou de l'acció que ens autoimposem cada dia amb l'ànim de ser productius i de transformar un món que, en realitat, no ens pertany. Al cap i a la fi, és una bona manera de romandre insubmís a un poder que, en el seu afany d'esdevenir totalitari, va acabar amb el Temple ara fa set segles.

ATZENETA DEL MAESTRAT