Tot crema

I

Mentre romania convalescent d'una (no massa greu) traqueïtis, del sofà estant, cobert amb la flassada, des d'on puc contemplar el cel i pràcticament tot el barri de Campanar, vaig veure una columna de fum que el vent de ponent de seguida tombà en posició pràcticament horitzontal. Encuriosit, vaig guaitar més atent per la finestra: vaig pensar que cremava un supermercat que hi ha a la vora de casa, darrere d'un dels edificis que hi ha a l'altra banda del carrer.

Però no, no era el supermercat. Als vint o trenta minuts vaig rebre un vídeo per una xarxa social: el que cremava era un edifici... sencer! En a penes mitja hora les flames l'estaven devorant... sencer! Perplexitat i angoixa, nerviosisme i frustració. Dolor.

Les notícies sobre la tragèdia han anat dibuixant els perquès. La façana de l'edifici era recoberta d'un material inflamable, que formava part d'un revestiment aïllant amb càmera d'aire que va ajudar a propagar el foc. El vent de ponent i les altes temperatures (estem em febrer!) van posar la resta d'ingredients. Al principi es deia que era poliuretà (les falles n'estan fetes), després es va dir que no, que possiblement hagués estat llana de roca adherida a les plaques d'alumini amb una resina inflamable... Al capdavall, que més dona un material o altre? El fet és que... la façana del lloc on vivien centenars de persones i famílies senceres estava recoberta d'un material inflamable amb un sistema de recobriment que podia propagar el foc amb rapidesa d'un habitatge a un altre.

A un grup de Whatsapp uns coneguts arquitectes s'excusaven: "pel que respecta al nostre ofici, haig de dir que aquest material s'ajustava a la normativa en el moment en què es va construir l'edifici". Vaig estar-hi d'acord, però vaig insistir: continuava sent incomprensible, per molt que s'ajustés a normativa, que algú decidís recobrir un edifici on viu gent d'un material inflamable amb un sistema que podria propagar el foc per tota la construcció en qüestió de minuts. No m'inventava res: és el que havia passat.

Ràbia, preguntes: per què? Abaratir costos? Indignant! Els habitatges de l'edifici es van voler vendre a més de 6000 euros el metre quadrat, i el constructor volia diners, diners, diners! Era l'època, diuen, del boom immobiliari: pel que es veu, tot estava permés per tal de fer diners, diners, diners! La bombolla va esclatar i molta gent va veure's afectada (jo vaig perdre un terç de poder adquisitiu en aquells anys, però molta gent es queda en l'atur i sense lloc on viure). Ara ens continua afectant: molts vivim en edificis fets de plàstic i correm risc de morir cremats! Però la majoria d'aquells empresaris que van voler fer diners, diners, diners a costa d'inflar els preus i abaratir costos van eixir de la situació sense pagar ni un plat trencat. Moltes empreses van entrar en concurs de creditors, però els seus administradors avui ostenten càrrecs directius a noves corporacions, com passa amb l'accionista majoritari de la constructora Fbex, que va promoure la construcció de la torre destruïda pel foc. Una petita cerca vos permetrà saber qui és i conèixer què fa actualment. Un cara dura! Ràbia!

Ràbia. Ràbia per les persones mortes. Ràbia per les persones que ho han perdut tot. Ràbia perquè ningú s'ha atrevit ni tan sols a qüestionar un sistema que va permetre això. Ràbia de pensar en els testimonis dels bombers que asseguren que, quan accedien a una planta per intentar treure persones atrapades, asseguren que es trobaven amb un espai diàfan totalment arrasat pel foc: fins i tot s'havien fos les portes suposadament blindades que tenien els habitatges... Fins a quin punt era tot una barbaritat! Ràbia en pensar en el pobre bomber que, desconeixent què tenia al davant —ningú, absolutament ningú podria haver-s'ho pensat—, va aconsellar a alguns inquilins que romangueren als habitatges fins que s'hagués extingit un foc que finalment no podia extingir-se i que els va produir la mort. Quina sensació d'impotència i angoixa deu estar patint aquesta persona per culpa de la negligència i l'afany de diners d'uns pocs... Quina ràbia! Ràbia en pensar que, com la premsa ha informat, l'any passat un edifici similar, tot i que més petit, va incendiar-se de la mateixa manera però que, en acabant, ningú va moure un dit per evitar que això passara a edificis semblants. Ràbia en pensar que després de l'incendi de la torre Grenfell de Londres, molt semblant a la destruïda a València, es canviés la normativa europea però... "sense efecte retroactiu"! Han quedat centenars d'edificis que, literalment són una falla on viu gent! Quina barbaritat, quina ràbia! Regne Unit va invertir un munt de diners en canviar els revestiments dels edificis construïts amb el mateix sistema de recobriment que la torre Grenfell, però ací només es va confiar en la bona sort i, andando que es gerundio.

En definitiva, ràbia perquè els diners sempre van per davant que les persones. I a mi que no me vinguen amb normatives: construir una torre d'habitatges i recobrir-la d'un material inflamable és una temeritat i una manca de consideració per la vida dels qui l'habitaran.

II

Els edificis no són l'única cosa que crema. Les idees i el sistema de valors en què suposadament hauríem de confiar també s'ensorren, i de manera potser més alarmant. En efecte, la catàstrofe va servir per fer evidents unes tendències cap a la mentida, les mitges veritats i la irracionalitat que, certament, em va espantar encara més que l'incendi mateix. Els missatges al Whatsapp anaven succeint-se i cada vegada la perplexitat i l'angoixa anaven creixent. Es feia de nit i ara ja només veia el fum des de la finestra, també les flames guaitant per darrere de l'edifici que hi ha al davant de casa. Començaven a aparèixer les primeres notícies que parlaven dels desapareguts.

No podria relatar totes les barbaritats que vaig arribar a llegir i escoltar, però sí algunes converses que s'anaven intercalant les unes amb les altres. Primerament em va sobtar la notícia falsa que afirmava que l'incendi l'havia produït l'explosió d'una bateria d'un cotxe elèctric que s'estava carregant a un concessionari que hi havia  als baixos de l'edifici. (Em sobtà perquè contradeia les imatges on es veia clarament que l'incedi havia començat a un setè o huitè pis). Llavors de seguida hi ha qui s'afanyà a afirmar: —Las baterías explotan! Explotan! En Suiza y Alemania ya lo saben y se han echado atrás con el tema del coche eléctrico, pero aquí en España no entiendo por qué no—. Per després tancar el tema amb un audio: —Yo sí sé por qué: nos gobiernan unos hijos de puta.

La cosa em va fer olor de Vox. I no vaig errar. Per la meua part, vaig buscar si realment era cert que Alemanya i Suïssa s'havien tirat endarrere en el forment del cotxe elèctric: era mentida. El que ha passat allà és que els tribunals han tombat que es pogueren prendre diners de certa partida dels pressupostos per subvencionar la compra de cotxes elèctrics. També vaig assenyalar que l'objectiu de produir només cotxes elèctrics en pocs anys estava marcat des del Parlament Europeu, on populars i liberals de dreta (majoritaris) havien estat d'acord amb la mesura. Però igual tenia, de seguida, tot començant amb un "sí pero la verdad es que...", va venir referit tot l'ideari del partit d'extrema dreta: que el canvi climàtic formava part d'un cicle natural, que ens volien enganyar a tots, que tot era mentida, que el cotxe elèctric contaminava més que no pas un de gasoil, etc.

El més fort ja no era que a certs grups de Whatsapp aquestes opinions eren formulades per gent que jo creia "normal", sinó que tothom callava. La discussió va continuar amb moltes perles, però al final tot va anar derivant en un rentat de cara de l'ultra dreta sense anomenar-la. Jo vaig afirmar en algun moment que estava d'acord en què la sostenibilitat era una disfressa d'un sistema que calia canviar de dalt a baix, que el capitalisme i les polítiques neoliberals s'estaven carregant el medi i es volien disfressar de sostenibilitat. Llavors algú va dir que el que no era bo era el comunisme. Qui collons havia defés el comunisme? Apareixia el fantasma. Vaig dir que no, que el comunisme era mort i enterrat, que hi havia altres opcions de les quals ningú parlava, que cadascú es qüestionara per què: l'economia del bé comú, les propostes del decreixement, el liberalisme d'esquerres, etc.

Clar, ningú parlava perquè no interessava. I de seguida vingueren més perles: ens amaguen moltes coses. —La izquierda da lecciones, però mira los comunistas lo que hicieron, mira los nazis. Porque yo alucino cuando los jóvenes me dicen que Hitler era un dictador de derechas. Yo les digo: que no, que no chicos. Partido nacionalSOCIALISTA, eran socialistas. Pero nos quieren engañar. Los nazis eran de izquierdas—. I per demostrar-ho va passar un article d'opinió d'un periodista dretà que intentava falsejar la ideologia de Vox, tot titllant-la de "liberalismo moderado": allà s'afirmava que Hitler i Mussolini havien estat dictadors socialistes i d'esquerres, i que la ultradreta era un invent d'Stalin que avui s'emprava en contra dels autèntics demòcrates moderats de Vox.

Imagineu la perplexitat i l'angoixa que anava creixent dins de mi, mentre veia les flames, el fum, els bombers, la policia, les ambulàncies a la porta de casa i anava despertant a una realitat que m'ha romàs més o menys amagada: que estem rodejats del que el meu avi Juan anomenava "cazurros" (i cazurres). Perdoneu-me l'expressió: quina puta pena. Aqueix mateix dia li vaig passar a la cazurra major un capítol de Hildebrand teoritzant sobre la natura del nazisme, i un altre de Hobsbawm. Sé que no n'entendria ni un borrall, però almenys que li quedara la sensació que parlar del que es desconeix comporta el risc de fer el ridícul. Altrament, li vaig intentar demostrar les falsedats que em tirava a la cara tot fent-li comparacions: —Es com si em digueres que el Frente POPULAR que va guanyar les eleccions en 1936 era un partit de dretes perquè es diu igual que el Partido POPULAR... 

Però ara veig que hauria d'haver estat més didàctic: normal i SUBnormal acaben de la mateixa manera, però el prefix sub- canvia per complet el significat de la paraula primitiva. Y a buen entendedor, pocas palabras bastan.

III

No tot ha estat negatiu. Almenys les autoritats, d'un color polític i d'altre, han sabut estar a l'altura sense tirar-se els trastos al cap. L'alcaldessa va fer un discurs d'agraïment impecable ahir a l'Ajuntament. Veurem que triguen en traure draps bruts i tirar-se les culpes... Per a mi tots ho han fet malament durant aquests darrers anys: els uns perquè van veure inflar-se la bombolla immobiliària i, lluny de fer-hi res, la van alimentar (amb normatives de merda sobre la construcció d'habitatges incloses), i els altres perquè, en els anys posteriors a l'incendi de la torre Grenfell, no han fet res per evitar que aquesta tragèdia pogués produir-se a casa nostra. Jo, com la majoria, n'ignorava el risc, però hauríem de suposar en els polítics un major coneixement de les normatives i riscos associats a determinades decisions anteriors i de les necessitats de corregir certs errors del passat. 

Però clar: els diners van per davant. Millor callar i temptar a la sort.

La sensació que em queda de tot plegat és que tot està pitjor del que em creia. És com haver eixit d'una bombolla on creia majoritaris certs valors que ara veig que s'esvaeixen. La mentida i la ignorància estan campant arreu. Tard o d'hora tot petarà: el terreny esta femat perquè fins i tot la guerra puga ser justificada. I, si no, esperem uns anys. O tal volta no tant: uns mesos. Les eleccions als EEUU, França, Alemanya, Singapur i altres indrets poden abocar-nos a un panorama desolador. Eleccions són democràcia, em direu... Sí, però la democràcia no pot existir en un context en què hom decideix el seu vot prenent com a base la mentida i els sentiments alienants, irracionals i viscerals que s'alimenten d'ella.

IV

I, per acabar, més realitat:

Personalment, jo encara no he trobat forces per apropar-me a un lloc pel qual haig de passar pràcticament cada dia. La tristor i l'angoixa encara em superen.