aNDRòMiNa: Reivindicant l'heretgia

En l'àmbit de la historiografia, el tema de les fonts és força complex. Les fonts són la matèria prima del discurs historiogràfic, però s'ha de partir sempre de dues premisses: mai són completes i mai mostren els fets «tal com van ser». Ambdues premisses condueixen a la necessitat d'interpretar-les, i tota interpretació té un component subjectiu que, si hom no vol enganyar, cal explicitar el màxim possible. Així ho sintetitzava fa uns mesos a un treball del grau (n'he tret l'aparat crític):

«Del text de J. Elliot El oficio de historiador podem extreure molts temes de reflexió obligada per als qui pretenem dedicar-nos al camp de la historiografia: la necessitat de rigor, la funció i la tasca encomanada a tot historiador, el debat sobre el grau de contingència i/o determinisme en l’esdevenir històric o els perills d’algunes tendències historiogràfiques, com el marxisme, l’anomenada història total o la microhistòria. No obstant això, crec que el tema més interessant que es planteja de forma més o menys explícita és la ubicació del relat historiogràfic entre la ficció i la realitat (entesa com «objectivitat») o, dit d’altra manera, el grau de plausibilitat de tota lectura i interpretació del passat. En efecte, aquest es relaciona directament amb la concepció i consideració que tot historiador té vers les fonts que utilitza. Per tal de fer-ho palès, compararem les idees d’Elliot amb les d’altres estudiosos com són H. White, C. V. Langlois, i C. Seignobos, J. Fontana, E.H. Carr o G. Duby.

Així, hem de fer notar que Elliot es refereix a l’existència actualment d’una confusió entre ficció i realitat que representa la negació del saber vertader. Al nostre parer, es refereix clarament al radicalisme de les tesis postmodernistes que són formulades, entre d’altres, per H. White: aquest desmunta les bases que separen el relat de ficció del treball historiogràfic tot equiparant-los. Fins i tot arribarà a afirmar que «els historiadors, en general, per crítics que siguin amb les seves fonts, tendeixen a ser narradors molt ingenus». Aquestes afirmacions es relacionen amb l’anomenat gir lingüístic, marc teòric en què es va descobrir la primacia del llenguatge i dels símbols i que molts teòrics portaren fins a l’extrem tot postulant que el llenguatge precedeix la realitat i que, per tant, la crea. Per raó d’aquesta concepció, es començà a concebre la Història com un efecte de la presència creada per la textualitat, però no com una realitat que tingués una presència en sí mateixa: se li negava, doncs, al text històric la possibilitat de representar la realitat i tot document històric quedava assimilat a la ficció o literatura, de manera que se li negava també la capacitat d’accedir al passat. El pèndol havia arribat, per tant, a l’altre extrem d’on els historiadors de l’escola metòdica francesa del segle XIX l’havien situat, ja que la Història concebuda com a ficció es contraposa a la pretensió d’objectivitat absoluta de les dades amb què s’hi pretenia elaborar un discurs igualment objectiu.

Arribats a aquest punt, podem dir que la historiografia havia arribat a un moment de crisi marcat per un profund escepticisme. Tenia sentit la tasca de l’historiador? Deixant de banda els postulats de l’anomenat postmodernisme de llarga durada, creiem interessants les aportacions dels altres historiadors que hem anomenat, ja que suposen un punt intermedi en aquesta qüestió. Per a E. H. Carr, “objectiu” i “subjectiu” són conceptes que es relacionen, de manera que reconeixia que l’obra de tot historiador conté elements subjectius i està subjecta a influències de temps i de lloc. No obstant això, la història requereix la selecció i ordenament de fets ocorreguts en el passat a la llum d’una norma d’objectivitat acceptada per l’historiador i que inclou, necessàriament, elements d’interpretació. En relació a aquesta interpretació, Fontana insistirà en què els historiadors han d’abandonar el terreny de les interpretacions ambigües i impressionistes, de la falsa pretensió totalitzadora, per formular amb la major claredat el conjunt d’assercions concretes que integren la seva explicació, de manera que sigui possible analitzar-les separadament i examinar-ne la lògica d’encadenament.

Serà Duby, però, el qui sota el nostre punt de vista es fixarà amb allò essencial: malgrat el convenciment de la subjectivitat del discurs històric, de la concepció d’aquest com a «producte d’un somni», assenyalarà encertadament que no podem imaginar-nos una història totalment somiada. Efectivament, cal que estigui presentada amb tot un aparell crític que l’historiador ha de proveir per tal de testimoniar la veracitat de les seves afirmacions. En altres paraules: cal tenir en consideració les fonts.

Les fonts serien, doncs, el suport o trampolí des del qual llençar-se a construir hipòtesis vàlides recolzades en allò que han pogut ser esdeveniments o estructures. En paraules d’Elliot: un major respecte per l’evidència disponible i una major consideració pel context espacial i temporal comportaran un major grau de plausibilitat del discurs històric.»

En el cas de l'ermita de Sant Pau d'Albocàsser tenim un munt d'elements que menen a relacionar-la amb les heretgies medievals. Malauradament, cap d'aquests elements és una font escrita: no sabem per què estan allà, però el ben cert és que hi són. Al capdavall, les obres d'art, les imatges i representacions també són fonts històriques, així com les llegendes i les contalles locals. Convé fixar-se, doncs, amb tots els elements presents a les grisalles que decoren l'hostatgeria de l'ermitori, que van romandre tapades durant segles: algú va pretendre en algun moment que no pogueren ser contemplades.

D'entrada, un senyal de benvinguda situat a l'entrada del prat rep el visitant presentant el Maestrat com a terra dels càtars. Però aquesta informació està totalment equivocada: no hi ha cap element que remeta als càtars; si algun va quedar viu després de les matances i persecucions a Occitània, ja tenia prou en sobreviure i amagar-se com per anar a predicar al Maestrat i construir un ermitori. Segles després de la desaparició de les comunitats càtares és molt improbable que aquestes feren acte de presència al Maestrat. Sí que trobem, però, elements que remeten als valdesos: la mateixa advocació a Sant Pau, la presència del duc de Savoia donant la benvinguda a l'hostatgeria, i alguns elements iconogràfics que ara comentaré.

Comencem per la cronologia i relacionem-la amb un dels personatges representats a les grisalles de l'ermitori. La llegenda conta que l'any 1560 una aparició miraculosa del sant, que guarí uns pastors tolits, va ser l'espurna que va provocar la construcció de l'ermitori. Ara bé, es té constància de l'existència de culte a una ermita anteriorment; de fet, al MNAC existeix una taula gòtica d'un retaule que pertanyia a aquest ermitori inicial. Així doncs, no es va construir un nou ermitori, sinó que es va refer o reformar un lloc de culte preexistent, que podria haver estat dedicat o no a Sant Pau. Més enllà d'això, l'any 1560 es relaciona amb el personatge que rep els visitants de l'hostatgeria: un duc de Savoia.

Amb tota probabilitat deu tractar-se del duc Manuel Filibert de Savoia, que governava en aquell moment i que va practicar una política de tolerància religiosa al seu ducat: els valdesos i altres heretges protestants van gaudir d'un període de tranquil·litat i acceptació a les valls del Piemont, situació que justament va començar a esquerdar-se l'any 1559. Existien moltes pressions sobre el ducat i, de fet, el successor del duc Manuel Filibert, Carles Manuel I de Savoia, va ser un ferm seguidor de la Contrareforma, de manera que sota el seu govern es va acabar la tolerància religiosa al país. Tenim ja dos elements que apunten als valdesos: la data de construcció de l'ermitori (per part d'algun grup que fugiria de la Savoia convulsa?), la presència del retrat del duc de Savoia i també la figura de Sant Pau. En efecte, els propis valdesos acceptaven com a origen llegendari de les seues creences la fundació per part de Sant Pau, camí d'Hispània, d'unes comunitats de fe que practicaven els fonaments del cristianisme primitiu a les mateixes valls del Piemont.

De manera sintètica, podem dir que els valdesos practicaven una mena de «comunisme» primitiu: no existia entre ells la propietat individual, i qualsevol cosa que un creient pogués fer servir pertanyia a tota la comunitat. També eren uns ferms defensors de la igualtat dels creients (rebutjaven el clericalisme), fins i tot de les dones: qualsevol persona, home o dona, podia predicar la Paraula sempre que tingués una formació suficient. A més a més, no concebien el cristianisme com un credo o un dogma tancat, sinó que tenien en compte el fet que l'estil d'ensenyament de Crist, basat en les paràboles, deixa amb freqüència que els seus oients descobresquen per sí mateixos la lliçó més àmplia. És per això que la llum i la seua cerca era un símbol força important per a ells. Així, l'Evangeli no s'assemblaria a un tractat modern de filosofia moral, sinó que seria quelcom que requereix que pensem per nosaltres mateixos. De fet, per extreure'n principis generals no només cal habilitat per fer inferències lògiques, sinó que, com feia el mateix Jesús, cal atendre amb molta cura com és el món en realitat i respondre de manera encertada als aspectes sobreïxents d'aquest: pot ser que no hi haja més anticristià que codificar les respostes morals donades en un determinat context. Per tot això, els valdesos són descrits com protectors dels desvalguts, promotors de la justícia social i respectuosos amb la diversitat religiosa i la llibertat de consciència. I, com no, reivindicaven l'austeritat i la pobresa com a inherents a la pràctica cristiana.

Si tenim en compte això, podem veure encara més indicis. Podem començar per la tècnica triada per a les representacions pictòriques a l'hostatgeria: l'austeritat cromàtica de la grisalla contrasta amb l'exuberància dels frescos de l'església, ja posteriors. A més, a les grisalles es destaquen dos personatges, Sant Pau i Joan Evangelista al Sant Sopar, que eren els autors dels llibres que els valdesos duien amb sí quan predicaven. També hi ha, a l'escena de les grisalles que mostra Sant Pau caient del cavall, un fardatxo: en la iconografia cristiana el fardatxo és un símbol de lògica, és l'ànima que busca la llum (del saber o de Déu). En un altra escena, una tortuga és atacada per uns pardals: pot representar els cristians primitius atacats per Roma, o els propis valdesos atacats per l'Església clerical. L'escena del baptisme del sant també és un indici: els valdesos eren contraris al baptisme dels infants. Així mateix, a les grisalles es representen les tres virtuts més valorades pels creients valdesos: les teologals. Entre elles, destaca la Fe, que es representa d'una manera antitètica a com es ve representant normalment: si la solem veure cega, vestida i portadora de la creu i del calze, la Fe de les grisalles ensenya els pits i té els ulls oberts: busca la llum.

Però si una grisalla crida l'atenció per sobre de les altres és la del seguici de nobles que irromp entre les escenes religioses; entre ells, podem distingir de nou el duc de Savoia. Un frare predicador catòlic crida des d'una trona, als peus de la qual hi ha dos homes abillats amb sengles llibres protegits per una dona: si popularment se'ls identifica com uns "pastors", és molt inversemblant que uns pastors es representen amb llibres i sense el sarró. Contràriament, podríem identificar-los com dos valdesos que escolten la prèdica catòlica i intenten rebatre-la. La presència de la Fe just a la part de sota fa pensar en les paraules de Sant Pau: «És per la gràcia que heu estat salvats per mitjà de la fe! I això no ve de vosaltres: és un do de Déu. No és fruit de les obres, perquè ningú no puga gloriar-se'n». Per als valdesos, les obres no són un mitjà per arribar a la salvació, sinó una conseqüència d'aquesta.

Arribats ací, jo crec que està clara la relació de l'ermitori de Sant Pau reedificat a finals del segle XVI amb els valdesos. Però la manca de fonts escrites fa que ens perdem en un mar «de somnis», com deia Duby: no sabem qui el promogué, què feia al Maestrat i des d'on i per què hi havia anat. Tampoc sabem si va ser o no ben acollit, perquè no n'ha quedat rastre. Només ens queda un testimoni visual mut que ens convida, en la figura dels suposats valdesos representats sota el predicador, a no sotmetre'ns a cap autoritat: ni de l'Església, ni la de les promeses de la ciència, ni la del credo de cap partit. Perquè sotmetent-nos a una autoritat determinada, ens alliberem de l'hàbit de pensar, i això només pot conduir a la barbàrie. Per això cal reivindicar sempre l'heretgia.

El dia era ja plenament primaveral: la primavera fa vora un mes que s'ha avançat al País Valencià... Amb ella, s'ha avançat la floració dels ametlers, que han omplert el Maestrat de totes les tonalitats blanquinoses i rosades d'aquestes flors. Després d'anar caminant des de Sant Pau a Albocàsser, d'Albocàsser a l'ermita de l'Esperança, d'allà a Albocàsser i de nou a Sant Pau, vaig començar la ruta que em duria a l'ermita de Sant Joan Nepomuk de la Serratella i al Tossal de Boix, des d'on tornaria de nou a la capital de l'Alt Maestrat.

Joan Nepomuk: la figura antitètica a l'heretge. El seu culte va estendre's des de Bohèmia per tal de tapar i silenciar les heretgies que allà havien començat, promogudes per Jan Hus. Joan Nepomuk va ser martiritzat, segons unes fonts, per haver defés la independència eclesiàstica davant del poder civil, representat pel rei Venceslau, qui va manar que llençaren Joan Nepomuk des del pont de Carles de Praga en negar-se, com a vicari general de la diòcesi de Praga, a la creació d'un nou bisbat del qual el rei pretenia nomenar bisbe un dels seus familiars. Més endavant, va circular la llegenda que la raó de la mort havia estat la negativa de Joan Nepomuk, confessor de la reina, a cedir a les peticions del rei perquè vulnerés el secret de confessió del rei: el monarca volia saber si les sospites d'infidelitat que tenia sobre la seua esposa eren certes. Tant una versió com l'altra del martiri ens remeten a la defensa del dogma catòlic. Qui sap si la dedicació de l'ermita que hi ha a la muntanya més alta de la Serratella guarda relació amb una resposta des de l'ortodòxia motivada per la presència de les grisalles de Sant Pau i el seu missatge herètic, grisalles que van ser tapades amb calç a l'època de la construcció de l'ermita de la Serratella.

Per cert, el panorama que es contempla des de l'ermita del Nepomucé és espaterrant: tot el Maestrat i tota la Plana Alta, les Columbretes i el Mont Caro, el mar i el Penyagolosa. Impressionant!

Ací vos deixe amb el relat visual de tots els llocs per on vaig anar caminant... Sempre caminant!

......................................................

ERMITORI DE SANT PAU

Se situa a una cruïlla de camins: des de la rodona pròxima podem fer via cap a Albocàsser, la Vall d'Alba, Vilafranca o Vilar de Canes. La llegenda conta que l'any 1562 (estem en temps de la Reforma) Sant Pau es va aparèixer ací mateix a uns pastors coixos i tolits: els demanà que entraren a l'aigua fangosa d'uns aiguamolls on el mateix sant va abocar l'aigua de la seua carabassa. Els pastors, en entrar en contacte amb l'aigua, van curar-se miraculosament, però no van poder-li-ho agrair al sant, ja que aquest havia desaparegut.

Es diu que llavors es va construir l'ermitori, però es té constància de culte anterior. Segurament, la llegenda de l'aparició pretenia, com en molts altres indrets, fer desaparèixer rituals anteriors en pro d'una nova ortodòxia que buscava exonerar el culte catòlic de les acusacions d'idolatria i paganisme fetes pels reformats. O tal volta no, i fou una comunitat de valdesos les qui es van apropiar del lloc. Una i altra hipòtesi estan dins del que podem anomenar «imaginació històrica».

Eixida de sol

Tant la façana de l'ermita com la seua volta
respecten la tradició arquitectònica medieval.

No així el presbiteri...

Glòria de Sant Pau

Sant Pau cau del cavall

Quatre virtuts: dues teologals (fe, caritat) i dues
cardinals (fortalesa, temprança)

Contrast: l'austeritat del gòtic
amb l'exuberància barroca!

A les petxines, uns angelots destaquen
les virtuts representades a la cúpula

Sant Pau

Pati de l'ermitori i accés a l'església i
a l'hostatgeria

Sant Cristòfor vora la porta de les
antigues cavallerisses

El duc de Savoia dona la benvinguda
als pelegrins.

Sant Pau rep el permís per perseguir els cristians

Cau del cavall... Fixeu-vos en el llangardaix al
costat del casc

Baptisme i predicació

Els oients escolten en igualtat: s'hi distingeixen
homes i dones asseguts al mateix lloc

El predicador catòlic i, amb seguretat, dos valdesos,
busquen junts la veritat. Els heretges són protegits
per una figura femenina.

La fe, amb els pits nus, descalça
i amb els ulls ben oberts.

Sant Joan, el deixeble "estimat"

RUMB A L'ERMITA DE L'ESPERANÇA

A mitjans del segle XV, Bernat Fort, en no arribar a un acord amb els clergues d'Albocàsser per posar el seu escut a una capella de l'església parroquial, va fer alçar aquesta esglesiola gòtica per eixir-se'n amb la seua. Se situa a un quilòmetre i mig al sud d'Albocàsser, i actualment està rodejada d'ametlers. Les vistes de la foia on se situa el poble, tancada al nord pel Montegordo, són espectaculars!

Bernat Fort, per cert, també va fer pintar un retaule per a la seua capella. Es tracta d'un magnífic retaule d'estil gòtic internacional que actualment es custòdia a l'església de l'Assumpció. La vivacitat dels colors, les formes dels personatges, que recorden la pintura flamenca, i alguns elements com els angelots de la predel·la fan d'aquesta obra pictòrica força interessant.

Una sènia abandonada

Esclat!

Oratori a la Mare de Déu enmig del camí

Ermita de l'Esperança

Albocàsser, des de l'ermita

Gòtic de reconquesta

El retaule de l'ermita és una reproducció parcial de
l'original, realitzada amb plafons ceràmics

La llum!

Santa Bàrbara

Antoni Peris: Calvari (ca. 1420)

Santa Àgueda

Santa Caterina d'Alexandria

La Mare de Déu cridant a Sant Bernat

Verge de l'Esperança

El retaule originari de l'ermita es conserva a
l'Assumpció d'Albocàsser, però millor ubicar-lo
junt amb el lloc que el va guardar durant segles.
Excepte el calvari, és obra de Jaume Mateu (ca. 1420)