aNDRòMiNa: d’octubre 2024

Els qui defensen la família afirmen que aquesta és i ha de ser una «comunitat d'amor oberta a la vida». Per tant, n'assenyalen com a constitutius dos elements: l'afecte i la procreació. A més a més, identifiquen la institució amb un ordre natural: un mascle i una femella que es prometen amor etern i que possibiliten la naixença d'una nova generació d'humans. És un ideal preciós però que grinyola si tenim en compte la realitat, les realitats «familiars»... Per què, si tot és tan ideal, la meua àvia afirmava, que de saber-ho, mai no s'hauria casat? És només això que diuen, la família? Tot el món la concep d'igual manera? És, com s'afirma, natural, immutable, eterna? Evidentment, no. Però anem a pams!

La definició dels defensors de la família n'obliden uns quants aspectes: jerarquia, domini, transmissió d'uns determinats valors (patriarcals, heteronormatius, de classe). No és casual que el mot família derive de famulus, una paraula d'origen itàlic que designava els esclaus: família era, inicialment, un sinònim de patrimoni, el qual no només incloïa els esclaus, sinó també la resta de parents. Especialment la dona, que era patrimoni primerament del pare, més tard del marit que la prenia en matrimoni: és a dir, li atorgava un determinat règim jurídic que li permetia considerar legítima una prole que, posteriorment, esdevindria hereva del patrimoni. Tot girava, doncs, entorn del pater familias, de la riquesa i l'estatus que ostentava i que havia de perpetuar a través de l'herència rebuda per un fill legítim i carnal que només una dona afegida al famulus i mancada de drets podia proporcionar-li. Per tant, la família obligava la dona, però no pater familias: a Roma era comuna la prostitució, el concubinatge, hi havia dificultats per frenar la xacra de l'estupre. Repudiar una dona que no era fidel (a la seua funció, al seu règim jurídic) era lícit i legal.

És hui la família quelcom essencialment diferent del que fou fa dos mil·lennis? Aparentment, hom podria dir que sí. Si preguntàrem a la gent aleatòriament, en les respostes els afectes prendrien rellevància per sobre de l'herència del patrimoni, de la procreació o dels interessos del mascle. Però tot genera dissonàncies: per què són els qui decideixen no formar una família o els qui, havent-la formada, han decidit no tenir fills, els qui contínuament han de donar explicacions de les seues decisions? Per què les qui suposadament han buscat la maternitat i en parlen mil meravelles, semblen viure-la com una condemna i envegen els qui no han pres aqueix camí? És realment una «comunitat» (persones que viuen juntes sota unes mateixes regles), o existeixen subliminarment unes regles per a ells i unes regles per a elles?

Jo diria que tot apunta a que l'esquema de la família romana s'ha actualitzat, amb matisos, en el present. Suposadament hi ha una unió d'iguals, però és la dona qui assumeix uns determinats rols normalment (les cures), mentre que el mascle n'assumeix un altre (la visibilitat pública, el guany i la gestió del patrimoni). Però els afectes són la base de la família actualment, o bé és una obligació a la qual menen tant la pressió social (ai, de qui no es case) i la necessitat (amb un sou, és impossible viure!)? Ara i adés les misèries de les famílies afloren i disten molt de dibuixar una comunitat d'afectes: assassinats masclistes, violències contra les dones i contra els infants, maltractaments infantils, engany, infidelitat... Les estadístiques d'infants maltractats, víctimes d'abusos al sí de les seues famílies o de dones maltractades (físicament o psicològica) ens dibuixen un panorama en què aquestes violències disten molt de ser una anècdota o una excepció. Podem fins i tot dubtar si la família, al capdavall, no serà una institució destinada a subjugar una determinada part de la població i a fer prevaldre uns valors relacionats amb els interessos del mascle, la propietat i de l'estat destinat a garantir-los.

El panorama no es dibuixa diferent pel que fa als defensors de la família: els clergues. Per començar, és del tot incongruent que defensen la família havent decidit no formar-ne una. El suposat vot de castedat també es dibuixa com una entelèquia més: els abusos sexuals a menors per part dels clergues s'han donat i es donen a nivells inacceptables. Sense afany de donar més detalls (no siga que em denuncien), tothom coneix una desena de clergues que viuen una vida promíscua amb parelles d'hòmens i empren el ministeri per amagar-se davant de la societat; o canonges que han trobat morts en el seu pis i que oferien diners a canvi de sexe a captaires, discapacitats i d'altres persones situades al marge, tot aprofitant la seua posició de poder; o bisbes que eren col·legues de capellans molt guapos i que es muntaven unes orgies a certa ciutat del Mediterrani Occidental on participava fins i tot l'apuntador del teatre de la parròquia més remota de la diòcesi. Però més enllà d'això, trobem gent obsessionada pel patrimoni: immatriculacions de béns, especulació a borsa, negocis tèrbols (mireu, si no, les darreres notícies sobre l'Opus Dei o altres sectes catòliques), fundació d'universitats de pacotilla on les famílies (riques) poden enviar als seus fills/es a comprar títols i adquirir així una situació d'avantatge respecte d'altres grups socials que ni poden costejar-s'ho ni poden accedir a uns estudis superiors a unes institucions públiques cada vegada més deficients. Resum: hipocresia, degradació moral, classisme, privilegi i perpetuació d'aquest.

El familiar era, casualment, el ministre de la Inquisició que estava present en els prendiments dels sospitosos de violar l'ortodòxia: avui, són «familiars» els valors des dels quals s'assenyalen les dissidències. Però, contràriament al que es puga pensar, els valors que es deixen veure en l'assenyalament i la condemna de les dissidències evidencien la desigualtat intrínseca del contracte matrimonial. En efecte, contra la família atempten el feminisme, el col·lectiu LGTBI+, els homes feminitzats i les dones masculinitzades, perquè desdibuixen els rols assignats en aquesta unió desigual que és la família i la minen en la seua autèntica raó de ser més enllà de l'ideari (hipòcrita) acceptat socialment.

Comptat i debatut, ens trobem que el suposat pilar de la societat és una gran mentida. A més, una mentida que ni és eterna ni és natural: perquè de Roma fins a l'adveniment de la societat industrial, especialment als marges i les perifèries del poder, les formes de relació, criança i d'establir vincles d'afecte han estat diverses i canviants. Per tant, no dic que no puga existir una relació sincera d'afecte entre un home i una dona i que d'aquesta puguen nàixer fills i filles volguts i estimats, sinó que no tota família té al darrere aquesta raó de ser, i la majoria són fruit d'una operació de càlcul patrimonial i d'una necessitat imposada socialment a través de molts mecanismes. Per tant, la família ha de ser destruïda: afirmar-ho no vol dir destruir tota unió entre home i dona, sinó que les formes de relació entre les persones no han d'estar mediades ni constituïdes sota aquest esquema, institució o paradigma, ni aquesta constitució ha de ser necessària per rebre una determinada protecció o la garantia de l'exercici d'uns determinats drets. Existeixen, en efecte, multitud de formes d'establir i mantindre relacions interpersonals, altres formes de criança, altres formes d'estimar que no han de jutjar-se des de l'esquema «família»: ni podem titllar-les de desestructurades, ni d'antinaturals, ni de pervertides. Només materialitzen una diferència i una alteritat des de la qual pensar-nos. Més enllà d'això, és la família la institució que ha creat aquestes perifèries: perquè en elles han acabat els qui no volen, o no poden, o no consenten viure sota aquesta forma de domini i aquests rols imposats/impostats. Domini que s'imbrica i es trava amb el domini del capital i de l'elit econòmica sobre les classes populars i subalternes.

Aquesta és la premissa des d'on Christo Casas ha escrit un assaig que m'ha encantat i que m'ha ajudat a resituar-me: Maricas malas, traduït al català per Susanna Ligero com Males pècores i publicat per Sembra Llibres. Paga la pena llegir-se'l, ni que siga per a dissentir.

Familiar també té una accepció relacionada amb l'hàbit, la coneixença, el costum. Des de fa unes setmanes he visitat alguns llocs familiars, però que fa temps havia deixat de sovintejar. Ací en teniu algunes fotografies!

Muira la família! Visca la Ribera!

MUNTANYETA DELS SANTS (SUECA)