aNDRòMiNa: Camins que s'esborren

L'altre dia aní als Ports decidit a caminar pels paratges que hi ha entre Hortells i Xiva de Morella. Mentre, a l'eixida de sol, visitava el primer d'aquests pobles, vaig sentir un tir: una batuda de senglar, potser? Només faltava que, després d'haver fet dues hores de cotxe, em quedés sense poder recórrer el meu camí!

En eixir del poble cap a l'est viu, per sort, el caçador. El vaig cridar per preguntar-li si hi havia cap perill: vaig cap a Xiva, potser és perillós? I, des d'on estava, em digué que no, que no hi havia batuda, que era ell sol [solt, amb una escopeta, sense permís, alegrement, qui sap si miop i sense les ulleres]. Però viu que s'acostava cap on jo era, i m'insistia: "però per on vas no hi ha camí!".

Em va fer dubtar... Però m'havia estudiat el track i el que pensava recórrer era, efectivament, un camí. Vaig trigar poc en comprovar que havia triat un camí que havia començat a oblidar-se, esborrar-se, desaparèixer. En algun tram desapareixia per complet, però en altres encara conservava un empedrat que potser havia estat col·locat feia segles...

Camí hi havia, però un camí que només recorren alguns excursionistes com jo. A poc a poc, com molts altres camins, desapareixerà. Per sort, a mitjan de recorregut, enllaçava amb el modern sender de gran recorregut i el camí de Sant Jaume de Castelló: almenys aquella part romania xafada, coneguda i ben visible!

Feia una estona pensava que els llibres també són camins: un llibre és com una llamborda que permet caminar cap a una altre llibre, conté idees que beuen d'altres idees, tradicions hereves d'altres tradicions. El fil d'un llibre pot tibar tota la història de la humanitat! Però, igual que els camins, en deixar de trepitjar-se, desapareixen, els camins dels llibres que deixen de ser llegits també s'esvaeixen.

I he pensat en un camí que he recorregut fa uns dies també amb motiu de la [punyetera] festa de benvinguda de l'escola: l'hem dedicada a Estellés, i el poemari més conegut d'Estellés, Llibre de Meravelles, és un fil que, si l'estires, arriba ben lluny!

Per això se m'ha ocorregut triar una cançó perquè sone en els canvis d'activitat durant la setmana que ve a l'escola: la cançó posa música a un fragment del Libre de amich e amat de Ramon Llull, autor de qui Estellés manlleva el títol del seu poemari.

I ací va!

III

[26] Cantaven los auçells l’alba

e desperta·s l’amich, qui es alba.

E los auçells fenire lur cant

e·l amich murí per l’amat en l’alba.

[62] —Digues foll, si·t desamava ton amat, que faries?

Respòs e dix que amaria per ço que no murís;

com si acosa que desamor si amort e amor sia vida.

[27] Cantava l’auçell en lo verger e l’amat. Vench l’amich, qui dix a l’auçell:

—Si no·ns entenem per lenguatge, entenam-nos per amor, cor en lo teu cant se representa a mos hulls mon amat.

[5] —A! Quant se guabará l’amich que muyra per son amat? Ni·l amat, quant veurá son amich languir per s’amor?

[6] Dix l’amich a l’amat: —Tu qui umples lo sol de resplandor, umple mon cor d’amor.

Respós l’amat: —Sens compliment d’amor no foren tos ulls en plor, ni tu vengut en est loch veer ton amador.

[25] Digueren al amich: —On vas?

—Vench de mon amat.

—On vens?

—Vaig a mon amat.

—Quant tornarás?

—Estaré ab mon amat.

—Quant estarás ab ton amat?

—Aytant de temps con seran en ell los meus pensaments.

Ramon Llull: Romanç d’Evast e Blaquerna, V, 100

Camí, conversió, ambivalència, poesia. Potser siguen quatre paraules que definesquen qui va ser Ramon Llull, que visqué entre els segles XIII i XIV obsessionat amb una tasca que podríem considerar una utopia universalista: la conversió i convivència de tots els pobles sota la fe cristiana. Però al contrari que la major part dels seus coetanis, les seues armes eren el diàleg i la paraula, el coneixement de l’alteritat i de la tradició des de Plató i Aristòtil fins als sufís andalusins. L’afany de convèncer, i no de vèncer, el portava a llegir i escriure tothora (dominava el català, l’àrab, el llatí i el provençal), a viatjar constantment i a dialogar sens pausa. Tenia clara una cosa: la conversió dels infidels no havia de fer-se apel·lant a una fe cega, sinó que havia d’estar motivada per un convenciment de la veritat del dogma cristià. Per això va idear una llengua filosòfica perfecta, l’Ars magna, un instrument retòric mitjançant el qual va pretendre formalitzar el procés de raonament amb l’objectiu de demostrar el ja-conegut.

Malgrat el seu empeny, aquest instrument el va dur per dues sendes no desitjades. La primera, la de la formulació de veritats incòmodes de les quals no es podia dubtar des del punt de vista lògic, filosòfic i teològic: això el fa convertir en un heterodox i molts inquisidors el van voler convertir en llenya de foguera. A aquest progressiu allunyament de l'ortodòxia degueren influir també, no ho podem dubtar tampoc, les implicacions del diàleg: qui dialoga parla, però també escolta. I qui escolta obri la ment i el cor a les idees, les creences i els anhels de l'altre. Malgrat tot, els defensors de Llull van aconseguir convertir-lo en beat després de la seua mort, però els seus detractors van fer valer el seu dogmatisme en aconseguir incloure l’obra de Llull en la llista de llibres prohibits a Trento. Llull se situa, per tant, al mig de la polèmica, resulta incòmode, complex, excessiu en molts aspectes.

La segona senda que l’Ars magna el va fer prendre va ser al del fracàs. Aquest fracàs va prendre aviat la forma d'un martiri llegendari: una tradició que ara sabem falsa el converteix en un màrtir. Es contava que un infidel, cansat d’aquell vell xerrameca que visitava constantment la costa africana parlant de no se sabia quina veritat, va acabar matant-lo. Més enllà de la llegenda, el coneixement de l'obra lul·liana permet entendre que el fracàs no es va deure a l'odi de l'infidel, sinó al fet que el seu sistema oblidà que allò que pretenia comunicar, allò ja-sabut, no pertanyia a un univers de contingut igual per a tots els pobles. La veritat que volia demostrar oblidava que existien moltes altres veritats, o que només era un fragment minúscul d’una veritat inabastable. Llull i Derrida hagueren tingut una fructífera relació filosòfica de la qual qui sap cap a on ens hagués portat! Ben pensat, aquesta relació es va donar, però de forma diacrònica: la immensa obra escrita de Llull, malgrat no haver reeixit en el seu objectiu, va quedar com un testimoni bellíssim de la seua època i una amalgama parlant de diferents tradicions.

Com s'ha dit, abans de la seua mort Llull feu nombrosíssims viatges. També viatjaven els protagonistes dels seus llibres: Blanquerna, protagonista del Romanç d’Evast e Blaquerna, i Fèlix, viatger incansable del Llibre de Meravelles, no paren de caminar i de trobar-se amb gent, conversar, pensar, (re)flexionar(-se). Així mateix, les idees de Llull han continuat viatjant més enllà del seu temps, i ho han fet a diferents nivells. Sense anar més lluny, l’Ars magna seria un intent pioner d’automatització de processos de raonament amb semblances amb el llenguatge informàtic que, ideat per Alan Turing segles després, faria possible el pensament computacional. En un altre camp, el de la poesia, un poeta universal manllevarà el títol de l’obra mes coneguda de Llull per al seu poemari més conegut. En efecte, Estellés plasmarà en el seu Llibre de Meravelles un itinerari vital que, com aquell que va realitzar Fèlix a l’obra lul·liana, l’instruiria sobre les meravelles del món.

Però el viatge més interessant és potser el que realitza Blanquerna. Pràcticament al final del seu periple, Blanquerna recorda el que un sarraí li havia dit sobre alcuns hòmens religiosos enfre los altres, e aquells qui son mes preats enfre ells son unes gents qui han de nom “sufies”. E aquells amb paraules d’amor e exemplis abreuyats e qui donen a home gran devoció; e son paraules qui han mester espusició e per la spusició puja l’enteniment mes a ensús, per la qual puyament muntiplica e puja la volentat en devoció. On, con Blaquerna ach auda aquesta consideració, ell preposá a fer lo libre segons la manera demunt dita e dix a l’ermitá que se·n retornás a Roma e que en breu de temps li trametria per lo diaque lo Libre de amich e amat, per lo qual puria muntiplicar frevor e devoció en los ermitans, los quals volia enamorar de Deu.

Blanquerna (és a dir, Llull) esdevé un místic al mode dels sufís. I un místic és, precisament, algú que no creu en res: res que es puga dir. Aquesta impossibilitat de parlar d’una realitat inefable produeix l’anomenada impotència mística que enllaça amb la tradició sapiencial oriental: Xuang Tzu dirà que «aquell qui sap, no diu; aquell qui diu, no sap». Al llarg del viatge de Blanquerna s'ha parlat motl de Déu i de la fe catòlica, però sembla que al final a Llull li queda un regust amarg: res del que ha dit sembla haver explicat res, pareix no ajustar-se a allò del que es parla. Aquesta impotència, però, troba una via d’escapament que li permet parlar de la unió amb la divinitat: la unió amb l’estimat, que en molts místics pren unes connotacions que van més enllà de la mera sensualitat. El poema místic de Llull, igual que més endavant del de Teresa de Jesús o Joan de la Creu, beu de la literatura sufí com el propi autor confessa; com segles més tard trobarem a Noche oscura del alma o al Cántico espiritual, hi ha al Libre de amich e amat metàfores i girs d’Ibn-Arabí de Múrcia, però també el poeta persa Attar, de Bistami i Al-Hallay, o de Tirmidi al Hakim i Abu-l-Hasan al-Nuri de Bagdad. També beu la tradició mística occidental del Càntic dels càntics i, al seu torn, aquest s’inspira en la literatura amorosa de l’Egipte antic (que l’enllaça amb les tradicions literàries africanes) i en les poesies amoroses i els mites d’Ishtar i Tammuz de l’antiga Mesopotàmia.

Llull introdueix una novetat sorprenent: empra el símil d’una relació homoeròtica per parlar de la unió del creient amb Déu. No sabem per què el mallorquí va triar aquesta metàfora; segurament havia llegit el Lisis i el Fedre de Plató, qui sap si també El Banquet, obres culminants de la metafísica de l'amor homoeròtic i de l'amistat entre dos hòmens. També hem de tenir en compte que, en la mentalitat medieval, la sexualitat i la sensualitat no tenien encara les connotacions negatives que agafaran posteriorment en el catolicisme reformat: només hem de contemplar els capitells romànics, llegir el Tirant o el propi Libre de amich e amat per comprovar-ho. No hem d’oblidar tampoc que abans de la seua conversió Llull havia estat un home de cort. Fins i tot Jaume II de Mallorca li havia atorgat el càrrec de senescal de taula. Llull no s’hi refereix gaire a aquesta etapa de la seva vida i les seues poesies trobadoresques s’han perdut, però les poques pinzellades que en dona el retraten com un cortesà llicenciós.

Arribats ací, hem de tenir en compte que, com tota obra d’art, el poema lul·lià s’independitza de les intencions del seu autor i el receptor de cada època és lliure a l'hora d'interpretar-la. També que, com tota obra d’art, té diferents nivells de significació. Així, el Libre de amich e amat és, en un primer nivell de significació, un poema homoeròtic en que l’amic i l’amat estableixen un vincle, l’amor, que els ompli la vida i els uneix amb totes les criatures. Així, més enllà de les motivacions de Llull, el ben cert és que el Libre de amich e amat ha emprés un viatge també cap al futur, moment en què els seus continguts homoeròtics han inspirat pràctiques artístiques pròpies d’una perspectiva queer que visibilitza les dissidències LGTBI+ en defensa dels drets humans. És el que feu, per exemple, Ricard Huerta que, inspirant-se en el poema místic lul·lià, realitzà una sèrie de gravats homoeròtics als anys vuitanta o el que feu Ventura Pons, on empra el poemari com a leitmotiv d'un dels seus films reivindicatius.

Comptat i debatut, hem estirat un fil que ha tibat moltes branques de l’arbre de la Cultura. Així, hem celebrat els cent anys del naixement d’un poeta, Estellés, que pren manllevat el títol del seu poemari més important d’una obra de Llull, viatger incansable, que fracassa perquè oblida el que, al capdavall, acaba fent-se evident a la seua obra a causa del fracàs que provoca aquest oblit: que per parlar d’allò invisible només es pot recórrer a la poesia. Una poesia «mística» farcida de metàfores amoroses que enllacen amb totes les tradicions sapiencials del món i que posa de manifest que allò sobre el que realment podem basar un enteniment «universal» en realitat és un no-res que no pot ser dit amb la paraula, que està més enllà del llenguatge, que és inefable. Aquesta consciència mina tot afany de veritat i tot dogmatisme, o, més encara, posa de manifest l’autèntica naturalesa del dogma: derivada del grec δοκειν, dogma és una paraula que no vol dir altra cosa que «opinió sobre allò que no es pot veure, que no és evident». I com a tal, no es pot imposar a ningú.

Llull, a més, empra una metàfora que avui ens permet reivindicar els drets d’aquells i aquelles als quals, durant segles, se’ls ha negat la possibilitat mateixa de «ser». Aquells qui, encara a dia d'avui, han estat assetjats psicològicament al costat mateix de la nostra escola tot sent obligats a rebre unes «teràpies» i tractaments psiquiàtrics destinats a aconseguir que s'ajusten a una suposada veritat que l'exercici mateix de la llibertat i el respecte a l'alteritat invaliden. És amb aquest esperit que la cançó Amic e amat sonarà aquests dies a l’escola: recordem que el poema de Llull és hereu de totes les tradicions, anhels i lluites de la Humanitat i és per això que paga la pena rescatar-lo de l’oblit.

I ací les fotografies que vaig anar prenent en el meu caminar pels Ports. Bellesa i solitud per tot arreu!