aNDRòMiNa: A la Talaia pels camins del Silenci

14 de març del 2025

A la Talaia pels camins del Silenci

Llum d'un matí d'hivern

La mandra de fer recorreguts llargs en cotxe em mena, de nou, cap a la Serrania. Fa poc més d'un any era la meua obsessió. Malgrat tot, em vaig deixar algunes quantes metes pendents. Una d'elles era l'ascensió al cim de la Talaia, un mirador privilegiat de tota la Serrania del Túria, des de la plana d'Utiel fins els contraforts de Javalambre i la Serra del Toro.

Feia unes setmanes que no m'apropava a la muntanya a caminar, i la ruta era dura: vora trenta-dos quilòmetres comptant errors en el camí i les consegüents tornades enrere. En realitat, la proposta que vaig agafar ajuntava en una sola ruta diferents rutes típiques de la part meridional del terme de Benaixeve: la senda de la Talaia, dedicada a Nicolau Primitiu; els camins que baixen pels boscos fins a Cortes, ja despoblat; i per últim, l'anomenat camí del Silenci.

Són moltes les raons que poden ser un motiu per aquest nom. Primerament, la solitud. Però també les veus que han callat: ja no s'escolten les veus ni les cançons de les dones que, en la postguerra, eren llogades al Sequer per obtenir pinyons de les pinyes que quedaven escampades per la muntanya amb l'objectiu de repoblar-les... També la remor del Túria, a pocs quilòmetres, ha estat silenciada: l'embassament és sinònim d'aigua quieta, estancada, callada.

Però per sobre d'aquests silencis s'escoltava un de més fort i colpidor: el silenci que havia quedat després de la barrancada del 29 d'octubre. No vaig tindre en compte, a l'hora de triar la ruta, que ací va ser un dels indrets on la dana va descarregar més aigua. La força de l'aigua havia arrencat arbres, ampliat barrancs i destrossat sendes i camins. I ara tocava esquivar cudols, basses de fang i esllavissades. Xafant fort, ple de ràbia i dolor. Perquè, malauradament, la justícia, el bé i la decència també callen. Semblen absents. No hi són.

I fins i tot el silenci crida.