aNDRòMiNa: La Valltorta, la Lluna, la cova i les estrelles.

L'esperança de la primavera

Caminar per la Valltorta és caminar per indrets on sabem del cert que persones com nosaltres feien vida almenys des de fa més de vuit mil anys. Les pintures que aquelles persones van deixar a coves i abrics han estat datades llavors. Aquelles pintures degueren tindre un sentit ple per als nostres avantpassats. A nosaltres, però, se'ns escapa: només ens queda interpretar-les.

Caic en el compte, però, que hi ha una cosa que ha romàs igual des de fa milers d'anys, pràcticament inalterada: la visió del cel nocturn. Crec que les pintures tenen relació amb com aquelles persones es deixaven afectar per l'espectacle de la immensitat del cel estrellat, com es percebien en relació amb aquest i quin sentit li donaven a tot plegat. És fàcil donar sentit a les coses i fets particulars i pròxims: el ganivet serveix per tallar, la roba per escalfar-se, l'ull per a mirar, la conversa per enriquir-nos... Però davant de quelcom que no podem ni tan sols percebre en la seua totalitat, tan sols imaginar vagament, la cosa es complica. Llavors hom pot adoptar dues actituds: bé no intentar comprendre res, bé esforçar-se en fer-ho. Tot depèn de la manera de mirar: el segon camí ens mena al dubte, a la inquietud i la incertesa, i no és fàcil mai d'instal·lar-s'hi.

Sens dubte, els pintors de la Valltorta i els seus coetanis van optar per la segona actitud. Almenys, una part considerable d'aquelles persones: del contrari, no seríem qui som, no seríem on som. Hi hagueren persones, com afirma Russell, que van optar per la sensibilitat, l'interés i la motivació que menen a contemplar les coses des de la distància: «Així, en disminuir el nostre sentiment de certesa sobre el que les coses són, augmenta en un alt grau el nostre coneixement del que podrien ser, rebutja el dogmatisme arrogant dels que no s'han introduït mai en la regió del dubte alliberador i guarda vivaç el nostre sentit de l'admiració, presentant els objectes familiars en un aspecte no familiar». Se suma a això una altra constatació que fa Norbert Bilbeny a Universo y sentido: «saber-nos petits, vulnerables i mortals en el cosmos infinit hauria d'ajudar-nos a aclarir d'una volta el camp en què poder lluitar sense traves pels tres objectius ètics primordials de la humanitat: el pa, la pau i l'educació».

Així, el sentiment d'incertesa i vulnerabilitat menen al despreniment d'allò efímer material o d'allò moralment espuri, com donar importància al fet de posseir coses o diners, o al poder sobre altres, o a la fama personal. Ens allibera, com diu també Bilbeny en un altre moment de la seva reflexió, de ser esclaus del jo i de l'egoisme dels altres, dels prejudicis i del sofriment, de la submissió a la tècnica, d'una existència banal i, per afegitó, ens allibera de la por a la mort. És per això que més que la veritat en sí mateixa és la cerca d'aquesta veritat, i l'actitud que es té, en qualsevol cas, davant de la veritat. Hi ha filosofies i teologies, però, que parteixen d'una constatació o «veritat» prèvia: la de considerar l'ésser humà i el món com a realitats oposades. D'aquest dualisme o confrontació naixen una sèrie de postulats morals, religiosos i materials en què resulta incòmode encaixar l'univers com un objecte de reflexió i gaudi intel·lectual. Creuen que la natura és allò exterior a nosaltres, oposat a l'ésser humà i l'esperit; veuen l'univers com un objecte llunyà i inquietant i, en tot cas, irrellevant per a la vida. Així, quan els que s'instal·len en aquesta posició no entenen els cossos o els fenòmens naturals, els ridiculitzen, els menyspreen o prefereixen ignorar-los, cosa que inclou també els afectes i les accions dels propis éssers humans que no actuen com ells actuarien. Des d'aquest posicionament, naixen la crítica i la condemna des del dogmatisme i la rigidesa moral, en lloc de l'estima o l'intent de comprensió.

Aquestes persones pretenen que tota la humanitat participe d'un significat igual per tothom de l'univers, de la divinitat, de les persones. No se n'adonen que amb això cauen en el més absolut nihilisme. Des de les respostes, es deixa de preguntar. Quan les preguntes s'han esvaït, ja és inviable practicar l'ètica del respecte: la destrucció, les matances, el menyspreu, la persecució, el silenciament de qui no encaixa, de qui pregunta, qüestiona, burxa... Exemples d'això omplin avui les portades dels periòdics. Però hi ha una manera diferent de relacionar-se amb la natura/univers que es tradueix en una relació també diferent amb els altres: adonar-se que en formem part i que estem interrelacionats. Que tot està en tu, i que tu ets el tot. Bilbeny fa unes reflexions finals partint de paraules d'Arthur Eddington i Walt Whitman que m'encisen. El primer, tot parlant de la veritat en ciència i religió, escriu que «no demanem abastar-la; és molt millor que ens siga permés buscar», cosa que hauria de valdre també per a la cerca del sentit del món: per a creure en el sentit, no donar mai el sentit per trobat. Seguir buscant-lo a les palpentes en la immensitat. Whitman, a Fulles d'herba, ens diu:

Esta mañana, antes del alba, subí a una colina para mirar el cielo poblado.

Y le dije a mi alma: cuando abarquemos esos mundos, y el conocimiento y el goce que encierran, ¿estaremos al fin satisfechos?

Y mi alma dijo: No, una vez alcanzados esos mundos, proseguiremos el camino.

Aquesta setmana santa molts no se n'adonaran que es repetiran els mateixos rituals de fa vuit mil anys: entrar a la cova, romandre-hi tres dies i eixir-ne victoriós. És la festa del triomf de la lluna plena, que torna a il·luminar després dels tres dies de fosca absoluta de la lluna nova. És el triomf de la vida que, renovada, lluu les millors gales en la primavera que comença. No és casual que la pasqua se celebre durant la primera lluna plena de la primavera, perpetuant un simbolisme que també trobem en les creences de les persones de fa milers d'anys...

Molts, però, entraran a la cova. I s'hi quedaran dins, podrint-se entre les seues seguretats i les seues veritats caducades. I des d'allà s'anirà podrint tot: perquè gran part dels que no podran eixir de la cova són els que avui tenen poder sobre les nostres vides.

Només ens queda mirar la lluna plena i els brots dels arbres per albirar una mica d'esperança.