aNDRòMiNa: Sobre l'islam (3): a l'altre costat del mar...

Castell i port de Dénia, amb el perfil de l'illa d'Eivissa al fons.

Les pedres de Segària ens podrien servir de pretext per parlar de nombrosos períodes, cultures i grups humans: des dels primers pobladors del paleolític, dels quals la serra allotja nombroses restes, fins als alemanys i holandesos que ocupen urbanitzacions construïdes als seus vessants, com la de Montesano (a Sanet i Els Negrals).

Potser hi destacaria tres llocs. El primer, la Cova Fosca, una de les tantes cavitats d'origen càrstic que té aquesta serra. La cova conserva restes del Paleolític, entre elles gravats magdalenians, i també restes i pintures del Neolític. Més endavant, a l'eneolític, la cova va esdevenir una necròpoli i, des de l'Edat del Bronze fins a l'antiguitat tardana, un santuari. Aquest santuari fou un punt d'encontre entre els habitants de Segària i els comerciants que s'endinsaven del mar cap a l'interior. La història de la cova, però, no s'acaba ací: encara esdevindria un habitatge ocupat per una família extensa durant els primers anys de l'edat mitjana.

El segon lloc destacable és el poblat ibèric del Passet, situat a prop del coll on es pot passar del vessant meridional als punts de guaita septentrionals de Segària. Hi destaquen les restes d'una fortificació a mode d'acròpoli, els materials dels quals difereixen de la resta. En efecte, hi ha encara dreta una muralla construïda amb carreus ben escairats, d'una pedra procedent de desenes de quilòmetres al sud. Això ens indica la necessitat d'una infraestructura suficient per portar aquells materials fins allà, cosa que ens indica que possiblement fou obra dels romans: llegisc que molts historiadors daten aquesta acròpoli al segle I aC i n'assenyalen com a promotor el general romà Sertori durant les guerres que porten el seu nom. El poblat del Passet és un punt de vigilància privilegiat del país i dels moviments dels vaixells des de la mar: no en va, es divisa des d'allà, en dies clars, l'illa d'Eivissa.

La visió d'aquesta illa és la que ens porta a una reflexió: la petitesa del Mare Nostrum. Els pobles de la Mediterrània es van llençar a navegar des de temps tan remots perquè, des de miradors com Segària, les diferents illes i terres que hi ha al voltant de la mar es van divisant des d'un punt a altre: el Magreb des de les costes del sud d'Ibèria; des d'allà, Sicília i l'estret de Messina. De la Pulla, els Balcans i Grècia, i des d'allà Xipre i Llevant. No hem d'oblidar que la distància d'Alacant a Orà és tan sols 294 km, menys que la distància que cal salvar per terra per tal d'arribar des d'Alacant a Vinaròs (324 km).

No me n'he oblidat, del tercer lloc. Està relacionat amb aquesta possibilitat, a voltes necessitat o imposició, de travessar el mar. Es tracta del castell de Segària, del qual queden poques restes, tot i haver estat un dels hisn islàmics més importants de l'antiga taifa de Dénia durant la conquista i la colonització cristianes. Es relaciona, al seu torn, amb els pobles de la rectoria (Sanet i els Negrals, Benimeli, Ràfol d'Almúnia, Tormos), que van esdevenir refugi dels iberomusulmans de Dénia una vegada aquest castell va passar a mans cristianes. Més tard, aquestes persones van ser embarcades a la força rumb a Orà des del port de Dénia, ciutat d'on eren originaris els seus avantpassats. La Rectoria va quedar despoblada i algunes de les seues alqueries van ser engolides per la muntanya i el temps. Anys d'intolerància i barbàrie que ara es repeteixen a l'altre costat del mar: el Llevant.

El Llevant no resta tan lluny, malgrat que tot el que s'hi esdevé semble importar tan poc als qui vivim a aquest costat del mar. El seu nom, Palestina, s'imposà després d'una guerra: els romans van utilitzar aquest ètim d'origen hebreu per esborrar el nom de la província de Judea després de la revolta de l'any 135 dC. Sembla l'origen del nom està en els filisteus, pobles de la mar: deriva de l'hebreu Pelesheth o P'lishtim, que significa "terra dels filisteus" o "poble de P'lesheth". El mot va ser emprat també pels egipcis i influí també en la llengua grega: Heròdot anomena aquelles terres Palaistine. No obstant, en temps dels romans els filisteus, enemics seculars dels jueus, ja no existien.

Avui, la guerra és també la manera amb què es vol esborrar Palestina del mapa i, amb ella, els seus habitants. No obstant, hem retrocedit respecte de l'època romana: si els romans van expulsar els jueus de Palestina, l'actual Israel no expulsa, sinó que extermina els palestins, els tortura i, des de fa uns dies, els condemna a mort de forma arbitrària. Esgarrifen les imatges de fa tan sols unes hores en què apareixen polítics extremistes israelians brindant amb xampany l'aprovació de la llei que permetrà penjar de la forca a palestins "acusats de terrorisme o de negar la legitimitat de l'existència de l'Estat d'Israel". Sense judicis transparents, amb la impunitat que sembla tenir aquest aparat repressor i genocida, la llei només sembla ser una pàtina de legalitat a l'assassinat i l'odi. Entre els qui esperen la pena capital, hi ha fins i tot xiquets.

A l'assignatura sobre el món islàmic em va tocar fer un treball sobre la gènesi del conflicte araboisraelià. En realitat, era la relació d'un seguit d'injustícies promogudes per la lògica colonialista i bèl·lica. La llista, però, encara no s'ha acabat.

Compartisc, doncs, el meu treball.

LES FERIDES OBERTES DEL MÓN ISLÀMIC: GÈNESI I ABAST DEL CONFLICTE ARABOISRAELIÀ

Introducció. L’any 1948 esclata la primera guerra araboisraeliana. Aquesta té dues lectures contraposades: per als israelians, és la guerra de la independència que va permetre l’establiment del nou Estat d’Israel; per als palestins, és l’any del desastre (Nakbah), que feu de la palestina una nació refugiada en l’exili, privada dels seus drets nacionals i de la seva pròpia terra (Abu-Tarbush, 1997: 75). Ara bé, no hem de pensar en aquest primer enfrontament bèl·lic entre palestins i jueus (més tard denominat araboisraelià) com a l’origen del conflicte, sinó com una fase més del desenvolupament d’aquest. En efecte, hem de comptar amb el context precedent a la guerra de 1948. També amb el fet que la guerra va determinar les estratègies i pautes de comportament que, des d’aquell any, no només han generat un bon grapat de guerres més, sinó que han dibuixat una sèrie de conseqüències per al món islàmic (especialment, als països àrabs) i per al context geopolític mundial que cal tenir presents.

L’objectiu d’aquest assaig és, doncs, esbossar breument la gènesi i conseqüències del conflicte, tot posant en joc diferents processos històrics que evidenciaran la seva complexitat.

1/ L’abans i després de la Gran Guerra: establiment del mandat britànic sobre Palestina. L’imperialisme europeu al món àrab es manifestaria a partir del darrer quart del s.XIX (Rogan, 2012: 173). Ara bé, exceptuant Algèria, les potències europees haurien de respectar la integritat territorial de l’Imperi otomà. Això, canviaria, però, amb l’arribada de les idees nacionalistes a les nacions balcàniques i la seva posterior pugna per al independència de l’Imperi. Així, el Congrés de Berlín (1878) no només va suposar l’abandó del principi d’integritat de l’Imperi otomà, sinó que va ser l’escenari en què les potències europees van intentar fer prevaldre els seus interessos a la zona. L’interès de la Gran Bretanya de fer-se amb una base naval al Mediterrani oriental que assegurés el control sobre el canal de Suez, va determinar que la partició dels dominis turcs no quedés limitada als Balcans i s’estengués també al nord d’Àfrica (Rogan, 2012: 191).

En el context de la Gran Guerra, però, es va anar un pas més enllà. El caràcter multiètnic i multireligiós de l’Imperi i la irrupció d’un nacionalisme àrab creixent va ser un escenari perfecte per ensorrar del tot els ciments otomans i treure així del conflicte un aliat vital d’Alemanya. Els britànics van alimentar, doncs, el desig d’independència dels pobles àrabs amb la intenció d’ensorrar l’Imperi otomà des de dins. L’escenari de la postguerra es va dibuixar en l’anomenat acord Sykes-Picot, en què l’Orient Mitjà quedava dividit en dues zones d’influència: al nord, la francesa, que comprendria el sud de l’Anatòlia i el nord de Llevant (Síria, Líban) i Irak (província de Mossul); al sud, la britànica, que comprendria un contínuum territorial entre Mesopotàmia i el Golf Pèrsic i el Sinaí. Palestina, que inicialment havia de ser un condomini francobritànic, quedà finalment sota el control britànic. La naixent Societat de Nacions donaria una pàtina de legitimitat sobre el control europeu del Pròxim Orient amb l’establiment dels mandats: França i Regne Unit quedaven encarregats d’aquests territoris amb la promesa de promoure’n el desenvolupament que menés a una transició cap a països independents (Arancón, 2015).

Aviat els territoris sota control britànic van esdevenir monarquies semiindependents: Irak, Transjordània. L’excepció va ser Palestina, administrada directament per els autoritats britàniques en un intent il·lusori de conciliar les promeses realitzades durant la guerra tant als jueus sionistes (Declaració Balfour, a canvi del seu recolzament contra Alemanya) i als nacionalistes àrabs (a canvi del seu suport contra els turcs) (Hobsbawm, 2010: 214).

2/ Sionisme i nacionalisme àrab i palestí. Per copsar l’abast de la declaració Balfour, cal situar el naixement del sionisme en el context de l’Europa del s. XIX, on residien llavors el 85% de jueus del món. El sionisme o nacionalisme jueu, en efecte, pot considerar-se fill de la ideologia nacionalista europea. Donat el caràcter dispers de les comunitats jueves, sense base territorial pròpia, el projecte sionista topava amb dos obstacles importants: la dispersió territorial dels jueus no afavoria la correspondència entre territori i identitat; els jueus, a causa de la dispersió, estaven subjectes a condicions polítiques i influències culturals diferents; per últim, la influència de les idees i transformacions del segle havien anat relegant la religió, base de les idees nacionalistes jueves, a l’àmbit privat (Segura i Monterde, 2018: 17).

L’augment de l’antisemitisme arran de la crisi de fi de segle, especialment a l’Europa Oriental, va produir una reacció política, amb l’adhesió de molts joves jueus als moviments socialistes i revolucionaris. Però també es va donar una reacció apolítica consistent l’emigració des d’Europa a altres territoris, especialment Palestina. En efecte, la situació dels jueus a Europa va ser vista pels sionistes com un problema nacional que requeria una solució internacional: ja al Primer Congrés Sionista de Basilea es va proclamar la voluntat de creació en un futur d’una llar jueva a Palestina. Es va alimentar, doncs, de manera sistemàtica la colonització de Palestina per agricultors, obrers i artesans jueus i el desenvolupament d’una consciència nacional jueva (Segura i Monterde, 2018: 20). Podem entendre, doncs, la importància de la Declaració Balfour.

D’altra banda, l’arabisme, inicialment, no buscava la independència dels territoris àrabs de l’Imperi otomà, sinó la seva reforma. Ara bé, el nacionalisme àrab va configurar-se finalment com a moviment independentista durant la Gran Guerra davant de la intransigència del nacionalisme turc (Abu-Tarbush, 1997: 50). Hem de comptar, però, amb dues tendències polítiques: una, el nacionalisme àrab amb tendències panarabistes, que a Palestina defensaven una minoria de joves militants que apostaren per la unió amb la Gran Síria i aconseguir la unitat àrab; una altra, un nacionalisme local que, dirigit pels polítics de l’antiga escola otomana i per les elits palestines, va adquirir una força considerable en els anys de postguerra. Aquest nacionalisme local dominant va començar a identificar el seu debat amb un territori específic (Palestina) i amb una amenaça particular (el sionisme) (Abu-Tarbush, 1997: 53).

Podem concloure, doncs, que els jocs de la diplomàcia britànica van menar a alimentar dues aspiracions irreconciliables i que a curt termini es revelaren incompatibles: el sionisme i el despertar de la nació àrab eren dos moviments nacionalistes de trets idèntics, però contraposats en tant que volien materialitzar les seves aspiracions en el mateix territori (Segura i Monterde, 2018: 28).

3/ El llegat del mandat britànic sobre Palestina. Durant els anys del mandat, Londres va intentar acontentar les dues postures irreconciliables. Per un costat, es va afavorir la immigració de colons jueus, que continuaren comprant terres i col·locant els camperols àrabs en una situació precària (Segura i Monterde, 2018: 31). Per altre, el mandat es va organitzar en la pràctica com un govern autònom del yixuv (població jueva), cosa que portava als notables àrabs a negar-se a crear una Agència Àrab paral·lela a la jueva, ja que això suposava equiparar la situació dels palestins amb la de la minoria jueva que pretenia tenir els mateixos drets sobre el territori (Segura i Monterde, 2018: 40).

En conseqüència, el règim del mandat no permeté una institucionalització de tipus estatal, cosa que es traduiria en un progressiu augment de la fragilitat de la societat palestina. Es va privilegiar la representació informal de la societat a càrrec dels notables i l’elit palestina (Bozarslan, 2009: 77). Aquest fet no treu, però, que es produïssin els primers esclats de violència entre jueus i palestins, dins dels quals hem de comptar amb l’anomenada Gran Revolta Àrab. Aquesta es va produir en un moment en què les lleis antisemites de l’Alemanya nazi van provocar una arribada massiva de nous colons jueus a Palestina (Segura i Monterde, 2018: 53).

La Segona Guerra Mundial va ser un context poc propici per a l’enteniment entre jueus i palestins. Per un costat, la necessitat de comptar amb els àrabs com a aliats en un conflicte que ja s’entreveia en l’horitzó va portar als britànics a fer concessions a les demandes dels àrabs palestins (Segura i Monterde, 2018: 55). Per altre, durant i després de la guerra, la consciència de l’horror de l’Holocaust va precipitar la fundació de l’Estat d’Israel: quan l’any 1942 el Congrés Sionista de Baltimore aprovà la resolució que menà a la creació d’Israel, encara no es coneixia l’amplitud de l’extermini, però ja era evident que no es podia assegurar la supervivència dels jueus a Europa (Bozarslan, 2009: 78).

Amb tot, arribem al punt inicial d’aquest assaig: la guerra de 1948, que ara podem comprendre en totes les seves implicacions. Aquest conflicte no es manifestà solament en una sèrie d’actes violents contra la població civil, sinó que adquirí la forma de conquesta territorial recolzada en una política de neteja ètnica. En efecte, Israel, al poc de la seva creació, s’apodera d’un 77% del territori de la Palestina històrica, tot condemnat a l’exili a 750.000 palestins d’una població de poc més d’1,4 milions. Així, el poble palestí es converteix en un actor política i jurídicament subordinat. La supervivència en els camps de refugiats creats als països veïns (Síria, Transjordània, Líban, Egipte) institucionalitzaran de forma permanent la violència com a condició necessària per a poder «ser» palestí. En efecte, la Nakbah és viscuda com una ruptura o amputació del món àrab i l’expulsió de la història del poble palestí (Bozarslan, 2009: 79).

4/ Dècades de conflicte constant. La situació dels camps de refugiats era de violència i desesperació generalitzades: en efecte, la situació dels refugiats als diferents estats on residien era desigual, tot i que a Síria o Líban la major part de palestins van patir la repressió i l’exclusió (Pappe, 2007:205). Això va decantar la lluita palestina cap a l’activitat guerrillera. En la dècada següent, els moviments palestins, entre els quals destacava al-Fatah, van adoptar una orientació nacional més clara i van formular dos objectius que guiarien l’era post-Nakbah: la creació d’un Estat palestí i el retorn dels refugiats (Pappe, 2007: 213). Israel, però, duia a terme una política activa per impedir la repatriació i els compromisos de l’ONU amb els refugiats (Pappe, 2007: 206). La victòria d’Israel, però, distà molt de ser definitiva, i a partir d’aquell moment es van succeir una sèrie de conflictes armats que referim breument a continuació:

• La Guerra de Suez (1956). L’ambient prebèl·lic no va trigar en configurar-se: Síria i l’Egipte de Nasser van traduir aviat els seus discursos contra Israel en un rearmament a través d’acords d’armament amb el bloc soviètic i en l’inici d’una guerra de guerrilles a les fronteres de l’Estat jueu. Al bloqueig d’Israel, al qual va respondre envaint Gaza i el Sinaí, es van sumar els interessos de Regne Unit i França sobre el canal de Suez, que perillaven per les polítiques de Nasser. Malgrat la victòria ràpida d’Israel, la URSS i els EEUU van aconseguir que els israelians es retiraren del Sinaí i que els soldats britànics i francesos abandonaren Egipte. Una de les conseqüències del conflicte fou la creixent implicació de l’exèrcit en la vida del naixent Estat d’Israel i la institucionalització del radicalisme en la vida política palestina (Pappe, 2007: 226-236).

• La Guerra dels Sis Dies (1967). Aquest conflicte, tot i emmarcar-se dins d’una dinàmica d’enfrontament araboisraeliana, l’hem de situar en el context més ampli de la lluita anticolonial, ja que des del costat àrab s’interpreta la derrota com la fase definitiva dels «plans imperialistes» que haurien tingut com a resultat la implantació d’Israel en el centre mateix del món àrab. La derrota desemboca, en efecte, en l’aniquilació quasi total dels exèrcits egipci, sirià i jordà. A banda de les pèrdues humanes, hem de comptar amb l’ocupació de Cisjordània, Jerusalem Est i Gaza per part d’Israel, a la qual seguí una dècada més tard una política de colonització dels territoris palestins. A més, aquesta Naksa (recaiguda) aboca els estats àrabs a una crisi de legitimitat: els nous règims revolucionaris es demostren igual d’incapaços de defensar la pàtria àrab com ho havien estat els conservadors. Les rivalitats entre els diferents estats àrabs anuncia fatalment el triomf dels estats territorials sobre la idea de nació panarabista. Així mateix, es reforça singularment el radicalisme palestí a escala regional: es generaran noves formes d’acció política basades en un imaginari radical. L’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) prendrà el relleu a al-Fatah i abandona progressivament el registre victimista per emmarcar-se en la lògica de la thawra (alliberament/revolució) (Bozarslan, 2009:114).

• Guerra del Yom Kippur (1973). El successor de Nasser, el-Sadat, no acceptarà l’statu quo sorgit del conflicte anterior. L’objectiu de la guerra encetada per Sadat no serà la destrucció d’Israel, sinó el trencament de la inèrcia militar del conflicte per tal de forçar la intervenció diplomàtica de les grans potències. Es pretenia obligar a un Israel afeblit a una negociació que menyspreava des de les posicions adquirides el 1967. Damasc s’hi suma, però tot i que la desfeta no és catastròfica per a Egipte o Síria, no s’aconsegueix l’objectiu d’afeblir les posicions israelianes (Culla, 2004: 361-376).

• Guerra Civil Libanesa (1975-1990). Tot i que no entra dins de l’enfrontament directe entre els palestins i israelians, el conflicte tingué un gran impacte sobre el poble palestí. Líban era el país d’Orient Pròxim amb més diversitat ètnica i religiosa, i l’equilibri de poder existent entre els diferents grups era fràgil i problemàtic. Això es devia a que el paper de França durant el mandat havia consistit en el desenvolupament d’estratègies per aprofundir en les divisions i afavorir els sectors cristians maronites, amb què l’OAP va tenir nombrosos xocs. El 1975 es declarà la guerra entre ambdues parts, i el sectors d’esquerres i musulmanes es van posicionar a favor de l’OAP. Això no va impedir matances com la del camp de refugiats de Sabra i Xatila per part de les Falanges Libaneses, qualificada com a genocidi per l’ONU a través de la Resolució 37/123. Una de les conseqüències de la guerra fou la creixent activitat de les forces xiïtes, entre elles Hezbol·là, principal força combatent contra l’ocupació israeliana del sud del Líban (Ramos, 2023: 111-114).

• La Intifada (1987). Moviment palestí de masses que va evidenciar que l’ocupació israeliana se sustentava sobre una repressió activa dels moviments palestins i no per una acceptació tàcita (Hobsbawm, 2010: 455) (Álvarez-Ossorio i Izquierdo, 2007: 227).

5/ Una pau que no funciona. Malgrat aquest reguitzell de guerres i l’augment constant de la radicalització entre ambdós bàndols, no van deixar de donar-se intents de pacificació: Pla Alon (1967), Pla Rogers (1969), Conferència de Ginebra (1973), Acords de Camp David (1978) i Tractat de Pau Egipci-israelià (1979), Conferència de Madrid (1991), els Acords d’Oslo (1993) i Camp David (2000). De tots aquests tractats, volem destacar els aspectes següents:

• Els Acords de Camp David (1978) foren promoguts per Sadat, que manifestà la voluntat de refer els ponts amb Israel. Era la primera vegada que les disputes territorials es dirimien en una taula de negociació i no en el camp de batalla, cosa que implicà un canvi substancial en les relacions entre els Estats àrabs i Israel. Tot i això, els acords foren rebutjats pels agents palestins, ja que ignoraven les seues aspiracions nacionals i responien als plantejaments maximalistes israelians sobre el procés de pau. Al capdavall, l’únic beneficiat fou l’Estat egipci, que pacificà el seu front amb Israel alhora que abandonava l’aixopluc soviètic per refugiar-se en la cohort d’aliats nord-americans. El cost de beneficiar-se de les ajudes americanes i de prosseguir el procés d’obertura econòmica fou la desestabilització interna del país (Álvarez-Ossorio, 1999: 152-168).

• Els Acords d’Oslo comencen amb iniciativa d’Isaac Rabin, que fa arribar un missatge a l’OAP en què planteja la possibilitat d’obrir negociacions secretes per fer avançar el procés de pau. Aquesta iniciativa comptarà amb el suport del govern noruec, que oferirà la infraestructura necessària per dur-la a terme. Després dels primers contactes, l’Acord d’Oslo I va suposar l’acceptació per part d’Israel de l’OAP com a representant del poble palestí, alhora que l’OAP reconeixia el dret d’existència de l’Estat d’Israel en pau i seguretat. Més endavant, l’Acord Oslo II implicava traves a l’èxit de la pau, ja que s’hi optava pel trencament de la unitat del territori palestí i allunyava la viabilitat de l’establiment d’un futur Estat palestí (Álvarez-Ossorio, 1999: 291-311). A aquest fet cal sumar la victòria electoral del Likud presidit per Netanyahu l’any 1993, força política israeliana més important que s’oposava als acords de pau (Ramos, 2023: 135).

• Netanyahu perdé les eleccions de 1999 i va ser substituït en el poder per Ehud Barak, líder del Partit Laborista Israelià. Això va obrir una nova oportunitat per a la pau: l’any 2000 Bill Clinton invità a Arafat i Barak a Camp David, on s’havia negociat la pau entre Israel i Egipte vint anys abans. Malauradament, la dinàmica d’enfonsament del procés de pau va continuar. Efectivament, la proposta d’Israel es va reduir a la comunicació de quins territoris ocupats pretenia annexionar-se, annexió que impediria la continuïtat territorial del futur Estat palestí. Però, més enllà d’això, el fet que l’explanada d’Al-Aqsa estigués entre els territoris a annexionar, i la provocació d’Ariel Sharon en passejar-se per aquest lloc sagrat de l’Islam, va fer que les propostes d’acord es visqueren com una burla i esclatés la Segona Intifada (Ramos, 2023: 136).

Acabada la Segona Intifada, el triomf de la força islamista de Hamàs en les eleccions palestines de 2006 va commocionar Israel i els seus aliats de l’Atlàntic Nord. Els membres independents de l’ANP i Israel van forçar Hamàs que acceptés el dret d’existència de l’Estat d’Israel, que rebutjarà la violència i acceptés clarament els «acords» anteriors. Hamàs es va negar, va eixir del govern i els seus càrrecs van ser ocupats per ministres d’al-Fatah: aviat comença una guerra civil entre les faccions de Fatah i Hamàs. Des d’aquells moments fins l’actualitat la franja de Gaza ha estat governada per Hamàs, mentre que el govern de Cisjordània ha estat en mans de l’ANP dominada per Fatah (Ramos, 2023: 146).

Aquesta divisió de poder i la radicalització de les milícies de Hamàs han estat el pretext per a la resposta desmesurada de l’Estat d’Israel davant dels fets del proppassat 7 d’octubre de 2003. En efecte, tant Israel com els EEUU intenten presentar una societat palestina submergida en el caos i la violència, ja que així s’espera justificar el manteniment de l’ocupació i de les polítiques repressives. No obstant, aquest desgovern és principalment conseqüència de l’ocupació i de les polítiques israelianes, per la qual cosa per impulsar la governabilitat de palestina caldria negociar una pau acceptable i acceptada pels palestins (Álvarez-Ossorio i Izquierdo, 2007: 267).

Ara bé, si aquesta pau no ha arribat fins ara es deu al fet que el conflicte entre les dues parts s’ha plantejat en termes de «o tot o res». Consegüentment, la confrontació entre palestins i israelians ha adquirit un caràcter irreversible, ja que ni els palestins poden integrar-se sense mes en els països àrabs ni els jueus tenen una metròpoli coneguda on poder retornar (Abu-Tarbush, 1997: 99). Així, en cap dels intents s’han donat els tres requisits necessaris (Álvarez-Ossorio i Izquierdo, 2007: 263), que serien:

• En primer lloc, l’existència d’un pacte entre sectors de la societat israeliana sobre la necessitat d’intercanviar «territoris per pau».

• En segon lloc, un clar compromís palestí amb la fórmula dels dos Estats i el final de l’ambigüitat d’algunes faccions sobre el que podria ser una solució acceptable.

• Per últim, una intervenció activa de la comunitat internacional en la resolució del problema que vagi més enllà de les declaracions protocol·làries i de cimeres que només dilaten la solució del problema i donen oxigen a la perpetuació de l’ocupació.

Lluny d’això, els plans actuals d’Israel i de l’administració Trump pretenen convertir la reconstrucció de Gaza en una eina d’exclusió i desplaçament forçós, cosa que està lluny de permetre els palestins de recuperar el seu territori, la seva identitat i el seu dret a l’autodeterminació (Diéguez, 2025). Pensar que aquesta solució menarà a la pau és obviar el fet que suposaria una afronta més que agreujaria la ferida que, en el món islàmic, suposa el conflicte palestí.

6/ Conclusió: una ferida oberta al món islàmic. Al llarg de l’assaig han anat apareixent conseqüències que el conflicte ha anat tenint a la resta de països àrabs: crisis de refugiats, crisis de legitimitat, rivalitats per la col·laboració i acceptació d’interessos occidentals... Potser la més important hagi estat l’obstacle que l’existència d’Israel va suposar al projecte panarabista amb un component socialista. L’existència de l’Estat jueu va esperonar el nacionalisme àrab en contraposició al sionisme, però, com hem vist, també les moltes i variades derrotes militars davant d’Israel també debilità les estructures estatals i els projectes polítics de la regió (Arancón, 2015). Les conseqüències d’això encara es deixen entreveure avui, especialment a països com Síria i Líban, amb què Israel pugna pel territori i ataca amb el pretext de combatre el terrorisme islamista de Hamàs o Hezbol·là.

Però ens equivocaríem si penséssim que les conseqüències dels conflicte araboisraelià se circumscriuen al món àrab. En efecte, no hi ha cap altre tema que hagi aguditzat el sentiment permanent d’inferioritat dels estats musulmans arreu del món com l’existència d’Israel en territori àrab de Palestina. Aquest sentiment es veu magnificat pel constant flux d’immigrants i refugiats, pels propòsits expansionistes d’Israel i per les constants humiliacions de les armes àrabs en els conflictes que han vingut donant-se des del 1948. Palestina és avui l’únic tema en què poden unir-se tots els musulmans del món islàmic (Robinson, 1990: 160). Podem concloure, doncs, que continua essent una ferida oberta que urgeix tancar d’una manera justa.

Bibliografia i webgrafia

ABU-TARBUSH, J. (1997): La cuestió palestina: identidad nacional y acción colectiva. Madrid: Eurolex, S.L.

ÁLVAREZ-OSSORIO, I. (1999): El proceso de paz en Oriente Medio. Historia de un desencuentro. Madrid: Agencia Española de Cooperación Internacional.

ÁLVAREZ-OSSORIO, I.; IZQUIERDO, F. (2007): ¿Por qué ha fracasado la paz? Claves para entender el conflicto palestino-israelí. Madrid: Libros de la Catarata, Instituto Universitario de Desarrollo y Cooperación de la UCM.

ARANCÓN, F. (2015): «Los caprichos fronterizos de oriente Próximo», a: El orden mundial [En línia] [Data de consulta: 21 d’abril de 2025] Disponible a: <https://elordenmundial.com/los-caprichos-fronterizos-de-oriente-proximo/>

BORZASLAN, H. (2009): Una historia de la violència en Oriente Próximo. Desde el fin del Imperio otomano hasta Al Qaeda. Barcelona: Ediciones Península.

CULLA, J. B. (2004): Israel, el somni i la tragèdia. Del sionisme al conflicte de Palestina. Barcelona: Edicions La Campana.

DIÉGUEZ, C. (2025): «Cómo la reconstrucción de Gaza consolidarà la limpieza ètnica», a: El orden mundial [En línia] [Data de consulta: 21 d’abril de 2025] Disponible a: <https://elordenmundial.com/gaza-reconstruccion-urbanismo-israel-trump-limpieza-etnica/>

HOBSBAWM, E. (2010): Historia del siglo XX. Barcelona: Crítica.

PAPPE, I. (2007): Historia de la Palestina moderna. Un territorio, dos pueblos. Madrid: Ediciones Akal, S.A.

RAMOS, J. (2023): Una historia contemporánea de Palestina-Israel [En línia] Madrid: Los Libros de la Catarata [Data de consulta: 21 d’abril de 2025] Disponible a: <https://elibro.net/es/lc/univalencia/titulos/248890>

ROGAN, E. (2012): Los árabes: del Imperio otomano a la actualidad. Barcelona: Crítica.

ROBINSON, F. (1990): El mundo islámico. Barcelona: Ediciones Folio, S.A.

SEGURA, A.; MONTERDE, O. (2018): El interminable conflicto entre Israel y Palestina. Madrid: Síntesis.

III

Crec que una bona manera de tancar aquest post és amb l'article de Nesrine Malik que fa uns dies es publicava a eldiario.es. Situa Palestina al centre mateix dels problemes del món contemporani... I crec que té molta raó!

Guerra en Irán, caos en el Golfo, represión en Occidente: el hilo que los une es Palestina

Qué colosal bofetada a los países que han cedido sus economías y su espacio aéreo a la guerra contra Irán, y sus tierras y recursos a las bases aéreas estadounidenses. Las asociaciones de defensa solo van en una dirección: en beneficio de la agenda de Estados Unidos y sus aliados

Una espiral de guerra en Oriente Medio. Miles de muertos en Irán y Líbano. Los precios de la energía se disparan. El Golfo acaparando los ataques iraníes. Es una de esas épocas que se sienten desconcertantes, incomprensible, fuera de control. Pero hay, en el corazón de esto, una lógica simple: todo lo que se está desarrollando es el resultado de la ocupación israelí de los palestinos.

A medida que la conflagración se extiende, la conexión con Palestina se oscurece. Pero está claro cuánto de la estabilidad del Medio Oriente se sostenía a expensas de los palestinos. Mire la región antes del 7 de octubre de 2023. La política estadounidense en Oriente Medio se centraba en la “integración”: la contención de Irán, la firma de más países árabes para normalizar las relaciones con Israel y la creación, por lo tanto, de un bloque de intereses económicos y de seguridad bajo el paraguas militar estadounidense.

Irán quedaría aislado por esta alianza árabe-israelí y se archivaría la causa de los palestinos. Los países árabes les prestarían atención de boquilla, exigiendo garantías de que habría esfuerzos para crear un Estado palestino o de que Israel no debería anexionarse Cisjordania. Pero en realidad lo que estaba en juego era una continuación de la ocupación a perpetuidad de los territorios palestinos.

La fe en la durabilidad de ese status quo siempre fue una ilusión: una forma de negación sobre cuán volátil, impredecible y explosiva siempre será la situación si ocupas y te asientas en las tierras de tres millones de personas en Cisjordania y Jerusalén Este, y bloqueas y aíslas a otros dos millones más o menos en Gaza. Todo ello sin trabajar por ninguna perspectiva significativa de autodeterminación.

Y luego Hamás atacó el 7 de octubre, y el plan para crear un nuevo Medio Oriente sobre las cabezas de los palestinos se vino abajo por completo. El acuerdo no pudo resistir un ataque contra Israel, que desencadenó una respuesta sangrienta tanto en Gaza como en Cisjordania y reveló al mundo la crueldad y la impunidad del régimen israelí.

Según las leyes de la naturaleza, la ocupación, el apartheid y el dominio final de Israel sobre la vida de todos los palestinos no son reprimibles. Esto no es solo un crimen moral, que apela a los hogares, la vida y la dignidad de las personas, sino una locura en términos prácticos. Y de esa manera comenzaron a ampliarse los círculos concéntricos con Palestina en su centro.

Después del 7 de octubre, Israel afirmó que su seguridad ahora dependía no solo de la eliminación de Hamás en Gaza, sino de todos aquellos que Israel consideraba sus aliados. Se lanzó a esa misión en el Líbano y Siria de la misma manera que lo hizo en Gaza, ocupando más tierras y matando a miles de civiles en el proceso.

Y ahora, con los ataques de Irán, Israel, con el respaldo de Estados Unidos, está ampliando aún más la definición de lo que se requiere para su seguridad: un cambio de régimen en el país que respalda a esos proxies. Esto, pese a que Benjamin Netanyahu ya tiene todo lo que pidió: ha arrasado Gaza, está en camino a la anexión de facto de Cisjordania y hasta ahora ha evitado ser juzgado por corrupción en Israel o ser arrestado en el extranjero, como exige la Corte Penal Internacional. Al reducir toda la región a su definición arbitraria de lo que constituye una amenaza, Israel se ha expandido para dictar esencialmente el destino de toda esa región y del resto del mundo.

El intento fallido de forzar la asfixia silenciosa de la causa palestina es la raíz de por qué los niños están siendo asesinados en Irán por los ataques estadounidenses, por qué los países del Golfo están en una crisis histórica, por qué ahora cuesta más llenar el tanque de su automóvil. Es por eso que el mapa electoral en el Reino Unido está cambiando y por qué los estudiantes en los Estados Unidos han sido detenidos. Por supuesto, hay aceleradores: una administración Trump particularmente desquiciada y supremacista, lo mismo que puede decirse del gobierno de Netanyahu. Pero las circunstancias que han llevado al mundo a este punto son anteriores a ambos: a saber, el consenso de que Palestina es un problema que puede ser pospuesto eternamente mientras los acuerdos comerciales, las ventas militares y la ayuda estadounidense, tanto a Israel como a los países árabes, establecen una región de socios prósperos bajo la hegemonía estadounidense.

La necedad de esto ahora está clara. Porque lo que se ha revelado en las últimas dos semanas más o menos es que esos socios y aliados, incluso aquellos que normalizaron las relaciones con Israel, como los Emiratos Árabes Unidos, nunca fueron vistos como socios, sino como secuaces: países de los que se espera que paguen un precio cada vez más alto por Israel y las campañas imprudentes de Estados Unidos. No solo eso, sino que se les instruye a unirse a la guerra contra Irán y se les amenaza si no lo hacen. “Esperemos que los países del Consejo de Cooperación del Golfo se involucren más, ya que esta lucha está en su patio trasero”, publicó el senador republicano Lindsey Graham en X. “Si no, las consecuencias seguirán”.

Hay crecientes quejas en la región sobre el desequilibrio de esta relación. Pero solo tendrán sentido si estos países revisan la apuesta original que se hizo y que ahora no está dando sus frutos: la configuración de acuerdos políticos, económicos y militares en beneficio de los intereses estadounidenses y, por extensión, israelíes, en lugar de mantener su determinación como región y coordinar la acumulación de poder panárabe. Del tipo que podría actuar en nombre de los ciudadanos, expresar sus conexiones y solidaridades y fortalecerlos contra las potencias que ahora mantienen a la región como rehén de sus caprichos.

Aceptar y convertirse en cómplice de la subyugación de millones de árabes en el corazón de la región es aceptar la suya propia. Esperar que Israel pueda manejar esa subyugación sin un flujo constante de escándalo, muerte, desplazamiento y dominio militar en Palestina y más allá, es esperar de manera poco realista que su turno, de una manera u otra, no le llegue también.

Señalo que todos estos caminos conducen a Palestina no para hacer un punto retórico, sino para mostrar el camino hacia la única forma en que se pueden revertir estas ondas de choque globales. La ausencia de paz y autodeterminación para el pueblo palestino es el pecado original; todo fluye de allí. Netanyahu prefiere estar en un costoso estado de guerras aparentemente sin fin en lugar de ver una Palestina libre. Su gobierno ha uncido a Israel, Oriente Medio y el mundo entero a esta crisis en expansión, en lugar de resolver el problema fundamental.

Incluso si asumimos que este conflicto matará hasta el último miembro de Hizbolá y derrocará al régimen iraní, para miles de millones de personas en toda la región árabe, y en el mundo en general, Palestina es ahora un problema vivo. Olvidar eso, eludir cómo la matanza y la ocupación en masa inflaman las pasiones y resisten la normalización, es cometer esos mismos errores que las potencias mundiales cometieron en el pasado. Para lograr la seguridad, Palestina no puede ser “integrada”, solo puede ser liberada. Hasta entonces, todos estamos pagando el precio.

I acabe, com és habitual, amb la crònica de la meua caminada a través de les fotografies. El mar, omnipresent. Malgrat la tristesa, la ràbia i la importència que des de fa uns anys genera el fet de mirar-se'l...

La primavera ja s'hi albirava!

Boirina a Dénia i a la Rectoria

La sèquia ha esdevingut senda.

Dénia

Sima vora la cova

A la cova es produeix, segons he llegit, una alineació
solar durant el solstici d'estiu. Tot i això, les restes trobades
no confirmen el seu ús com a santuari. La cova del Bolumini
fou refugi de pastors i de gent socialment exclosa
durant l'època ibèrica.