aNDRòMiNa: Vibració, pulsió, ritme: respiració.

III

I - Primera fotografia

Aquesta primavera he tornat sovint a la Mariola, que fins ara només m'havia quedat reduïda al Montcabrer... Però la Mariola és moltíssim més que el Montcabrer!

La primera ruta que fiu, durant un dia de vaga (un dia en què necessitava desconnectar de tot i submergir-me en alguna altra cosa), partia d'Agres. Feia anys que no xafava aquest poble. I em sorprengué quelcom que no recordava: les fonts. Agres està ple de fonts, l'aigua raja per tot arreu.

L'aigua raja, raja, raja. No para. D'on ve, aquesta aigua? Ho podem explicar, és clar. Tot té una explicació racional. Però parar-se davant d'una font i veure que l'aigua raja, raja, raja... No és, en realitat, una experiència commovedora?

Oímos desde hace tanto las fuentes.
Nos suenan casi como el tiempo,
pero siguen en realidad el paso
de la eternidad cambiante.

Extraña es el agua y tuya es el agua,
de aquí es y no es de aquí, también.
Eres por un instante la roca de la fuente,
reflejando en ti las cosas.

Cómo está todo unido y alejado,
Descifrado e ignoto, desde hace mucho,
absurdo y otra vez sentido.

Está en ti amar lo que no sabes.
La dádiva de tu sentir atrapa y la eleva
consigo más allá ¿Adónde?

R. M. Rilke. Recollit a l'edició de les Elegies

d'Andreu Jaume i Adan Kovacsics.

Oímos, suenan, sentido, sentir. Arribar a una font, parar, tancar els ulls i escoltar. Quedar-se atrapat per aqueix xipolleig que, com afirma Rilke, segueix el pas de l'eternitat canviant... El soroll de l'aigua captiva, atrapa. De sobte, a l'univers, quedes sol amb aquell soroll, amb l'aigua que brolla, amb la font que no para. Absurdo y otra vez sentido.

II - Segona fotografia

El sol és una estrella, però rarament tenim aquesta sensació. No obstant això, algunes imatges ens fan copsar aquesta realitat: vivim en un planeta (una pedra) que gira al voltant d'una de tants milions i milions d'estrelles que hi ha a l'univers... Si aquesta segona fotografia hagués estat presa en un planeta llunyà, imaginem que en un d'extrasolar, en quedaríem fascinats, potser espaordits: una criatura que busca la llum i que la converteix en la seua manera de subsistir... Fotosíntesi!

Foto-sin-te-si... La paraula grega θέσις té un significat homòleg al mot llatí positio: síntesi, composició; antítesi, oposició/contraposició; hipòtesi, suposició. El prefix grec συμ- indica la circumstància d'allò que actua conjuntament, alhora, simultàniament. També sabem que φωτ- significa llum, radiació. Així, la fotosíntesi es podria traduir com una «composició realitzada amb la llum». Però m'agradaria pegar-li la volta a aquest significat: podríem traduir com «estar col·locat conjuntament amb la llum». És a dir, que si la llum, que viatja a milers i milers de quilòmetres per segon a través de l'univers, troba una determinada disposició de les coses, en realitza una composició: compon matèria orgànica, cèl·lules que es repliquen, vida. En altres paraules, la vida seria una conclusió de la llum: convergència d'allò que està tancat. Tant els elements de la composició com la mateixa llum estan closos al mateix univers, per la qual cosa seria impensable un univers sense vida.

Queda una mica místic tot plegat, no? Crec que si passàrem de nou a l'àmbit d'allò audible potser s'entendria millor: la fotografia segona il·lustra una simfonia.

¿Qué tocas, di, muchacho? Iba por los jardines
como un rumor de pasos, de órdenes susurradas.
¿Qué tocas, di, muchacho? Mira, tu alma
se ha enredado en las cañas de tu flauta.

«Música», de Libro de las imágenes, R.M. Rilke

III - Tercera fotografia

Què és el que hi veiem? Una flor? Dubtem-ne de la mà, novament, de Chantal Maillard:

«En cuanto a la realidad, ya no se trata de descubrirla ni de revelarla; tampoco de construirla, por la sencilla razón de que, después de habernos preguntado por el significado de "la realidad", hemos (y aquí el plural es histórico) considerado inoportuno e inoperante el concepto. ¿Qué es lo que hay entonces?, preguntamos, porque del "hay" es verdaderamente complicado desprenderse. Pero, afortunadamente, caímos en la cuenta de que el "hay" pertenece al discurso de la realidad, así que modificamos el verbo y preguntamos: ¿qué es lo que sucede?

Déjenme leerles un fragmento de Ali Ahmad Saïd Esber (Adonis):

De la boca de la naturaleza salen las cosas; de la boca del hombre, las palabras. Entre esas palabras y esas cosas, ¿cómo es posible el encuentro? Algunos sueñan con ellos, y escriben esa ilusión como si fuese una certeza. Otros desestiman la naturaleza para habitar sólo dentro de la lengua, o desestiman la lengua para confinarse en las cosas; otros aún viven, piensan y escriben en el espacio que por siempre separa la palabra de la cosa. Me agrada contarme, en poesía, entre éstos.

Es difícil mantenerse en el espacio entre las palabras y las cosas. Tendemos a congelar las palabras creyendo que, de esta manera, poseeremos las cosas. La palabra hace de la cosa objeto, y el objeto es manejable; la cosa no.

—"¿Cómo se llama esto?", preguntaba un niño pequeño señalando una flor. Pasaron algunos años. El niño fue al colegio. —"¿Qué es esto?", preguntó, señalando otra flor.

De "esto" hacemos cosas, y de las cosas, objetos. Detener para tener. Detener en el término (en el fin y en la palabra) lo que pertenece al curso, el estar-siendo de las cosas. Detener el proceso, interrumpir las trayectorias, Interrumpir en vez de inter-venir.

Intranquiliza enormemente pensar las cosas en su estar-siendo, procesos más que cosas, que al cabo advienen hilos, aquellos que formamos en la representación de las trayectorias.

Recordemos la náusea de Sartre ante la raíz del castaño... (...) Y es que, en la singularidad de su estar-siendo, cualquier cosa es infinita. Esa infinitud, la mente, la tejedora, no puede abarcarla; cuando por casualidad se desgarra la trama, adviene el vértigo, y la náusea. La náusea como respuesta somática al vértigo de la razón en sus confines. Náusea ante esa infinitud que asoma cuando las cosas pierden los límites que los nombres les confieren. Y con las cosas, el mí, que siente perder pie. Y es que ese existir es idéntico en todo lo viviente y, siendo así, no podía, no puede el filósofo no asimilar esa totalidad a la nada, una nada que, al fin y al cabo, remite a un no-ser-algo, un algo de-tenido por el nombre. Y he aquí que siente en peligro el mí, el que de-tiene, y es ahora de-tenido por el vértigo. A punto de existir, a punto de sentirse existiendo, viviendo, el mí se siente invadido, ocupando por eso que late en todo y que, indefinido, le deja sin control. Permítanme ver la náusea sartriana como un movimiento de rechazo ante la propia pérdida, un acto de supervivencia del sujeto, su horror como un intento desesperado del mí cuando, asomado al abismo de lo singular, de lo que es sin concepto, sin límites, se siente a punto de perder pie, a punto de resbalar sobre las cuerdas sonoras que el poeta adivina o, mejor dicho, escucha: una vibración, una pulsión, un ritmo, al que él acude. Respirando.»

Una flor? Llavors a la Mariola hi ha milers, milions, en primavera... Però flor és un objecte detingut i, com a tal, el podem veure repetit una i altra vegada, perd interès. A la tercera fotografia en realitat no hi ha una flor, sinó quelcom que succeeix. I, si tenim en compte el final del fragment de Chantal, el poeta és capaç d'escoltar-ho: forma part d'una vibració, d'una pulsió, d'un ritme... El mateix que la nostra respiració.

I, sense voler-ho, amb la flor hem tornat a l'aigua que brolla: davant de la flor, com del soroll de l'aigua o davant de la fulla que goja al sol, parar-se, seure i escoltar... Percebre un bri d'eternitat a través de la finitud. Perquè hem de caure en el compte que tant l'aigua de la font, que mai no és la mateixa, així com cada fulla i cada flor són éssers efímers. Però és això justament el que ens hauria d'omplir de goig. Així acaba Oriol Mitjà, que m'acompanyà durant la caminada, el seu testimoni sobre la depressió crònica que pateix:

«El que és etern, no commou. Res no es perd en l'eternitat.
Si tot perdurés, no hi hauria sorpresa possible.
Ni hi hauria gratitud: com podem agrair allò que mai no corre el risc de perdre's?
Tampoc hi hauria emoció en els inicis, ni alleujament en els finals.
Però en allò que s'escapa, sí. Perquè la fugacitat, encara que faci mal, dona sentit a tota la resta.
Qui sap que tot passa, no desaprofita res. Viu amb els ulls oberts, el cor exposat i una gratitud immensa per cada instant».