aNDRòMiNa: Ensorrant-se, ensorrant-nos, a poc a poc

Fa uns mesos, des del santuari de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu, la vista abraçava un grapat de cims entre el Maestrat i els Ports que encara no havia xafat: el Puigcabré i els cims veïns. Vaig cercar una ruta que hi menara, i en trobí una que començava al barri d'Anroig, en el terme de Xert. Fa unes setmanes vaig trobar el moment d'acostar-m'hi.

Poc abans de començar la part del camí amb més pendent, a pocs metres del Molló dels Cinc Térmens, vaig topar-me amb una cabana de pedra en sec. Em va deixar bocabadat la seua perfecció. En algun lloc vaig llegir que portava dreta uns cent anys enmig d'aquell paratge, ara ja abandonada i deixada a la seua sort.

Pedra en sec: pedres ajuntades sense cap aglutinant, ni morter, ni ciment, ni fang. Col·locades una sobre l'altra, les construccions d'aquesta tècnica han estat des del neolític arreu del món un fruit de la necessitat. Necessitat d'escodolar el terreny per cultivar i la possibilitat d'aprofitar la pedra per a la subsistència: per a delimitar els assegadors dels ramats, per a marcar els límits de les propietats, per construir marges que eviten l'erosió i mantenir així el terreny pla, per construir aljubs on emmagatzemar aigua i també per a construir aixoplucs i magatzems de ferramentes. Totes aquestes construccions, unides per una xarxa de camins de ferradura, han configurat els paisatges d'arreu de la Mediterrània i d'altres indrets del món, tot i passar desapercebudes i haver fet solsida o haver estat engolides per l'oblit i els esbarzers.

Així, la seua presència ens parla d'una forma de viure en què el paisatge i l'ésser humà eren un tot. Quan parlem de la natura, oblidem que van haver un bon grapat d'anys en què l'activitat humana no només configurava el territori, sinó que formava part del mateix ecosistema. En altres paraules: el territori s'humanitzava creant un nou equilibri ecològic del qual s'aprofitaven nombroses espècies animals i vegetals. Hem donat d'esquena, però, a aquesta forma de viure: no és productiva. Així, els camps són engolits per masses forestals que esdevenen autèntics polvorins; els marges fan solsida i l'erosió arrasa les muntanyes; activitats que permetrien un millor equilibri natural al territori es veuen impossibilitades, com la ramaderia extensiva o l'explotació dels boscos.

La pedra en sec esdevé, per tant, una expressió de la necessitat. Per sobre d'ella, el poder ha alçat la seua arquitectura que irromp de manera ostentosa allà on es troba: castells i fortaleses, murades i fumerals, palaus i catedrals, cimenteres i centrals nuclears, autovies i ferrocarrils. Tots ells es basteixen amb materials forans, transportats de molt lluny, amb ànim de perdurar i deixar la petjada de qui el paga, de qui té els poders econòmic, polític i religiós (que durant segles, s'han identificat en una simbiosi que deixa en els marges aquells que són explotats).

Durant anys hem viscut en la il·lusió que allò que no és productiu és prescindible. És a dir, innecessari. Però de sobte ens colpeja allò que venen anomenant canvi climàtic... I ens n'adonem que la necessitat continua tenint un caràcter ecològic, que té a veure amb l'equilibri. I justament d'aquest equilibri són testimoni les nombroses arquitectures de pedra en sec que trobem arreu. Paradoxalment, la UNESCO les ha reconegut com a patrimoni immaterial de la Humanitat, situant-les a un nivell similar a castells, catedrals, palaus i altres arquitectures del poder: patrimoni immaterial perquè allò valuós d'aquestes construccions no és la construcció en sí, sinó la tècnica. I m'atreviria a dir que més que la tècnica, allò valuós és la relació amb el medi que les explica, que ens explica.

Avui, però, malgrat aquest reconeixement, les construccions de pedra en sec continuen ensorrant-se dia a dia. No ens adonem que aquesta tècnica torna a ser necessària, malgrat que les activitats que s'hi associen siguen poc productives. Perquè, al capdavall, el seu declivi siga també una mostra del nostre declivi civilitzatori.

Dit d'una altra manera: quan s'ensorre la darrera caseta de pedra en sec de la Mediterrània, és possible que els qui hàgem caigut del tot siguem nosaltres. Ens haurem quedat sense hàbitat, sense possibilitat d'habitar un món que haurem destruït. [Habitar és el freqüentatiu del verb llatí habere (tenir, posseir). I aquest verb es relaciona, curiosament, amb una arrel indoeuropea que significaria alhora donar i rebre. (-ghabh). No pot existir una cosa sense l'altra, malgrat que la mentalitat extractiva que impera actualment pretenga que creiem el contrari.]

III

De la caseta de pedra en sec vaig ascendir el Molló dels Cinc Térmens, anomenat així perquè al cim conflueixen els termes de Xert, Sant Mateu, la Salzadella, Tírig i Morella. Des d'allà, vaig recórrer la carena camp a través per tal de poder arribar al Puigcabré i, des d'allà, al Morral del Voltor, la Moleta i, tornant de nou al Molló, fer via a Lo Macarroni i el Morral de l'Oró. Sis cims en un dia pràcticament camp a través van deixar el cos adolorit i esgotat, però feliç. Un dia amb unes vistes espectaculars a la cruïlla dels Ports i el Maestrat, amb vistes al Delta, al mar i a una muntanya que va esdevenir una nova fita: la Mallada Gran.

Per a un altre dia!