Alge-news

--> Milions d'anys després de la Creació del món; molts segles després del Diluvi Universal; uns quatre mil anys després que David fóra ungit pel profeta Daniel com a Rei d'Israel; l'any dos mil set-cents seixanta de la fundació de Roma; dos mil vuit anys després del naixement de Crist, estiguent l'Univers remenat, s'escoltà una celebració festiva en la parròquia de St. Jaume d'Algemesí íntegrament en la llengua del 95% dels seus assistents: el valencià. I no es va produir cap cataclisme.

--> Una parella de nois procedents del Quebec (Canadà), antic "priest" anglicà un, company l'altre, estan visitant la Ribera, i massa sovint Algemesí, per publicar sobre els nostres costums a 3 diaris coneguts, un d'ells de bastant de renom en el món gai. L'opinió d'aquests senyors, d'aspecte estrambòtic, és que tenim rituals, litúrgies i costums força interessants, però troben que no es corresponen amb el nivell cultural real de la gent. Van suspendre les falles. Quan em passen el nom de les publicacions, ja faré per buscar-les a veure què diuen: el mundillo algemesirense visto por ojos foráneos!

--> El "picudo rojo" ja va polint-se les palmeres del terme. Tant d'enrenou amb la reforma del parc i resulta que la pèssima gestió del Govern Valencià farà que aquest insecte destruesca el nostre patrimoni arbori. Resulta que triguen mesos en retirar les palmeres infectades, i no les cremen in situ: les traslladen a Picassent, escampant alegrement la plaga. Que tremolin els milers de palmeres de la ciutat de València! I el palmerar d'Elx! 

--> Hem viscut moments d'autèntic surrealisme. Observar la gent beguda en estat sobri és un espectacle aconsellable.

--> El Casino d'Algemesí ha obert les seves portes. Un dels casinos modernistes més bonics de la comarca... convertit... ppff. M'ha defraudat.

--> I l'arbre, i els llums de Nadal, i les nadales, i les pamplines, i comprar i comprar i comprar.

--> Hi ha un col·lectiu de gent cada vegada més nombrós que sembla haver-se engolit un pal de granera, si no se l'han clavat pel... Antipàtics, amb cara d'amargats, del tot desubicats. Un es pregunta: quin serà l'origen de tanta supèrbia? Si són el més mediocre del món!

--> En fins, que el poble continua estant al seu lloc; és el mateix però jo l'he trobat molt més lleig. Però encara l'he trobat meu, que és l'important.

Bones festes!

I'll be missing.

Novetats.

Per fi m'ha arribat el CD de fotos del dia que anàrem a Montjuïc a veure la posta de sol. He posat ja l'àlbum al blog, per si voleu veure'l: junt amb aquestes fotos, les dels encants de llibres al Mercat de Sant Antoni i el dinaret que férem a casa meva.

Aquesta setmana, que m'he pres amb bastant calma, passejant allà on em duien els peus he vist llocs interessants per sopar, conversar i comprar xocolata. Recordeu-me si veniu algun cop a visitar-me, quan em pregunteu on sopar o on dinar, el restaurant japonés que he vist pel carrer Provença, o aquell altre que tenia bona pinta al carrer Escudellers, al Gòtic. I molts altres que ja aniré apuntant conforme els vagi recordant...

M'encanta Barcelona! 

112 (+1)

Ja he passat la barrera del 100 en aquest blog, i he arribat al 112, nombre de situacions difícils i d'emergència. 112 palles mentals, que diria aquell. Que a ningú li passe!

Repassant algunes entrades recordo molts dels moments, notícies i situacions que me les van inspirar. I és que crec que escriure en aquest blog s'ha convertit en un dels meus millors costums.

Avui per fi hem acabat la p...tera capsa (el regal de Nadal que els nens i nenes duran a casa). Déu n'hi do, crec que la plàstica no és el meu fort. Tal vegada siga per això (com a recompensa per haver-la acabada) que la meva sopresa l'hagi trobada en tornar a casa, a plaça Europa. Entre els gratacels que encara trepen cap amunt, la terra mullada dels parterres i jardins, el soroll de les obres i dels cotxes i enmig de l'aire fred de l'hivern que s'acosta, una mirada descaradament esquiva.

He fet bé de no desviar-la amb un salut forçat, tot i que n'he resseguit amb la mirada la figura des que l'he vista fins que s'ha anat allunyant. Un  capta quan no el volen saludar, i aprèn què hi havia darrere de certes cares aparentment amables.

Podré superar-ho, sincerament.

I tant!

Visites.

Aquesta setmana farà ja quinze mesos que habite en aquesta ciutat. I malgrat haver-me passat hores i dies sencers caminant-la, encara em queden mil i una cares per descobrir. Aquest cap de setmana la visita de Voro m'ha servit per sortir de la rutina d'Hostafrancs i reprendre aquest descobriment continu del que la ciutat és, fou i serà. Poble Sec, el Refugi 307, la simbologia de l'arquitectura del Palau de la Música, el Palau Güell, el Mercat de Santa Caterina, el claustre de la catedral un dia de santa Llúcia, el mercat de Nadal davant de la Seu, la torre Collserola, el museu de la Xocolata, Sant Agustí el Vell... Tants llocs per primer cop trepitjats!

Malgrat tot, me n'he adonat també que aquests mesos han anat fent de Barcelona la meva ciutat. I me n'he adonat ensenyant-la: ja no sols la veia amb els ulls dels amics que venien de visita, o amb els ulls d'algú que visita, sinó que jo tinc ja una perspectiva pròpia sobre moltes coses. Hi ha molts llocs que les experiències que hi he viscut han fet meus. La ciutat comença, doncs, a formar part de mi, i jo part d'ella.

No s'ho pergueu. Això ho vaig cavil·lar tornant amb bici des del Borne fins a Hostafrancs mentre plovia, escoltant Placebo a tot volum. Una experiència que no us podeu perdre (amb risc, però, que us atropellin o atropellar a algú).

Lesseps.

L'altre dia vaig llegir una opinió a l'Avui.cat sobre la reforma de la plaça de Lesseps. Es veu que és horrorosa, estèticament parlant: una explanada grisa travessada per una biga no sé com que no està pensada per a les persones. I a partir d'aquesta observació, l'autor de la crítica parlava de la decadència de Barcelona, de pessimisme, de darreres files, etc. Com si la ciutat sencera s'ensorrés en la misèria més absoluta quan, simplement, el que passa és que tal vegada la reforma de la plaça no ha estat del tot encertada. Pot ser s'haja convertit en una explanada grisa i no siga un dels racons "amables" i "íntims" que segons l'autor té la ciutat; però tot i que hagueren plantat més arbres, sincerament jo no aniria buscant una plaça per on passen milers de cotxes per tal de gaudir d'un moment de conversa o de tranquil·litat tenint al costat mil i un racons a Gràcia.

I és que la realitat és modificada sempre per l'observador per tal de corroborar la seva pròpia visió del món. Fa temps que escolte i llegesc opinions pessimistes sobre el futur de la ciutat i del conjunt de Catalunya. Aquest pessimisme, basat en mirar-se al melic de les glòries passades, no ajuda gens ni mica per a què hi hagi "glòries futures". I pense que pot ser que la nova plaça de Lesseps siga un reflex de la situació que travessa Catalunya: una època indefinida, però del tot decisiva per al futur. En què segons quines coses, els catalans correm el risc de convertir-nos en una ètnia més de les que conviuen a Catalunya. Tal vegada hauríem d'estar pensant més sobre aquests temes que no en magnificar les pifies arquitectòniques de la ciutat, que supose que sempre hauran existit.

Llegia avui també al diari una similutud amb Nova York: allà hi conviuen xinesos, russos, llatinoamericans, hindús, paquistanesos... però tots tenen l'americanitat com a un eix vertebrador i aglutinador de les diferents realitats. Un element de cohesió, que no pas d'assimilació. Què haurem de fer per tal que aquí amb la cultura catalana passi el mateix? 

No sé si el camí serà o no la independència, però si que tinc clar que el que sobra és l'espanyolisme ranci (no per això espanyolitat, si jo com a català o valencià entre en aquesta definició d'espanyol). Si permetem que la cultura castellana sigui l'emparadora i aglutinadora de les diferents cultures que en la situació actual s'apleguen i integren en la nostra realitat, el nostre futur està ben clar: desaparèixer. Per això, una línia catalanista, oberta, integradora i tolerant ha de ser l'eix per tal d'anar articulant totes les peces existents d'aquest mosaic que s'ha convertit la societat barcelonina i catalana de pocs anys ençà.

De moment el Consell d'Europa ha donat una empemta en aquesta direcció, avalant la política d'immersió lingüística a les escoles i, fins i tot, desitjant que es vagi més enllà per tal de salvaguardar la cultura i llengua autòctones davant del fenomen migratori i el desig assimilacionista i uniformador de l'espanyolisme ranci.

No són, doncs, tan dolents els temps que vivim. Més bé, una època de canvis i grans dubtes que esperem que siguen el camp de conreu d'una nova "època daurada". Què extrany, però, que a diaris com "El Mundo" o a Telemadrid no s'hagi escoltat ni pogut llegir ni una paraula del pronunciament del Consell d'Europa. ¿...?

Bé, tornant al començament, haurem d'aguantar uns anys una antiestètica plaça de Lesseps. Però fem-ho amb bona cara, que segur que així la plaça semblarà més habitable. Temps vindran en que algú decidesca plantar-hi arbres, posar-hi una font i uns quants bancs en llocs ben pensats, que tampoc costa tant fer habitable qualsevol encreuament urbà.

Laberint.

Un link a algemesi.info m'ha dut a un vídeo d'uns campaners fent un toc de vespres al campanar d'Algemesí, i d'aquí, després de veure el vídeo i, en ell, una panoràmica del carrer Muntanya per on segurament a eixes hores estava passant Rut mentre parlava amb ella per telèfon (casualitats), he vist un vídeo d'un volteig general el dia de la festa major, del primer any que no hi era. I és que una de les coses que més enyore d'Algemesí és el soroll de les campanes donant la vara a tota hora. Tot i que ací també tinc campanes per partida doble: el campanar de la seu del districte rivalitza amb el de l'església de l'Àngel Custodi en donar-nos les hores als veïns. Útil per a quan et despertes d'una migdiada perdut sense saber ni quina hora és.

I un cop al youtube (que no visitava des de fa setmanes), he recordat un vídeo d'un concert de Placebo a Paris que m'agrada molt de veure i escoltar quasi cada dia, el qual m'ha portat a veure'n de diferents, i he acabat escoltant Every You, Every Me, i m'he enrecordat que tinc desada una versió acústica que m'agradava molt. I he parat el vídeo, l'he buscada, i escoltant-la m'he emocionat.

Qui m'anava dir que a partir del vídeo de les campanes anava acabar aquí amb el cor en un puny. I és que casualitats, relacions encadenades i desajustos mentals fan que cada moment futur sigui del tot imprevisible.

No creieu?

De mòmies i xocolata.

La tarda de desídia finalment ha donat de sí. Hem aterrat al museu egipci. Té una col·lecció interessant: malgrat que el que més se'ns ven d'aquesta gent són els seus rituals funeraris, m'ha semblat després de veure l'exposició que realment no duien una vida molt diferent a la que duien els nostres avis quan es dedicaven al camp. Ara, veure una mòmia amb un cos d'algú que visqué més de 3.000 anys, del qual pots veure el rostre i llegir a què es dedicava produeix una sensació bastant inquietant. 

I què millor després de veure morts, deus i deesses oblidats i un grapat de gats momificats que anar a fer-se un bon xocolate. I és que la xocolateria també us l'haig de recomanar: Cacao Sampaka, a Consell de Cent amb 

Rambla Catalunya. El xocolate exquisit, i mesclat amb la coca de taronja que tenien... Bua! Feia temps que no tenia sensacions tan formidables, hahaha. És cert això que diuen que el xocolate pot fer-te sentir les mateixes sensacions que un bes. Crec que em 

casaré amb una tassa de xocolate azteca.

I aquesta ha estat la fi del meu pont. Bastant més productiva que no pas l'any passat: sensacions efímeres, però autèntiques. Es pot esperar alguna cosa més?

Crit de guerra.

El crit de guerra "visca la república, mort al Borbó" que l'altre dia va cridar en Joan Tardà es refereix  a aquest Borbó de la imatge: Felip Vè (qui per cert, ja està mort), i per metonímia, al conjunt de la institució monàrquica, no a una persona en concret. Quin escàndol mediàtic s'ha muntat. Resulta que després de tot el que va fer aquest senyor en el seu temps, després de conquestar i reprimir Catalunya, les Illes i el Regne de València, ara li hem de guardar les formes... A Xàtiva, ciutat entre moltes que fou cremada i destruïda per aquest monarca (canviant-li després del nom per "Ciudad de San Felipe"), tenen encara el seu retrat posat a l'inrevés com a signe de menyspreu vers la seva persona.

En efecte, entre els anys 1707 (caiguda de València), 1714 (caiguda de Barcelona) i els posteriors es van destruir i cremar ciutats dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó (que desapareixia definitivament absorbida per Castella), es van abolir lleis i institucions (Les Corts, la Generalitat, els Síndics, el Consell...), es va perseguir i matar els opositors i partidaris de l'Arxiduc d'Àustria, es va prohibir la nostra llengua al nostre propi territori i com deia Felipín al Decret de Nova Planta, tot por justo derecho de conquista.  "… He juzgado por conveniente así por esto como por mi deseo de reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todo igualmente por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo…". Uau, en todo el Universo!

Començà llavors, a banda del genocidi de les persones físiques, el genocidi de la cultura catalana i de les altres cultures peninsulars diferents de la castellana. Se n'havia lliurat Portugal que, per raons successòries i dinàstiques, quedava al marge de la nova corona absolutista que s'instaurava a Madrid. Les ordres de les autoritats castellanes eren clares:  "Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" (instruccions de l'Abad Vivanco als corregidors de Catalunya). La repressió i persecució de la llengua i cultura catalanes als territoris de Mallorca, València i Catalunya continuarà al llarg dels tres segles següents, prenent un molt breu respir durant el temps de la IIa República Espanyola (que tothom sap com va acabar). A l'època franquista encara trobem escrits com el que recull el vist-i-plau d'un censor, Juan Beneyto, per tal que es puguen publicar unes converses filològiques de Pompeu Fabra:  "Y a pesar del matiz catalanista de la obra, como, gracias al Movimiento se ha castellanizado (…) la vida catalana y cada día son menos los interesados por estos temas, se considera que no hay inconveniente que esta obra pueda publicarse". Del mateix caire a com es pronunciaven les autoritats de l'Estat durant els dos segles anteriors, pronunciaments tots ells ben documentats, per cert.

Aquesta història encara continua. Continua en els opositors de la normalització lingüística a Catalunya i València (PP, Ciutadans, continuadors tots ells de la maquinària de repressió i aniquilació cultural posada en marxa pels Borbons). Continua en aquells qui s'oposen a la discriminació positiva del català, que no intenta sinó donar una empenta a la llengua minorada i minoritària, en situació de desavantatge respecte al castellà per aquests tres segles de persecució i prohibicions. Amb el pretext de la "defensa dels drets individuals" no hem de perdre de vista els seus objectius reals. Continua darrere de les manipulacions d'alguns mitjans de comunicació que s'escandalitzen davant de qualsevol avanç del català (El Mundo, Telemadrid i tants altres). Continua quan el Borbó que regna s'atreveix a llegir en un discurs que "el castellano nunca fue impuesto a nadie". Continua en aquells que alimenten l'anticatalanisme a València per impedir que el valencià es normalitzi (amb el pretext que s'intenta catalanitzar tot, el que es fa es castellanitzar-ho dissimuladament, però sense miraments -com demostren les estadístiques-). 

Com deien al segle XVIII, encara s'aplica allò de posar el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. I en un règim democràtic i una Constitució que reconeix la diversitat lingüística de l'Estat, han de recórrer a altres arguments fal·laços, manipulacions i mentides que pretenen el mateix objectiu convertint la legalitat vigent en un simple ornament "democràtic", però del tot inservible per a la recuperació i dignificació de la meua llengua i cultura.

I encara pretenen que guardem les formes? "Visca la república, mort al Borbó" té un significat clar molt allunyat de la persona física de Joan Carles I. Qui vulgui que ho entengui, i qui no que es posi a llegir llibres d'història. Però el que està clar és que el rei no s'ha de sentir ofès per res més llevat d'una oposició netament republicana que, per cert, té tot el dret a existir. 

Barça-València

La meva passió pels esports de masses ha estat gairebé sempre nul·la. Haig de confessar, però, que darrerament he desenvolupat un cert gust per certs esdeveniments. Per dir-ho d'altra manera: ja no m'avorrisc veient un partit de futbol o un de bàsquet. Això sí, sempre m'ha agradat veure l'atletisme, la gimnàstica rítmica, la natació i altres esports l'esforç que impliquen els quals em sembla admirable.

Bé. Pel que fa al futbol mai no he sigut un "forofo" de cap equip. He tingut certa simpatia pel València CF, pel Vila-Real o el Levante, per això de la terreta i per l'ambient que hi ha moltes vegades que guanyen. Ara, quan juga el València contra el Barça em vénen certs records. Gent cridant, amb l'escusa del partit, aquells crits neofeixistes de "puta Barça, puta Cacalunya", "Yomus", i altres ximpleries. Com es desperta l'anticatalanisme en els panolis de torn. Només per aquestes coses que he vist de vegades, sempre tinc el desig que guanye el Barça. 

I anit ho va fer: quin espectacle! Sembla que el València enguany té dificultats per aixecar el cap. I el Barça està que es menja el món. Passat el partit, que guanyi el millor. Però quina alegria veure guanyar el Barça en aquestes ocasions, sincerament.

A València qualsevol excusa és bona per airejar l'anticatalanisme, per insultar el projecte cultural dels Països Catalans i per folkloritzar els signes d'identitat. I l'esport n'és una, d'aquestes excuses. Veges tu què hauran de veure unes coses amb altres. I quin fàstic dóna tot plegat.

Hola...Que hi ha algú?

Potser no sigui tan càndid com "El petit príncep", però aquesta història mereix posar-se a la seua alçada. Un llibre d'aparença infantil, breu, agradable, però no per això mancat de profunditat. I tant, que ho és, de profund!

Gaarder, autor de "El món de Sofia", posa en boca de dos nens, cadascun d'ells d'un planeta, una sèrie d'interrogants i de reflexions que travessen molta borumballa de la que emprem per plenar el cor i arriben fins al centre de les nostres inquietuds. Però com diu ben bé un d'ells, el múmbor del planeta Elio, allò important no són les respostes, sinó que allò que cal reverenciar són les preguntes. Una resposta sempre és el tros de camí que has deixat enrere. Només una pregunta pot assenyalar cap endavant.

Us el recomane. Passareu uns minuts d'allò més agradables. I que pot ser canviïn la vostra manera de mirar el món.

JOSTEIN GAARDER

¿Que hi ha algú?

EMPÚRIES-NARRATIVA

Barcelona-1998

Canvis.

Avui els meus alumnes m'han recordat la il·lusió, les expectatives, les frustracions i la inseguretat que poden provocar els canvis. Estiguent com estava fins el nas d'alguns comportaments, i havent-hi silenci absolut a la classe, m'he dirigit a un d'ells i li he dit: demà canviaràs de lloc i seuràs aquí. Tu aquí. Tu amb ell, tu amb aquella altra. En uns moments he canviat com es fa amb un cub d'aquests de colorins la configuració de la classe. Hauríeu d'haver vist com els ha mudat el gest. Uns de ganes que els canvis els afectaren, altres amb ressignació perquè perdien "privilegis" que el estar lluny de mi els atorgava, altres de nerviosisme absolut. Satisfacció, temor, enuig...

I és que demà començarà un nou dia en què les relacions, per uns canvis en aparença tan insignificants, seran molt diferents a les que es donaven fins avui. I m'he vist a mi mateix quan es donaven aquestes situacions en la meva escola. Jo era dels que posava cara de pànic: donada la meva timidesa "inicial", em costava fer-me a la idea de seure amb segons qui.

Confondere il bene con il pene.

Llegeixo la darrera notícia que arriba del Vaticà. [Repic de timbals]. Ara s'oposen a la despenalització universal de l'homosexualitat (proposta sortida de la Comissió Europea), implícita, però, en la Declaració Universal dels Drets Humans. Clar, que el Vaticà no ha ratificat aquesta declaració: cauria en la incoherència. Que una persona no pugui ser lapidada, apallissada, empresonada o privada d'altres drets en cap país del món pel fet de ser homosexual és una cosa dolenta per als jerarques eclesiàstics. El més absurde de tot és l'argumentació que donen: superar discriminacions, diuen, donaria lloc a noves discriminacions. !!!!

I un es pregunta quina actitud prendre davant d'aquesta notícia. Perquè no sé fins a quin punt des d'aquest lloc que ocupen poden fer aquestes declaracions tan... Com qualificar-les? Inhumanes? Desorientades? Desencertades? Abominables? Fora de lloc? Superades? Tampoc sé fins a quin punt és del tot encertada la permissivitat amb què la societat civil, i també els propis fidels, acustumen a rebre aquests lladrucs.

Estan obsessionats. El bé per a ells depén d'on els nostres instints ens diuen de posar el piu, o de refregar-nos la xona. Convertida la cúpula de poder de l'Església en un niu d'homosexuals reprimits, no tenen altra obsessió. Confondere il bene con il pene.

Malgrat ells, amb propostes com la que ara fa la Comissió Europea, el món serà cada mica un poc millor i més habitable. Confiem amb això. I un es pregunta que si aquests personatges continuen sent un entrebanc per a aconseguir aquest objectiu, si no seria bo de desallotjar el Vaticà, fotre-li quatre tones de dinamita i fer que s'enfrontessin als problemes reals de la Humanitat des de la humanitat mateixa, i no rodejats de tanta pompa, privilegis, marbres, luxes i tresors que, segons sembla, els fan perdre el nord.