Lesseps.

L'altre dia vaig llegir una opinió a l'Avui.cat sobre la reforma de la plaça de Lesseps. Es veu que és horrorosa, estèticament parlant: una explanada grisa travessada per una biga no sé com que no està pensada per a les persones. I a partir d'aquesta observació, l'autor de la crítica parlava de la decadència de Barcelona, de pessimisme, de darreres files, etc. Com si la ciutat sencera s'ensorrés en la misèria més absoluta quan, simplement, el que passa és que tal vegada la reforma de la plaça no ha estat del tot encertada. Pot ser s'haja convertit en una explanada grisa i no siga un dels racons "amables" i "íntims" que segons l'autor té la ciutat; però tot i que hagueren plantat més arbres, sincerament jo no aniria buscant una plaça per on passen milers de cotxes per tal de gaudir d'un moment de conversa o de tranquil·litat tenint al costat mil i un racons a Gràcia.

I és que la realitat és modificada sempre per l'observador per tal de corroborar la seva pròpia visió del món. Fa temps que escolte i llegesc opinions pessimistes sobre el futur de la ciutat i del conjunt de Catalunya. Aquest pessimisme, basat en mirar-se al melic de les glòries passades, no ajuda gens ni mica per a què hi hagi "glòries futures". I pense que pot ser que la nova plaça de Lesseps siga un reflex de la situació que travessa Catalunya: una època indefinida, però del tot decisiva per al futur. En què segons quines coses, els catalans correm el risc de convertir-nos en una ètnia més de les que conviuen a Catalunya. Tal vegada hauríem d'estar pensant més sobre aquests temes que no en magnificar les pifies arquitectòniques de la ciutat, que supose que sempre hauran existit.

Llegia avui també al diari una similutud amb Nova York: allà hi conviuen xinesos, russos, llatinoamericans, hindús, paquistanesos... però tots tenen l'americanitat com a un eix vertebrador i aglutinador de les diferents realitats. Un element de cohesió, que no pas d'assimilació. Què haurem de fer per tal que aquí amb la cultura catalana passi el mateix? 

No sé si el camí serà o no la independència, però si que tinc clar que el que sobra és l'espanyolisme ranci (no per això espanyolitat, si jo com a català o valencià entre en aquesta definició d'espanyol). Si permetem que la cultura castellana sigui l'emparadora i aglutinadora de les diferents cultures que en la situació actual s'apleguen i integren en la nostra realitat, el nostre futur està ben clar: desaparèixer. Per això, una línia catalanista, oberta, integradora i tolerant ha de ser l'eix per tal d'anar articulant totes les peces existents d'aquest mosaic que s'ha convertit la societat barcelonina i catalana de pocs anys ençà.

De moment el Consell d'Europa ha donat una empemta en aquesta direcció, avalant la política d'immersió lingüística a les escoles i, fins i tot, desitjant que es vagi més enllà per tal de salvaguardar la cultura i llengua autòctones davant del fenomen migratori i el desig assimilacionista i uniformador de l'espanyolisme ranci.

No són, doncs, tan dolents els temps que vivim. Més bé, una època de canvis i grans dubtes que esperem que siguen el camp de conreu d'una nova "època daurada". Què extrany, però, que a diaris com "El Mundo" o a Telemadrid no s'hagi escoltat ni pogut llegir ni una paraula del pronunciament del Consell d'Europa. ¿...?

Bé, tornant al començament, haurem d'aguantar uns anys una antiestètica plaça de Lesseps. Però fem-ho amb bona cara, que segur que així la plaça semblarà més habitable. Temps vindran en que algú decidesca plantar-hi arbres, posar-hi una font i uns quants bancs en llocs ben pensats, que tampoc costa tant fer habitable qualsevol encreuament urbà.