El verb està en passat, però l'espectacle al qual dóna nom parla del nostre present i de la seva semblança al Barroc. Fa 400 anys les formes equilibrades i rectes del Renaixement van rebre una forta sotragada; sortí la voluta, es trencaren amb formes tortuoses les frontisses, les columnes van doblegar-se formant espirals, l'escultura va perdre l'equilibri, sortí el Tenebrisme i en la música aquesta sotragada feu sortir la fuga.
Avui, però, aquesta convulsió és encara més forta, i les formes espirals de la voluta s'han tancat formant un gran tornado on van apareixent-se diferents rostres de la realitat. Quins seran destruïts i quins soberviuran a la força de la sotragada no és gens clar. La calma que governa l'ull de l'huracà és ben fràgil i il·lusòria, però és un bon refugi des d'on poder reflexionar sobre aquest maremàgnum en què han estat arrossegades totes les seguretats i veritats que teníem per eternes. Sembla que ni el capitalisme està segur de sobreviure!
Expressar tot açò amb el cos i la dansa, al ritme de la música de Händel, és el que ha fet el grup de dansa Gelabert&Azzopardi al Teatre Lliure. L'espectacle resulta impressionant, viu, clar reflex de les experiències viscudes. Avui fan el darrer passe, us el recomane.
A banda de gaudir de l'espectacle, un va entendre per què li agrada tant la música barroca. I és que els gustos ens vénen marcats per les experiències viscudes i la nostra manera de veure les coses.