Sebastià Piera, general de l'exèrcit republicà durant la Guerra Civil, va aconseguir sobreviure a la Guerra, i pogué fugir a França a través dels Pirineus. Allà, va sobreviure miraculosament a l'epidèmia de disenteria que s'escampà i eliminà gran part dels refugiats que, en condicions infrahumanes, s'apinyaven en el camp de concentració en què els francesos van recluir-los. Tot seguit, es va traslladar a la Unió Soviètica en esclatar la IIa Guerra Mundial per lluitar en les files de l'Exèrcit Roig. N'era un oficial. Va viure com companys seus de la República, de Catalunya, morien en la lluita contra el nacionalsocialisme. Però va sobreviure. I tornà a França...
Allà l'esperava encara una àrdua aventura; doncs la Guerra Freda despertà pors i sospites sobre els combatents afins al comunisme, i aquestes pors van fer que, malgrat les seves aportacions en la lluita contra el nacionalsocialisme alemany, fos deportat a l'illa de Còrsega, on encara resideix, per fi amb dignitat, en l'actualitat.
Segurament, un dels seus anhels haurà estat tota la vida poder adreçar-se als seus conciutadans de Catalunya, país pel que va lluitar i arriscar tant, per donar-los testimoni del que ha estat la seva vida, i advertir dels perills i de la fragilitat que amenacen sempre la democràcia.
I anit per fi va tenir la possibilitat... A l'homenatge organitzat a l'auditori als exiliats, per fi tenia un micròfon i centenars de barcelonins escoltant-lo atentament. El seu parlament va ser llarg, però força interessant, viu, emotiu...
I vés per on que el que no havien aconseguit els exèrcits feixistes ho va aconseguir el protocol: fer-lo callar! Un testimoni viu valuós com centenars de llibres d'història i desenes de cançons va topar amb les exigències horàries i de protocol. Anaren baixant-li el volum de micròfon, i aprofitant una pausa, el van agafar i se l'emportaren... Piera ja estava acomiadant-se, però no el van deixar fer-ho amb calma.
El concert, amb cançons de Víctor Jara, Silvio Rodríguez, Lluís Llach, Pere Quart i molts altres, tingué punts molt brillants i que em van fer sentir i sentir... Però el que més pagà la pena fou el poder escoltar en Piera i la Núria Pi i Súnyer recordar-nos que tot això que ens conten no és mentida; que els va passar a ells i que va passar a Catalunya i a Europa...
Però el protocol és el protocol... Silenci sobre els testimonis! Ains!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada