La conversa era tensa: es parlava sobre drets lingüístics. Uns argumentaven sobre drets, deures, raons històriques, drets individuals, actituds. Es donaven testimonis sobre els diferents resultats de la política lingüística a València i a Catalunya. L'altra banda acabava sempre amb el mateix argument: "porque estamos en España". I sobretot, sobtava el menyspreu a conèixer pel simple fet de conèixer: "imagina que un va a Catalunya i aprèn català, i després resulta que va a viure a un altre lloc. Llavors qué?". Aqueix volia ser un argument de calat... Llavors què? Què té de dolent haver après una llengua?Està clar que hom té interioritzat una jerarquia de valors i una jerarquia de quins drets són més vàlids que altres. El meu dret a escoltar una classe en català o a no haver de canviar de llengua està per baix del dret de un "español normal" a "hablar y que le hablen en español"... "porque estamos en España". I què és Espanya?
Caldrà conviure amb això, però ara més que mai hauré de replantejar-me si hemos de "estar en España". Cada vegada m'hi veig menys identificat, amb això d'Espanya. Els arguments donats per l'altra banda m'han recordat a un testimoni dels camps d'extermini. Un dissident alemany, periodista, empresonat a un camp de concentració veu estupefacte com un soldat de les SS, de no més de 20 anys, desfà a patades un ancià que ja no té forces ni per a queixar-se. "Per què?" s'atreveix a peguntar.
"Aquí no hi ha perquès", fou la resposta que va rebre.
És clar que hi ha perquès!! "Porque estamos en España!!". Aquesta sembla ser la única raó de pes perquè es menyspreen els meus drets lingüístics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada