Què aprenen?

No deixo de quedar-me perplex davant de l'actitud d'alguns companys i amics a sobre de la poesia. Avui he comentat que enfrontant-se a una poesia, un nen (o nena) pot aprendre moltes coses. La contestació ha estat la pregunta, escèptica, que dóna títol a aquest post.

No vull dir jo que un cop l'hagi llegida, l'hagi après o n'hagi parlat, n'hagi entès gaire cosa. Però s'haurà sorprès de l'ús d'algunes paraules, haurà imaginat Déu sap què, haurà après vocabulari nou, haurà interioritzat el ritme de la llengua, la musicalitat de les paraules i s'haurà capficat de ple en l'univers simbòlic de la nostra cultura. I si això no ho fa de ben petit, no esperem que de gran de sobte li vingui la inspiració i la sensibilitat per les coses.

Cal delimitar, però, què és aprendre. Potser no servisca de res tota l'enumeració anterior per guanyar diners, per viure i tenir una bona casa. Però som... persones! Treballar, menjar, cagar, dormir, pixar, reproduir-se i tot això que basteix una "vida normal", fins i tot això de "comunicar-se", ja ho fan les abelles i molts altres animals. A diferència de tots ells, nosaltres hem d'aspirar a canviar el món. A més de tot allò altre. A "viure" plenament la nostra, com dir-la, humanitat. I això no es pot fer aprenent només a escriure haver amb hac, sabent la taula del 8 i a col·locar els decimals per sumar-los. A més, cal aprendre a imaginar, a sentir, pensar, reflexionar i a somiar truites grans com una paella. Com les que somiaren Plató, Aristòtil, Machado, March, Nietzsche o Rousseau, per posar un exemple. Però també com somiaran el Daniel, la Natàlia, la Camila o el Joel (alumnes) per repensar-se a ells mateixos, millorar les seves relacions amb el món i amb els altres i viure una vida més plena. Perquè aspirar només a guanyar un sou per tenir una llar on poder cagar, dormir, follar i menjar... per mi no és suficient!

Em ve a la ment, no sé per què, el quadre de la mort d'Ofèlia. No recorde el pintor, però sí recorde els colors verds que tenia. Verd, verd per tot arreu. El color de l'estancament, de la mort, de la tragèdia. I no sols de la vida. I això ho vaig aprendre gràcies al Romance Sonámbulo de Lorca, on el verd esdevé el color de la mort tràgica, en l'aljub d'aigües verdes estancades, de la gitana. Tot s'inunda de verd, de nit i de tragèdia. Vull dir jo que la resta d'arts no s'entenen sense la poesia, a l'hora que les altres la il·lustren i li donen vida. I totes les idees i sensacions que ens poden venir al cap en veure un quadre, un edifici, o quan escoltem una melodia tenen el seu fonament en el continu degoteig de les nostres vivències i de les nostres lectures. I si no mireu els molts exemples que ens dóna la història de les conseqüències de la incultura! Gent que sabia sumar, restar, escriure i un ofici ha estat capaç de reduir a centres edificis, ciutats i llegats culturals de valor incalculable! Resta dir que algú molt il·lustrat va apretar el botó que va accionar la primera bomba atòmica sobre Hiroshima.

Amb els versos podem aprendre molt, massa. Seleccione alguns dels que he posat al poemari que he proposat per enguany.

Por esta poesía

todas las palabras

me hacen compañía.

Aprenem a estar amb nosaltres mateixos.

Los niños juegan.

El agua de la fuente resbala,

corre y sueña

lamiendo, casi muda,

la verdinosa piedra.

Què la vida és aigua que corre, que es mou, que s'aventura a anar més enllà... i que acabarà estancada, com tots nosaltres.

General, l'home és molt útil.

Pot volar i pot matar.

Però té un defecte:

Pot pensar.

Que hem de ser i som responsables de les nostres accions, per molt que un "general" ens ordeni i mani.

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

Aprenem a buscar paraules que expressin les nostres vivències i sentiments, que els materialitzen. Allò que no expressem, queda dintre amagat i desconegut!

Vius entre l'aire.

De nit vas de la terra

a les estrelles.

Quan seràs mort, encara

faràs créixer una flama.

A valorar, observar, compartir les vivències sobre els objectes.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,

l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa...

A donar la volta al calcetí de les paraules, fer-ne un us nou, original, novedós, com qui crea un obra untant-se amb pintura de dits!

I, mireu, ploro per ella,

perquè sé que li he robat

el verd de l’herba novella

i la blavor sobre el prat.

A penedir-nos, a alegrar-nos, a expressar tristeses, ràbies, rancúnies i incerteses.

“Morirem aviat, lluny de la planta, -

elles deuen pensar;-

mes ara nostre brill el poeta canta,

i això mai morirà.”

I qui sap, si amb uns bons estímuls, arribem a ser immortals!