Han concedit el Nobel de la Pau a Liu Xiaobo. I això ha fet que el món i jo ens hàgem enterat que hi ha una persona empresonada des de fa anys per demanar reformes democràtiques al seu país. Senzillament, per escriure i publicar les seues idees. Per demanar LLIBERTAT per expressar el que hom pensa, hom creu i LLIBERTAT per actuar.
Confesse que seguesc les notícies com aquesta amb poca gana, però un colp com aquest a la repressió i la foscor que representa el govern xinès sempre alegra el dia. Però l'alegria s'ha truncat davant de reaccions com la del govern espanyol... Si bé hi ha hagut al món qui ha alçat la veu amb força exigint l'alliberament de Liu, hi ha qui, com qui em governa, s'ha limitat a donar l'enhorabona al guardonat i a callar com una puta. Hi ha massa interessos pel mig com per molestar al "gegant asiàtic".
Només ha parlat qui no té res a perdre. Tots els altres continuen sotmesos als interessos econòmics. Guanyar, guanyar, guanyar, créixer, créixer, créixer a costa de tot i de tots. Però per a què, com i cap a on? Què importa! El planeta se'n va la merda, la llibertat queda reduïda a anècdota i els desequilibris són cada cop més grans i evidents. Tot plegat és una gran mentida i la gran taca negra de l'esperpent s'ho engoleix tot.
Crec que si el nostre il·lustre president tornara a parlar de la "Alianza de Civilizaciones" es mereixeria una bona sabatada, com aquella que quasi va rebre el Bush a l'Irak.
I la meva pregunta és...
És una bona pregunta, però... què ens cal per fer-ho?
Valentia, potser?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada