Svetlana Tovstukha

El programa: suites per a violoncel sol número 3 i número 6 de Bach. Quina força. Però no només la música. El batec de la intèrpret, la passió, la força que en brollava. Ella, la partitura i l'instrument formaven una única cosa durant el concert. Era admirable. Era ben bé com mirar el foc: hipnòtic, renovador, espiritual. Per això li dedique aquest post. Vull agrair la seva generositat, doncs després del programa oficial, ens va obsequiar amb més Bach, Vivaldi, Chopin, Sostakovitch, el Cant dels Ocells i desenes de peces més. Ella havia vingut a tocar, i n'estava decidida a fer-ho amb passió, fins que ens cansàrem d'ella! Com contrastava la seva timidesa en adreçar-se al públic amb la decisió amb què afrontava cada peça.

Impressionant.

Durant l'audició em van vindre al cap llocs que són especials per a mi: alguns brollaren de la memòria tal com eren fa anys. D'altres en tenia un record més aviat lleu. Tots apareixien deserts, sense ningú. Quina relació tenien amb la música? Potser caldria indagar massa fins esbrinar-ho, si és que ho pogués saber mai! Després del concert vaig pensar que el fet que em vingueren deserts a la ment era degut a què la força de les persones que els donen i els donaven vida d'alguna manera estaven presents en la música. Que el fet d'haver assistir a aquell concert, amb temps d'antelació per poder estar davant mateix de la intèrpret, havia estat conseqüència, o fruit, de totes les meues vivències anteriors, de les llavors que cada persona que he conegut ha plantat en mi al llarg dels anys. 

Des que el sol ix fins que es pon esdevenen milions de circumstàncies, sentiments, sensacions, fets... que passen simultàniament. Milions de consciències, de punts de vista, d'observadors... separats? La música que brollava del violoncel d'alguna manera feia intuir allò que ens uneix a tots en una unitat. Em feia adonar-me que en realitat, el sol està eixint perpètuament, que s'està ponent perpètuament, i que quan jo deixo de percebre-ho, algun altre em pren el relleu.