Testimonis

Més que l'arquitectura, m'ha paregut que el més interessant de la Colònia Güell són els testimonis d'antics treballadors de la fàbrica tèxtil, recollits al recinte museístic. Si bé l'empresari havia introduït algunes millores de salubritat i habitatge amb la construcció de la Colònia, les condicions laborals de les persones que l'habitaven continuaven sent d'autèntica explotació. Setze hores al dia, un dia lliure. Si tenies la mala sort de ser dona, però, l'havies d'aprofitar per rentar i planxar.

Hui la Colònia Güell ofereix el testimoni d'una època i d'una manera d'entendre la vida i les relacions socials. Defugint de la conflictivitat obrera i els maldecaps que a ciutat li donava el Vapor Vell a l'empresari, a la Colònia va contractar gent provinent sobretot del camp, humil i ignorant, aïllada i desconeixedora de les reivindicacions dels sindicats a la ciutat. La història del recinte no està mancada de demagògia i populisme: capellà i empresari van aconseguir llurs medalles per part del Vaticà i d'Alfons XIII per haver-se oferit voluntaris per donar teixits cutanis a un xiquet greument ferit en un accident a la fàbrica. L'efemèride va ser aprofitada després de la Setmana Tràgica per destacar l'altruisme i bona voluntat dels patrons i capellans, davant el "mal" i "l'egoïsme" que impregnaven les reivindicacions sindicals. Una autèntica proesa sociològica... Ningú es plantejà, però, què feia el xiquet treballant a la fàbrica!

No puc deixar de banda, però, la Cripta de Gaudí, l'autèntica joia arquitectònica del poblat. L'edifici sintetitza de manera magistral totes les novetats i característiques de l'arquitectura gaudiniana. Malgrat que resta inacabada, és un espectacle de textures, formes, llum i colors digne de visitar.

Per rematar l'excursió he fet parada a Sant Boi, poble on va viure, ja retirat, l'heroi del 1714, en Casanova. La seua casa-museu i les termes romanes són el que més paga la pena visitar d'aquesta vila que, segles enrere, vigilava des del turó on s'aixeca la desembocadura del riu Llobregat.

Molt ha plogut des de llavors!

M'heu convençut

Amics, companys, coneguts: ja n'estic ben convençut. Res no serveix per a res. Al capdavall, que ens manté vius si no menjar, cagar, pixar, dormir i follar? La resta no serveix per a res.

Fer vaga? No serveix per a res. Només perquè ens descompten uns calés del sou i prou. Que tenim vacances pagades o jornades de vuit hores i no de setze gràcies a vagues passades, només és casualitat i coincidència. Els treballadors de l'EMT cobraran la extra quan els l'havien retallada? Concessions fetes pels nostres amos que són molt benignes, res de resultats d'una lluita continuada i forta dels que ens han precedit. No fem vaga, no serveix per a res. Que no ens retallen el sou!

Manifestar-se? No serveix per a res. Si a Bulgària en una setmana de manifestacions han aconseguit fer que el govern en bloc dimitisca, només ha estat per intercessió de la Mare de Déu. O els drets dels homosexuals. O Tahrir, la caiguda de l'Apartheid o de les dictadures comunistes. Purs miratges. Quedem-nos tranquil·lament a casa que no servix per a res.

Lluita social? Per a què? Mentre tinguem un plat a taula i quatre capritxos coberts, la televisió ens entretinga i ens rente el cervell, i tinguem a l'abast els plaers propis d'aquesta societat, per què hem de lluitar? Que hi ha gent que se suïcida per quedar-se sense casa? Gent brillant que ja no podrà estudiar per falta de beques? Gent sense treball desesperada? Bah! Ja passarà aquest tràngol. El nostre honorable president ja ha dit que hi ha vida després de la crisi!

Res no serveix per a res. Tota la raó! Però per una senzilla raó: no serveix de res intentar netejar una merda. La merda que és la nostra societat plena d'individus als quals tot els la du fluixa. Ens hem aburgesat. Estem rodejats de la més absoluta incultura política. La indiferència és la millor manera de tapar-la, però. Ens és molt fàcil assenyalar els polítics com a culpables, quan en realitat tenen el nostre vist-i-plau i estan fets de la mateixa fusta que nosaltres. M'incloc. Però no em conforme.

M'heu convençut. Açò és una gran merda de la qual formem part. Per sort ahir a la manifestació les mosques punyeteres i inconformistes tornaren a eixir al carrer per manifestar el seu rebuig a les polítiques que destrossen els nostres drets socials. Malgrat que al final sempre ixen els quatre gats de sempre, jo continuaré eixint al carrer sempre que puga, perquè ja que no faig cap actuació contundent, almenys vull que qui dedica la seua vida a la lluita se senta recolzat.

Què menys!

Lluitant també eduquem!
No a l'immobilisme!

N-340

Dissabte passat vaig enfilar la carretera nacional cap al sud. La N-340, mare de l'A7, és hereva de la via Augusta: hi passa gairebé pels mateixos pobles per on passava aquesta. És la mateixa carretera per què anava de poble en poble amb el meu avi en busca de bars, de vegades, i de camps i feines, d'altres. Des que visc a Barcelona, crec que és la primera vegada que he utilitzat aquesta infraestructura: resulta insofrible! Però la curiositat per visitar alguns paratges va fer més atractiu el tràngol...

Els meus altos van buscar algunes joies del romànic. Darrerament m'hi fascina aquest estil i la societat i costums que il·lustra perfectament. Les diferents èpoques i esdevenirs històrics han deixat la seua empremta en la nostra cultura i cosmovisió, en les nostres creences, formes de vida i costums, que se superposen en nosaltres com si foren capes d'una ceba. En l'alta Edat Mitjana va sorgir aquest estil en una societat que es bastia sobre les runes d'un Imperi que s'havia ensorrat per la guerra, la crisi i la corrupció. D'una estructura política complexa es va passar al feudalisme: podem interpretar-lo com una tornada a la tribu, a la superstició i al misteri. El mil·lenarisme i la por al Judici Final immediat marcava la vida i la religiositat d'unes persones que malvivien sotmeses als designis d'un senyor feudal que podia arribar a ser terrible.

Aquest caràcter mistèric del romànic és fascinant: els detalls esculpits, la foscor, la petitesa, evoquen perfectament aquest clima social i religiós.

D'altra banda... corrupció? Crisi? Guerra? Hem d'esperar que el cicle es repetisca? Potser ens cal veure quina de les capes d'aquesta ceba està del tot podrida per salvar allò que té de bo la nostra societat complexa. I és possible que allò que ací a Espanya anomenem transició i democràcia siguen aquesta capa podrida sobre la qual intentem viure: potser no s'està fent evident que no són sinó mentides que cal desemmascarar i arrencar? No conec altra manera de tornar a intentar bastir un país digne de les persones que l'habitem, lliure d'aquests lladres, incompetents i cínics que ens governen.

Aquí us deixe fotos del meu trajecte per la N-340. Potser que la torne a agafar prompte.

No somiava.

Encuriosit pels comentaris de la visita que l'autor de la Serp Blanca havia fet a l'exposició, allà que hi aní. Al capdavall, i per a vergonya meua, Estellés és per a mi un gran desconegut: llevat d'algun que altre poema solt que he trobat en alguna antologia, poc és el que he llegit, malgrat que darrere dels versos d'Assumiràs sempre he intuït que s'amagava un univers en què paga la pena de submergir-s'hi. No t'han parit per a dormir: / et pariren per a vetlar / en la llarga nit del teu poble.

Però em semblava que dormia plàcidament i que somiava: em trobava a València visitant una exposició de trellat sobre un dels escriptors més importants en llengua catalana de tots els temps! I no era cap somni: és real, és a València i està ben fet.

L'exposició està molt ben muntada i et permet conèixer la trajectòria del poeta de Burjassot i els trets més importants de la seua literatura. Efectivament, les intuïcions no fallen: Estellés és un poeta força polifacètic que em propose de descobrir. Algunes entrades al bloc de la Serp Blanca m'han introduït ja al seu Llibre de Meravelles, retrat de la València de post-guerra i la veritat és que no m'ha decebut gens ni mica.

COS MORTAL 

          Sí com aquell que és jutjat a mort 

           Ausiàs March 

TRINQUET dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies, 

Barques, Transits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís, 

Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat, 

Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernan Cortés, 

Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners, 

Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes, 

Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel, 

Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans, 

Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat, 

Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins, 

Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus, 

Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero, 

Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana, 

el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos, 

Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple, 

Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar, 

d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel. 

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz. 

M'ha agradat aquest poema especialment, perquè m'ha recordat el perquè d'aquesta relació d'amor i odi que tinc amb el Cap i Casal. El poema esdevé un mapa de València a través del nom dels seus carrers. A través d'ells evoquem el que la ciutat és i ha estat. Crec que les paraules també interpel·len el propi lector: a mi m'han fet recordar descobriments i experiències que en ells he viscut al llarg d'anys, des d'aquells llargs passejos amb els avis fins els primers flirtejos amb el sexe i anècdotes de joventut. Però aquest mapa queda esquinçat pel nom ridícul que durant el franquisme va tenir l'avinguda del Port, que evoca un personatge botifler i antivalencià com pocs.

L'avinguda del Port torna a tenir el seu nom; però hui continuen existint l'autoodi, la coentor, la castellanització i l'oblit, malgrat lleis de normalització lingüística, estatuts i acadèmies que no són més que paper mullat en quan viure com a valencià en aquesta nostra ciutat acaba fent-te sentir com un estranger en la teua pròpia terra.

Estellés descriu com ningú el sentiment que això em desperta.

Jo ame molt el País, però tinc també una gran còlera...

Còlera i, després de tants anys a Catalunya quasi me n'oblide, cansament. Cansament d'haver de convertir la quotidianitat en una lluita constant pels drets lingüístics i contra l'invisibilitat i la castellanització de tots els racons de l'existència.

Tot i que en acabar de visitar l'exposició cal sumar-hi també un renovat raig d'esperança... Us la recomane!

Parentius

Aquest rombe amb el Senyal Reial, que trobem també com a símbol de Lleida i Barcelona, sembla ser que acabà per imposar-se com a escut de la ciutat de València, substituint aquell en què es representava la ciutat sobre el Túria i que encara podem observar en la porta dels Apòstols de la catedral del Cap i Casal. Si a Lleida el trobem amb tres lliris, el de València està flanquejat amb dues eles coronades, l'origen de la inclusió de les quals narren algunes llegendes.

Una versió historicista ens diu que fou Pere el Cerimoniós qui va atorgar el privilegi d'incloure les dues eles a l'escut a la ciutat, atès que l'havia recolzat i s'havia mantingut fidel en dos assetjaments durant la guerra contra els castellans. Si atenem a la cronologia, aquesta versió documentada pareix ser la més verídica. Ara bé, deixant de banda la versió del patriotisme espanyol, que veu en les eles el record que la ciutat va ser conquerida dos vegades als infidels (una pel Cid, l'altra pels catalans), hi ha una llegenda que converteix València en ciutat germana de Lleida. 

Diu, doncs, la tradició que Jaume I, durant el setge a la Balansiya musulmana, va prometre que la ciutat tindria l'escut i els usatges d'aquells que aconseguiren entrar primer al recinte fortificat. I foren els lleidatans qui van aconseguir entrar primer a ciutat, fent un gran forat a la muralla a prop de l'actual plaça del Mercat, on justament hi ha un carrer anomenat del Trench.  

Per això és que València tindria des de llavors aquest escut compartit amb Lleida. Diuen que la ciutat ilergeta  li va cedir un dels lliris del seu escut (de quatre se'n va quedar en tres), però d'aquest lliri no se n'ha sabut res. Sí que han quedat les dues eles flanquejant l'escut en record d'aquells lleidatans qui aconseguiren que Balansiya es convertira en la nova València cristiana. 

Diu també una altra llegenda que els caps esculpits a les mènsules de la porta de l'Almoina de la catedral representen els primeres matrimonis de repobladors lleidatans que van venir a ciutat. La mateixa porta romànica esdevé, però, un testimoni documental que tant aquesta llegenda com l'anterior tenen part de veritat: el seu estil correspon al més pur estil romànic lleidatà. 

Porta de l'Almoina
- Catedral de València -

I és que, havent visitat Lleida, la seua arquitectura romànica i gòtica no han pogut deixar de recordar-me alguns edificis de València. Malgrat que la reconquesta fou ja en segle XIII, en què l'art gòtic començava a escampar-se per la nostra geografia, els primers edificis de la València cristiana foren romànics, amb un estil corresponent a l'escola de Lleida. Ens ha quedat la porta de l'Almoina, les restes de l'església de Sant Tomàs i un campanar romànic amagat en el primer cos dels campanars de la majoria d'esglésies de ciutat vella.

Capitells de la portada
 de St. Tomàs - València -

Però no sols això: amb Lleida compartim dialecte! Parlem com ells, en compartim vocabulari i girs lingüístics, malgrat que la TV3 ja tendeix a fer que aquests vincles s'esborren (és la part uniformitzadora de la normalització lingüística, que tendeix a esborrar els trets dialectals).

Tothom m'havia dit que Lleida era horrorosa. Jo no diria tant: cal aprendre a trobar la bellesa i allò que pot oferir-nos cada lloc. I si és cert que el seu casc antic està una mica desangelat, ple de solars i de botigues tancades, també ho és que el seu carrer Major és força animat i ple comerços i de gent, i que la ciutat guarda encara tresors arquitectònics i racons dignes de visitar. El Segre i els jardins que l'envolten donen un marc verd a la ciutat, de la qual caldria destacar les seues joies medievals, sobretot la Seu Vella. La història d'aquesta catedral, convertida en caserna militar per Felip Vè, és potser una petita al·legoria de la història d'aquest país. Hui roman en peu convertida en una carcassa buida, en què el millor romànic i el gòtic es combinen de forma harmònica, donant testimoni que fou una de les millors catedrals de la Corona d'Aragó.

La recuperació del casc històric de Lleida està en marxa: s'hi està construint un parador nacional, i hi he vist projectes de museus, mercats, etc. que d'aquí uns anys li donaran de nou vida. Ara bé, veig molt més verd l'admissió del parentiu i la recuperació dels vincles evidents que aquesta ciutat té amb València. Aquests han estat engolits pel temps, convertits ara en la més absoluta indiferència, si no en l'odi recalcitrant cap als propis orígens que es respira en la capital dels valencians. Déu sap fins quan encara.