Parentius

Aquest rombe amb el Senyal Reial, que trobem també com a símbol de Lleida i Barcelona, sembla ser que acabà per imposar-se com a escut de la ciutat de València, substituint aquell en què es representava la ciutat sobre el Túria i que encara podem observar en la porta dels Apòstols de la catedral del Cap i Casal. Si a Lleida el trobem amb tres lliris, el de València està flanquejat amb dues eles coronades, l'origen de la inclusió de les quals narren algunes llegendes.

Una versió historicista ens diu que fou Pere el Cerimoniós qui va atorgar el privilegi d'incloure les dues eles a l'escut a la ciutat, atès que l'havia recolzat i s'havia mantingut fidel en dos assetjaments durant la guerra contra els castellans. Si atenem a la cronologia, aquesta versió documentada pareix ser la més verídica. Ara bé, deixant de banda la versió del patriotisme espanyol, que veu en les eles el record que la ciutat va ser conquerida dos vegades als infidels (una pel Cid, l'altra pels catalans), hi ha una llegenda que converteix València en ciutat germana de Lleida. 

Diu, doncs, la tradició que Jaume I, durant el setge a la Balansiya musulmana, va prometre que la ciutat tindria l'escut i els usatges d'aquells que aconseguiren entrar primer al recinte fortificat. I foren els lleidatans qui van aconseguir entrar primer a ciutat, fent un gran forat a la muralla a prop de l'actual plaça del Mercat, on justament hi ha un carrer anomenat del Trench.  

Per això és que València tindria des de llavors aquest escut compartit amb Lleida. Diuen que la ciutat ilergeta  li va cedir un dels lliris del seu escut (de quatre se'n va quedar en tres), però d'aquest lliri no se n'ha sabut res. Sí que han quedat les dues eles flanquejant l'escut en record d'aquells lleidatans qui aconseguiren que Balansiya es convertira en la nova València cristiana. 

Diu també una altra llegenda que els caps esculpits a les mènsules de la porta de l'Almoina de la catedral representen els primeres matrimonis de repobladors lleidatans que van venir a ciutat. La mateixa porta romànica esdevé, però, un testimoni documental que tant aquesta llegenda com l'anterior tenen part de veritat: el seu estil correspon al més pur estil romànic lleidatà. 

Porta de l'Almoina
- Catedral de València -

I és que, havent visitat Lleida, la seua arquitectura romànica i gòtica no han pogut deixar de recordar-me alguns edificis de València. Malgrat que la reconquesta fou ja en segle XIII, en què l'art gòtic començava a escampar-se per la nostra geografia, els primers edificis de la València cristiana foren romànics, amb un estil corresponent a l'escola de Lleida. Ens ha quedat la porta de l'Almoina, les restes de l'església de Sant Tomàs i un campanar romànic amagat en el primer cos dels campanars de la majoria d'esglésies de ciutat vella.

Capitells de la portada
 de St. Tomàs - València -

Però no sols això: amb Lleida compartim dialecte! Parlem com ells, en compartim vocabulari i girs lingüístics, malgrat que la TV3 ja tendeix a fer que aquests vincles s'esborren (és la part uniformitzadora de la normalització lingüística, que tendeix a esborrar els trets dialectals).

Tothom m'havia dit que Lleida era horrorosa. Jo no diria tant: cal aprendre a trobar la bellesa i allò que pot oferir-nos cada lloc. I si és cert que el seu casc antic està una mica desangelat, ple de solars i de botigues tancades, també ho és que el seu carrer Major és força animat i ple comerços i de gent, i que la ciutat guarda encara tresors arquitectònics i racons dignes de visitar. El Segre i els jardins que l'envolten donen un marc verd a la ciutat, de la qual caldria destacar les seues joies medievals, sobretot la Seu Vella. La història d'aquesta catedral, convertida en caserna militar per Felip Vè, és potser una petita al·legoria de la història d'aquest país. Hui roman en peu convertida en una carcassa buida, en què el millor romànic i el gòtic es combinen de forma harmònica, donant testimoni que fou una de les millors catedrals de la Corona d'Aragó.

La recuperació del casc històric de Lleida està en marxa: s'hi està construint un parador nacional, i hi he vist projectes de museus, mercats, etc. que d'aquí uns anys li donaran de nou vida. Ara bé, veig molt més verd l'admissió del parentiu i la recuperació dels vincles evidents que aquesta ciutat té amb València. Aquests han estat engolits pel temps, convertits ara en la més absoluta indiferència, si no en l'odi recalcitrant cap als propis orígens que es respira en la capital dels valencians. Déu sap fins quan encara.