A la tercera va la vençuda, o això diuen. Per a mi ha estat així. Durant el primer intent, el temps i la neu em van impedir assolir el pic sagrat. La segona es va veure avortada per una percepció errònia de la distància i de la perillositat de fer el camí cap a Cortalets en cotxe. Però el mateix dia, per fi, vam pujar el cotxe fins al refugi de Cortalets i, com en els vells temps, vam assolir la nostra fita contra vent i marea: 728 anys després que Pere el Gran, segons conta la llegenda, la guanyara per primera volta, la pica del Canigó era nostra! Quin espectacle!
Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per parpallons los cisnes i les àligues.
Formen son calze escarides serres
que plateja l'hivern i l'estiu daura,
grandiós veire on beu olors l'estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és un pistil aqueix palau aurífic,
somni d'aloja que del cel davalla.
(J. Verdaguer, Canigó. Cant II -Flordeneu-)
 |
| Pica des del pla de Cortalets, als seus peus. |
 |
| Massís del Puigmal, fregant el del Canigó |
 |
| Camí carener... pesat, pesat! |
 |
| Tartera i vista cap a les muntanyes que tanquen el Vallespir |
 |
| X. immortalitzant l'espectacle. |
 |
| Amb els núvols als nostres peus... |
 |
| Massís de Carlit, cap a l'oest |
 |
| Boira a punt d'engolir-se la tartera de la pica sagrada. |
COR DE MONJOS, SOTA LA MUNTANYA
Abans que el comte mòria,
pugem, pugem al cim del Canigó,
amb lo signe sagrat de la victòria
a coronar lo front del Rosselló.
La nuvolada obscura,
mortalla immensa d'un gegant difunt,
abriga ja l'altura,
apagant d'una a una les estrelles;
mes nos guia la Creu més alta que elles;
en nom de Déu, amunt!
(J. Verdaguer, Canigó. Cant XII -La creu de Canigó-)
 |
| La creu de Canigó, al cim |
COR DE FADES, DALT
Per los núvols lo tro i per les muntanyes
va rodolant com carro que s'estimba,
a prop d'ací ressonen veus estranyes,
mentres la nostra minva.
A profanar nostre palau qui puja?
Caldrà per ells que fuja,
bresques i ruscs deixant-los, nostre eixam?
Cau damunt seu, tempesta que rodoles,
oh núvol que braoles,
desembaina lo glavi de ton llamp!
(J. Verdaguer, Canigó. Cant XII
-La creu de Canigó, lament de les fades-)
 |
| La temperatura no devia superar els 8º C... |
 |
| Alta muntanya |
La vista ho abraça gairebé tot: en els dies clars, s'albira el Tibidabo, el mar i Montserrat. A nosaltres ens va tocar un dia molt canviant: humitat i núvols que eren moguts pel vent de pressa. Abans que la boira es mengés la muntanya, encara vam tenir temps de reconèixer el Turó de l'Home cap al sud, darrere de les muntanyes que tanquen el Vallespir; la vall de Conflent, tancada cap a Vilafranca; el Cadí, el Carlit i el Puigmal cap a l'oest; i cap a l'est, un horitzó lliure de muntanyes que feia endevinar la presència del mar...
Però la muntanya no només oferix paisatge i país... També un munt de raconets i xicotets grans espectacles de la natura en un marc caracteritzat per la presència d'una fauna i flora riques. I és que...
A dalt
del Pirineu
les flors són esblaimades,
les flors són d’un blau clar,
blavoses o morades:
són tristes dels alts monts
les crestes emboirades,
i tristos els ramats
estesos per les prades,
i la del dret pastor
figura solitària.
El sol esblanqueït
no treu color ni escalfa;
el bosc mesquí i llenyós,
i l’herba curta i clara;
pedrosos i grisencs
els cims de les muntanyes,
tots ditejats de neu
d’eternes clapes blanques,
i fumejant arreu
la boira corre i passa.
Al tard, de dins les valls
la boira va aixecant-se,
i amb ella emmantellant
se
va solemnement l’alta muntanya.
J. VERDAGUER
I la sensació que tot allò és etern, com molt conclou Verdaguer al seu poema. Passarem tots i s'hauran esborrat les nostres petjades, però la muntanya sagrada encara hi romandrà... fins que la mateixa natura la convertisca en una plana vora la mar.
Ara per ara, no ha passat tant de temps des que, pels volts del segle X, nasquera als peus d'aquella muntanya la que seria la nostra cultura i la nostra manera de percebre i estar en el món. Calia aprofitar el viatge per conèixer un poc més d'aquestes petjades, i a través d'elles, conèixer més de nosaltres i de la nostra història.
EL PORTÚS: LA FORTALESA DE BELLAGUARDA
Després del Tractat dels Pirineus, el port que separa l'Alt Empordà del Vallespir va esdevenir un pas fronterer: els francesos, davant de les incursions dels espanyols, no van trigar en fortificar-lo. Van triar un lloc amb una visibilitat excepcional: cap al sud, s'albira la Jonquera i l'Empordà, mentre que al nord hi ha una vista privilegiada de l'entrada del Vallespir i la plana del Rosselló.
Com en molts altres punts al llarg de la nova frontera entre França i els Regnes d'Espanya, Vauban fou l'encarregat de bastir aquesta fortalesa moderna, preparada per a resistir l'artilleria i la nova tecnologia militar de l'època. Bellaguarda ha estat declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, junt amb les altres fortaleses que esguiten la Catalunya Nord (Vilafranca, Montlluís, Prats de Motlló, de les quals ja he parlat al bloc en anteriors posts).
 |
| Vista de la Jonquera i de l'Empordà des d'un dels baluards del castell |
 |
| El Portús i l'autopista, des de la terrassa |
 |
| Pilars del pont que hi dóna accés |
 |
| Polvorí, muralla i dependències de la guàrdia. El polvorí va ser utilitzat encara pels alemanys durant la 2a Guerra Mundial |
 |
| Revellí de defensa dels baluards de la fortalesa |
 |
| Capella i pati d'armes |
CERET
Malgrat que no vam sentir ningú parlar a crits, se'ns va confirmar una altra característica dels pobles: que la gent hi conduïx sense mirament! Malgrat tot, Ceret era una parada obligada. El poblet és encantador. I continue pensant que a banda dels seus atractius més importants, com el Museu d'Art Contemporani o el d'instruments tradicionals, els seus carrers ja són un reclam suficient que hi justifica la visita, amb aquells plàtans impressionants que cobreixen els edificis.
Vam aprofitar la parada per fer un bany al Tec, als peus del Pont del Diable. No vam sentir cap vibració sota els peus (de la pedra que el dimoni va llençar, enfurismat, en veure que havia perdut l'aposta amb aquella criada i que suposadament encara s'enfonsa terra endins per la força amb què fou tirada).
 |
| Detall del Monument als Morts de la Gran Guerra, d'Arístides Maillol. |
 |
| Font dels Nou Raigs. |
 |
| Pont del Diable vist des de la ribera del Tec |
ILLA DEL RIBERAL DE TET
Vaig pensar que els orgues d'Illa són de visita obligada per a algú que està descobrint la Catalunya Nord; així, hi vaig dur l'A., cosa que vaig aprofitar per fer un volt pel poble d'Illa i visitar l'hospici, on actualment hi ha una exposició sobre l'art català, del romànic al barroc. Haig de dir que el poble no decep: està ple de raconets ben cuidats i carrers plens d'història i de casalots antics. L'església de Sant Esteve, al bell mig de la vila, guarda un orgue del segle XVIII que vam tenir la sort de sentir. El temple és presidit per un imponent altar barroc d'influència francesa que ja denota cert allunyament del barroc català.
 |
| Porta de la torre de l'Alexís, amb elements de forja catalana. |
 |
| Torre de l'Alexís, s. XII |
 |
| El "Caganer" presideix aquesta cruïlla de carrers des de l'Edat Mitjana |
 |
| Font de Josep Sebastià Pons, poeta nord-català, a la plaça del Ram |
 |
| Plaça del Ram |
 |
| Portal de la Vila |
 |
| Portada barroca de l'església de Sant Esteve |
 |
| L'orgue es va construir prenent com a model el de Sant Joan de Perpinyà |
L'hospici d'Illa és una construcció curiosa. Malgrat que el seu origen es remunta al segle XII, l'edifici actual data dels segles XVI i XVII: dos pisos de cel·les que donen a una capella, on s'allotjaven pelegrins i malalts. A les cel·les, la capella i la sagristia s'exposen elements representatius de l'art català, des del romànic fins al barroc. Potser l'obra més important siguen les pintures murals de l'església romànica de Casesnoves, però destaquen també els exemples d'imagineria barroca, així com una explicació de l'evolució del retaule barroc a les terres nord-catalanes.
 |
| Façana de l'hospici d'Illa, amb l'escultura de Sant Jaume Pelegrí |
 |
| Pantocràtor de Casesnoves |
 |
| Escultures del retaule barroc de la capella de l'hospici, destruït a causa d'un incendi. |
 |
| Anunciació; detall d'un dels pocs retaules romànics conservats en terres catalanes. |
 |
| Mobiliari de l'antic hospici |
 |
| Detall d'una creu processional romànica, s. XII Al·legoria de l'evangelista Mateu. |
VILLERAC
Villerac és un poble molt (massa) xicotet des d'on s'accedeix a la pista forestal que porta al refugi de Cortalets. Esdevé, doncs, la porta al Canigó. El temps d'espera causat pels contratemps que sempre passen en un viatge ens va possibilitar d'observar la quotidianitat del lloc: què seria, de nosaltres, en un poble! Acabaríem rossegant-nos les ungles...
FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS
Ser a Prada durant aquests dies i no aprofitar per assistir a un dels concerts organitzats en el marc d'aquest festival és un pecat... Així doncs, vam aprofitar el viatge per fer-ho: cansats i bruts de muntanya allà que hi érem! Part dels concerts del festival s'oferixen en un marc inigualable: l'abadia de Sant Miquel de Cuixà. Va ser el moment de tancar els ulls i deixar que la música despertara sensacions i sentiments. Stravinsky, Ravel, Poulenc i Prokofiev es mesclaven amb un cansament agradable i les sensacions que ens acabava de deixar l'alta muntanya.
 |
| Sant Miquel: m'encanta aquesta escultura! |
CORNELLÀ DE CONFLENT
 |
| Torre de l'antiga residència dels comtes de Cerdanya-Conflent |
 |
| Bosc vora la riera, a la vora del poble |
Cornellà de Conflent és un poblet situat vora Vilafranca, el qual va ser triat pels antics comptes de la Cerdanya i del Conflent com a residència d'estiu allà pel segle XI. És llavors quan el comte Guillem Jordà de Cerdanya funda aquesta església, dedicada a la Mare de Déu de la Vida, a la vora de la seua residència, tot donant-la en custòdia als canonges regulars de Sant Agustí.
L'església de Santa Maria és una de les joies de l'art romànic català. Conserva part dels murs i la torre campanar d'estil llombard de la construcció original, però sobretot destaquen la portada i l'absis, bastits un segle més tard. A diferència de les altres esglésies dels tallers del Rosselló, el timpà de Santa Maria de Cornellà allotja un Theotokos en lloc del Pantocràtor, atès que el temple és dedicat a la figura de la Mare de Déu.
Malgrat aquests elements arquitectònics, força notables, és el mobiliari el més destacable d'aquest monument. En efecte, podem trobar objectes litúrgics i de culte que daten des dels temps del romànic fins al barroc, tot en perfecte estat de conservació. A més a més, s'hi guarda la Mare de Déu del Pessebre, originària del monestir de Sant Miquel de Cuixà: es diu que fou una dona de Cornellà qui la va amagar per evitar-ne la crema en temps de la Revolució.
 |
| Absis de l'església |
 |
| Aferraments de la porta: forja catalana d'origen medieval. |
 |
| Retaule gòtic, alabastre, s. XIV. Els "forats" són al MNAC |
 |
| Imatge romànica de la Mare de Déu de la Vida |
 |
| Theotokos, al timpà de la portada |
EUS
Passejar per Eus sempre és agradable: el color rosa de les flors de les bresquilleres que trobí a la primavera havia estat substituït per un tapís de verds. No podíem marxar de les terres nord-catalanes sense que el meu company de viatge coneguera aquest paradís dels detalls cuidats, de la pedra i del paisatge.
PRIORAT DE MARCÈVOL
Situat en una lloma que domina la vall de Tet, de cara al Canigó, el priorat de Marcèvol és un dels monuments romànics més destacats de les terres nord-catalanes.
 |
| Poble de Marcèvol, depenent d'Arboçols |
FORT LIBÈRIA. A VILAFRANCA DE CONFLENT
 |
| Baluard defensiu de la porta de França, cap a l'est. |
 |
| Escultura gòtica de Sant Pere, al portal d'accés al Fort |
 |
| Portada de l'església: detall |
 |
| Baluard defensiu de la porta d'Espanya, a l'oest |
Vilafranca de Conflent és una d'aquelles ciutats que no pot perdre's qui visita la Catalunya Nord. És més que agradable passejar pels seus dos carrers principals, plens de botigues, restaurants, monuments i racons encantadors. Com he dit al començament, Vilafranca és una de les fortificacions dissenyades per Vauban per defendre el Conflent dels espanyols: l'obra defensiva dels baluards i de les muralles va ser completada amb la construcció del Fort Libèria, damunt de la ciutat, a la muntanya de Belloc. La plaça forta rep el nom de l'antiga denominació de Vilafranca: Vila Libera.
Justament que passejant-hi vam arribar a les portes del soterrani que dóna accés a la fortalesa. Napoleó fou qui va manar construir aquest pas: 734 escalons excavats en la roca que, per dins de la mateixa muntanya, pugen cap a la fortalesa. Als 734 escalons cal sumar els 160 que cal pujar i abaixar per accedir a la barbacana que defensa el lloc des de la part més alta. Malgrat el cansament, no vaig poder evitar de pujar-hi: era una fita que calia assolir!
Les vistes des de la fortificació pagaven amb escreix l'esforç realitzat durant la pujada: Vilafranca apareixia baix com un vaixell de pedra en un mar verd. El recinte, a més, és una obra mestra de l'arquitectura militar, i a més, està ple d'històries curioses, com la que hi ha al voltant de dues presoneres de la cort de Lluís XIV que van passar-hi mitja vida encadenades a una paret per ordre del rei. El delicte? Haver complit el mandat reial d'informar un tribunal de justícia de quins havien estat els clients d'unes dones acusades de bruixeria i d'utiltzar metzines. Resultà ser que l'amant favorita del rei hi estava involucrada, i per tapar-la, el monarca va empresonar el tribunal sencer i va recloure aquests testimonis a Fort Libèria. És el que té l'absolutisme...
 |
| Porta d'accés a les escales del soterrani. |
 |
| Puja-hi! |
 |
| Arribant... |
 |
| Primer recinte d'armes, amb la capella |
 |
| Vista al segon nivell, amb la caserna militar |
 |
| Barana: forja catalana del s. XVII perfectament conservada |
 |
| Baixa! |
BANYS DE SANT TOMÀS
L'esforç requereix una recompensa, i res millor que un bon bany termal amb les aigües sulfuroses que brollen del Puigmal. Havent visitat els banys de Sant Tomàs i els de Llo, haig de recomanar-vos aquests darrers: malgrat que l'entrada és una mica més cara, les piscines tenen diferents tipus d'hidromassatge que et deixen com nou... cosa que a Sant Tomàs no hi trobem. No obstant, la tranquil·litat del lloc i les propietats de l'aigua fan que el lloc pague molt la pena igualment.
 |
| (La foto no és meva) |
 | |
|
 |
| Fi del viatge... |
FERRAMENTS I FORRELLATS
Abans d'acabar aquest post, vull parlar d'alguns elements que m'han cridat l'atenció: la quantitat de portes antigues que es conserven, moltes d'elles des de l'Edat Mitjana, amb els seus elements de ferro, obres de l'art de la forja catalana. A Catalunya i al País Valencià, la major part d'aquestes portes van passar pel foc en els diferents conflictes del segle XX.
 |
| A Illa del Riberal |
 |
| A Villerac |
 |
| De l'església de Cornellà de Conflent |
 |
| Vilafranca de Conflent, al carrer Sant Jaume |
 |
| Vilafranca de Conflent: detall de la porta |
 |
| A Fort Libèria |
I és que és bo tenir les portes obertes, però en els moments en què no estem a l'aguait, res millor que tenir un bon pany i un bon forrellat per guardar allò que ens és més preuat. No sé si parle de l'amor propi!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada