Jo ho sóc

Valencià. Primera accepció: forma que tenim al País Valencià de referir-nos a la llengua catalana. Ningú que tinga un mínim de cultura, de sensibilitat i interès per la llengua pot negar aquesta evidència. I qui ho fa, justament, és per justificar el seu rebuig i manca d'interès per la normalització del valencià. Amb l'excusa que ens "imposen el català", el blaverisme aposta per la supremacia del castellà en la societat valenciana, relegant el valencià a usos folklòrics i residuals.

Valencià. Segona accepció: gentilici. I com sovint s'ha afirmat, des d'un nacionalisme d'arrel fusteriana, ser valencià és la nostra manera de ser catalans. Dissentisc. Malgrat que és cert que a valencians i catalans ens uneix la mateixa llengua i una història comuna en molts aspectes, crec que aquesta afirmació oblida que en la definició de la identitat intervenen altres aspectes històrics, culturals i  aquells referits al sentir col·lectiu que se'n deriva d'aquests que no es poden menystenir.

Tinc alguns coneguts a Barcelona que sovint insisteixen en el fet que sóc català, diga el que jo diga. M'hauran de disculpar: no sóc català, sóc valencià. Malgrat l'estima que tinc per la llengua, per la història dels Països Catalans i pel territori, o millor dit, per això mateix, quan em pregunten per la meua identitat, contestant que sóc català tinc la sensació que se'm queden moltes coses per dir. Per tant, ho sóc: sóc valencià.

Totes aquestes cabòries m'han vingut al cap arran de la lectura dels assajos recollits al llibre Nació i identitats. Pensar el País Valencià, editat per Vicent Flor. Si us estimeu el País Valencià i voleu comprendre'l millor, us n'aconselle la lectura. Comprendre'l? Evidentment. A València existeix una realitat social, lingüística i històrica molt complicada. Però per damunt d'aquesta, no hem d'oblidar que des del ser valencià es veu el món amb uns matisos diferents. Jo sóc valencià, però no oblide que aquesta identitat meua sobreviurà només si fa força amb la resta de setiments i identitats existents als territoris de parla catalana.

L'altre dia tinguí l'oportunitat de contemplar la ciutat de València des de dos miradors privilegiats, des de fa un temps oberts al públic: les torres de Quart i les torres de Serrans, portes d'entrada monumentals de l'antic recinte emmurallat de la ciutat vella. I malgrat tot el que no suporte d'aquesta ciutat que podria qualificar amb molts adjectius no massa aduladors, hi ha que veure com me l'estime!

Us deixe amb unes quantes fotos d'aquest dia d'agost, xafogós i ennuvolat. 

DES DE LES TORRES DE QUART

Carrer de Quart "intramurs", centre neuràlgic de
l'ambient... si les parets parlaren!

D'esquerra a dreta: torre de Santa Caterina, la Llotja, cúpules de Sant
Joan del Mercat i campanar de Sant Martí.

D'esquerra a dreta: campanar de Sant Joan del
Mercat, cúpula del Mercat Central i torre
de Sant Andreu, hui Sant Joan de la Creu.

D'esquerra a dreta: palau de la Generalitat, torre de Sant Nicolau, Sant
Llorenç, cimbori de la catedral i el Micalet.

D'esquerra a dreta: Santa Caterina, Llotja, campanar de Sant Martí,
església de Sant Joan del Mercat, Mercat Central i Sant Andreu.

Edifici de la plaça de l'ajuntament (dreta) dominant l'skyline, amb
les torres de Sant Joan i Sant Andreu i la cúpula modernista
del Mercat Central.

La immensa cúpula de teules blaves de l'església de Sant Joaquim
aguaitant sobre el barri de Velluters. A la dreta, l'edifici més lleig
del centre de València, a la plaça de Sant Agustí.

Al fons, a la dreta: hotel Sorolla Palace, on vaig tenir la meua
última feina a ciutat... Quins temps i quants canvis!

DES DE LES TORRES DE SERRANS

Pont de Serrans i església de Santa Mònica, a l'inici del carrer Sagunt.

D'esquerra a dreta: campanar de Sant Llorenç, cúpules de Sant Joan de
l'Hospital i l'església de Sant Tomàs de Villanueva, tambor de la cúpula de
la basílica de la Mare de Déu, cimbori de la catedral, Sant Andreu i el Micalet.

Campanar de Sant Nicolau, recentment restaurat, i l'església de
Sant Joaquim, amb la cupulota barroca de teules blaves.

Torre de Sant Bartomeu, mutilada, salvada de l'enderroc per pressió popular
durant l'enderroc de l'antiga col·legiata; al costat, església de jesuïtes
i Sant Joan del Mercat.

Gairebé tota ciutat vella, amb la plaça dels Furs en primer terme.

Museu de Belles Arts i pont de la Trinitat travessant els jardins del Túria.

Torre de Santa Caterina. Al fons,
la plaça de l'ajuntament.

D'esquerra a dreta: Micalet, palau de la Generalitat,
Santa Caterina i Sant Bartomeu.