No és només el silenci

Sovint se'ns parla de la necessitat de buscar-nos moments per al silenci. I més en una gran ciutat, on vivim immersos en un remolí d'estrès, cotxes, sorolls, crits, clàxons, sirenes, músiques estridents, gent que parla, parla, parla... Ara bé, l'altre dia, passejant pels afores de l'Estany, a tan sols una hora de Barcelona, vam tenir la sort de poder quedar-nos bocabadats davant del cel nocturn. Era el regal de la foscor, malgrat que cap al sud-est un resplendor provinent de Barcelona empal·lidia aquella part del cel. I justament era aquella la nit de Sant Llorenç: la pluja d'estrelles fugaces més esperada de l'estiu hi començava. Quin espectacle!

Per tant, jo aniria més enllà: ens calen moments de silenci, però també de foscor. Perquè amb la foscor és que la natura ens oferix el cel estrellat, i el cel estrellat em fa sentir infinitament xicotets, així com realment som malgrat que ens coste acceptar-ho. I és llavors quan s'obri dins nostre un interrogant que silenciosament ens hauríem de contestar: quin és el sentit de tot açò? Crec que el cel nocturn és una porta privilegiada per sentir allò transcendent de la nostra existència... si és que n'hi ha res, de transcendent. 

Així doncs, silenci i foscor necessàries... si bé també és cert que en realitat ni un ni l'altra existeixen en la natura. El silenci de la nit no és més que una munió de sons que conformen el batec de la natura viva; la foscor, una porta a percebre les estrelles. Sols he experimentat el silenci i la foscor quasi absoluts un parell de vegades a la vida: dins d'una cova. I tot i així, la respiració, el batec del cor, els sorollets que hi ha dins nostre causats per la circulació de la sang, la digestió... És quan vaig aprendre que estar en silenci no és més que estar únicament amb nosaltres mateixos, amb el nostre cos i el nostre temps. I la foscor, aquella foscor de la cova, una manera de fer resplendir i aflorar els nostres pensaments i els nostres sentiments que sovint s'amaguen darrere de l'acció.

El silenci absolut, doncs, només existirà quan deixem d'existir nosaltres com a ésser-en-el-món. La foscor absoluta és, justament, l'absència d'imatges mentals i pensaments. Duts a l'extrem, el silenci i la foscor absoluts són, en realitat, el no-res. La mort.

Pot ser que siga per això que ens espanten tant, tant un com l'altra. Que sempre tendim a emplenar els moments i els espais de llums, de soroll, de música, de paraules innecessàries. Que vivim en unes ciutats que amaguen el cel nocturn i que estan plenes de soroll, un soroll que ens evita interrogar-nos sobre el nostre ser. Tot, per la por que tenim que, al capdavall, tot quede amb un no-res. I que res no tinga sentit.

Caldrà aprendre a viure amb el risc que això siga així. Difícil, no? Paradoxalment, la foscor i el silenci ens poden ajudar a percebre, a sentir, que en realitat sempre quedarà alguna cosa de nosaltres mateixos en el món. Perquè malgrat que som terra, aspirem sempre a uns ideals: a arribar a les estrelles. Ho expressa magníficament Màrius Torres en un brevíssim poema que m'encanta:

Un arbre

Vius entre l'aire.

De nit vas de la terra

a les estrelles.

Quan seràs mort, encara

faràs créixer una flama.

MÀRIUS TORRES