Si a partir del dia 5 o 6 de setembre hom passeja per Algemesí, torbarà en alguns carrers rengleres i rengleres de cadires preparades per presenciar alguna cosa. Qui coneix el poble sap que en pocs dies, en poques hores, pels carrers on es troben passarà la processó a la Mare de Déu, l'esdeveniment religiós, social, cultural i patrimonial més preuat pels algemesinencs en què participaran, directa o indirectament, milers de persones. I qui viu al poble o coneix la seua gent sap que si canvia de lloc alguna d'aquestes cadires o posa la seua segons a quin lloc, trencant unes normes conegudes i no escrites, es pot desencadenar la Tercera Guerra Mundial. Ara bé, com molts altres aspectes de la Festa, ningú s'ha encarregat en més de tres-cents anys d'organitzar el trànsit i situació de els cadires als carrers de volta. I encara ningú no ha matat ningú, tot i que el tema ha desencadenat acalorades discussions i enemistats de per vida.
Aquest, i molts altres aspectes d'aquest complex esdeveniment (complex en funcionament, en significats, en motivacions i en orígens superposats), podríem dir que funciona de manera anàrquica. Sovint jo mateix he explicat als meus coneguts de fora del poble que l'organització de la Festa a la Mare de Déu té un funcionament "completament" anàrquic: més que perquè "ningú mana de ningú", ho és perquè tothom sap què ha de fer a cada moment, i ho fa per convicció i mai per imposició o perquè li ho diguen. Però d'on naix aquesta convicció? Convicció que, recordem-ho, mou des de les aportacions més humils fins a la d'aquells que hi treballen, ballen, col·laboren fins extenuar-se des de la nit del sis de setembre o molt abans fins que la Imatge entra a la basílica a altes hores de la matinada del dia nou. Durant les processons d'enguany m'ha vingut la pregunta al cap en alguns moments, i he arribat a la conclusió que és inexacte dir que "ningú mana de ningú", com s'afirma en aquest post o en aquest altre de Mariano Fraind, mestre de la Nova Muixeranga, amb qui estic totalment d'acord que la Festa és de tots i per a tots, i que té un caràcter col·lectiu i fortament anàrquic.
Però no podem dir que la Festa d'Algemesí siga un esdeveniment totalment anàrquic en què "ningú mana de ningú, i ningú està per damunt de ningú". Ans al contrari, potser descriga millor la Festa el que un company cirialot afirmava en acabar una de les processons, enutjat per com havia anat un dels aspectes organitzatius: "ací cadascú que es posa un tratge vol manar i dir la seua!". Exagerat, sí, però ens mostra una realitat allunyada de l'anarquia i més propera al concepte de poder. En primer lloc, no podem dir que la Festa siga totalment anàrquica perquè hi ha dos poders seculars que hi guaiten i vigilen l'esdeveniment (si bé no l'organitzen) des de fa segles: el poder polític (l'ajuntament) i el poder religiós (clero), que en alguns moments de la història han intentat, un i altre, monopolitzar sense èxit l'efemèride. En segon lloc, pel fet que al marge d'aquesta pugna entre el poder civil i el poder sagrat hi ha subjacent una estructura de poder en què hi participem tots plegats: cada ball té el seu mestre; cada barri dels que organitza la festa té els seus vocals, secretari i president; tots els barris, junt amb l'ajuntament i representants del clero, formen l'estructura del Patronat de la Festa, creada no fa tants anys; l'escola de dolçaina té els seus mestres, que designen els qui seran "encarregats" de cada ball durant la processó...
Totes aquestes subtils estructures de poder passen desapercebudes durant la Festa (per a molts en són desconegudes), i podem estar d'acord que en molts aspectes són fins i tot ineficaces. Posaré un exemple. A principis de segle XX, conta la gent que els festers, l'ajuntament i el clero van acordar que la Festa de la Mare de Déu se celebrés el diumenge següent al huit de setembre per no entorpir la sega de l'arròs. Els poders van decidir-ho, però ningú en va fer cas: la Mare de Déu no va eixir de l'església, però la gent no hi anà a faenar al camp el dia vuit de setembre d'aquell any: tothom es posà el seu vestit de festa i va eixir a omplir els carrers de volta. El Patronat de la Festa teòricament pot decidir moltes coses, però només podrà dur a terme aquelles que estiguen d'acord amb les conviccions dels qui fan la Festa; la resta, només seran propòsits, la majoria de vegades carregats de bones intencions. Un exemple actual: per més que els festers demanen i fan tot el possible perquè la Mare de Déu estiga a la plaça com a molt tard a la una de la matinada del nou de setembre, no és estrany que entre a les tres o les quatre del matí, com ha passat enguany. La processó va al ritme que la gent marca. Si la gent en sabera les raons, amb tota certesa convertiria aquest propòsit en una convicció i seria llavors que la processó arribaria puntual al seu punt i final. I així tot.
Però d'on ixen aquestes conviccions? Crec que la paraula clau no és anarquia ni poder, sinó que és la paraula autoritat. La Festa ni té un funcionament anàrquic, ni té en la pràctica una estructura de poder piramidal a l'estil de les organitzacions a les quals estem acostumats en el nostre dia a dia (a la feina, a l'escola, als partits polítics, a les institucions...). El que mou la Festa és una dialèctica constant entre el poder i l'autoritat, i un no funciona si no està revestit de la segona, cosa que no passa en altres àmbits. És cert que tot el qui té un tratge posat vol manar, però només ho farà si la resta se'l creu. Durant la processó, en un parell de minuts pots rebre tres indicacions: de l'un que et diu que avances, que de pressa; de l'altre que et diu que pares i que no avances fins que allò o això altre; d'aquell altre que et diu que tornes arrere perquè tal i pasqual. Creieu-me, passa! Però en aquestes situacions u ha après a qui fer cas i a qui no: ha après qui té l'autoritat, al marge que ocupe un càrrec de poder o no. Què dóna aquesta autoritat? Dues, al meu parer, coses fonamentalment: l'estima i el treball desinteressat per la Festa. I en acabant, el trellat, el seny o l'encert en les decisions preses, que no sempre hi és present! Però ben mirat, quan hi ha els dos primers ingredients, és ben bé prescindible. Ho ha sigut durant segles i la cosa funciona. (Sí, parle amb una mica d'ironia, però no vaig desencaminat del tot!).
Així, els que treballem per la Festa i coneixem els seus protagonistes, tenim en aquest univers de persones diferents (diferents ideologies, diferents classes socials, diferents motivacions, diferents edats...) els nostres propis referents. I crec que tots ells es posarien d'acord en afirmar que allò que ho mou tot, com he dit abans, és el treball desinteressat i l'estima per allò que tenim entre mans. Si hom pensa en els problemes i conflictes que hi ha dins de l'organització de la Festa, més enllà d'aquells relacionats amb diferències de criteri, totalment normals, se n'adonarà que esdevenen quan algú està mogut per la vanitat, lluïment o interessos personals (sobretot i per damunt d'altres, que de tot una mica ha d'haver-hi). Llavors és quan comencen a aparèixer coses que no funcionen.
Aquestes, però, no són impediment per tirar endavant any rere any amb la tasca de bastir la Festa. Una Festa de tots i per a tots, en què tots tenim cabuda, siguen quines siguen les nostres motivacions, els nostres sentiments, les nostres creences o les nostres conviccions. Però no ho oblidem: hi serem perquè algú que estima la Festa ens l'ha mostrat i ens ha convidat a participar-hi. Algú de la família, un amic, un company, un fester... és sempre qui esdevé la nostra primera autoritat dins d'aquest univers festiu algemesinenc: aquell qui ens ha fet el relleu de la flameta que any rere any esclata en una gran foguera. Aquell qui ens ensenya què és i què representa la Festa per a ell, per a Algemesí i per al poble valencià.
I aquesta és una tasca de tots els que en l'estimem, siga quin siga el nostre punt de vista i el nostre granet d'arena. Fer veure al món que cada 7 i 8 de setembre en Algemesí passa alguna cosa que es pot descriure de mil maneres, des de mil perspectives, però des de totes elles s'afirma que és un tresor que cal conèixer, estimar i pel qual paga la pena treballar.
I és ben cert que tothom hi serà benvingut i podrà trobar ací el seu lloc. Perquè això, no ho oblidem, és el que engrandeix any rere any la Festa d'Algemesí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada