aNDRòMiNa: 2911

24 de setembre del 2013

2911

Ha estat una casualitat, però si vaig començar l'estiu als peus del Puigmal, a les Gorges del Segre de Llo, l'he acabat a la seua cúspide. I des d'allà, a 2911 m d'altitud, he acomiadat, ara sí, l'estiu.

Puigmal... La "muntanya del mal", o muntanya "roïna". Un de tants noms evocadors dels que trobem en la nostra geografia. Per què associar un nom així amb un paratge tan dur, però al mateix temps tan generós -no oblidem que del Puigmal naixen rius tan importants com el Ter o el Segre-? Pot ser per la cruesa dels seus hiverns? Seria el més lògic i comprensible. I és que, a la part alta de la mola rocallosa, la muntanya i el clima han vençut, per ara, els intents que el bosc ha fet de colonitzar les comes i els vessants més alts del massís. Se'ns mostra la roca nua, tan sols esguitada ací i allà d'algunes herbes i liquens groguencs, conformant un paisatge agrest, pedregós, salvatge i amenaçador: l'hivern proper ben de segur que acabarà amb tota possibilitat de subsistència durant un bon grapat de mesos.

Com al Canigó, reben l'excursionista una creu i uns versos de Verdaguer. Però les paraules queden en un segon pla davant la panoràmica: des del Cadí i el Montcalm, fins al Conflent i el mar, que s'intueix cap a l'est, passant per la Cerdanya, el Carlit, el Canigó, la Vall de Ribes... Impressionant tot plegat, i més en un dia clar i assolellat com el que he tingut la sort de gaudir.

Hi he ascendit per la ruta clàssica: per la coma de l'Embut des de la Vall de Núria. Núria! Justament ara falten pocs mesos perquè s'acomplisquen vint anys -vint!- de la primera vegada que, amb els companys de classe amb qui havia compartit la infància- la vaig visitar. He comprovat que els records que tenia del paratge eren clars i poc desfigurats: en eixir de l'últim túnel del cremallera la imatge de la vall coincidia quasi plenament amb la que tenia en el cap, i el record se solapava sobre el paisatge com si estigués imprès en un paper de cel·lofana.

Si el Puigmal ha marcat l'inici i el final del meu estiu, Núria ho ha fet d'una part de la meua vida. Si allà vaig acomiadar la infància i vaig donar la benvinguda a l'adolescència i la joventut, ara per ara veig que les seguretats, els punts de vista, les aspiracions i somnis que fins ara m'havien definit han mutat de manera reversible cap a noves perspectives. Puc estar segur que ara sí he començat plenament una nova etapa en què, ben mirat, no tinc ni idea de què vull o a què aspire.

Escepticisme esguitat de desengany amb un bri de desesperança.

LA VALL