Ruïnes

Un dels primers matins que aquest Nadal passí al poble agafí el tren per anar a València, com tantes altres voltes. I ho feia com a valencià: em dirigia a una concentració a favor de l'escola pública i en valencià, i de recolzament als mestres del col·legi Taquígraf Martí de Xàtiva (a qui se'ls ha obert expedient per l'escridassada espontània de l'alumnat al president Fabra). De la concentració poc he de dir que no diguen ja les fotos: quatre gats i quatre càmeres. En acabant, seguí a la plaça de la Reina al costat de la fira de productes artesans que posen cada any per aquestes dates, un tant perplex i decebut. Decebut perquè m'esperava alguna cosa més de la concentració: era un dia feiner previ als rituals nadalencs, però no sé, tan poca gent davant d'uns fets tan greus i d'un tema tan vital com és l'educació? Els docents érem ja tots de vacacions! Perplex perquè, tot i tindre tot el dia per davant i la ciutat sencera per a mi, no sabia cap a on tirar.

Observant la gent, mirant-me les pedres de la catedral, entenguí a poc a poc quin era la causa de la meua desorientació: m'havia vestit de forma poc adequada per a l'ocasió. I és que vestir-se de ciutadà valencià per anar a València pot esdevenir una experiència frustrant i decebedora. Ràpidament entenguí que la meua fascinació per la ciutat apareixia quan la trepitjava amb el rol de visitant foraster, que la visita com aquell qui va a veure unes runes, un monument, un museu d'història. Ja feia temps que no vivia la ciutat com un ciutadà que l'habita, i recordí de sobte que llavors la valencianitat esdevenia una esgotadora lluita diària pels drets lingüístics (pels drets, en general) i el respecte a la cultura pròpia fora del context del folklore i de l'anècdota.

Com molt bé definia Josep Piera al llibre que tenia entre mans, València està morta: no som res, per no volem ser com som. L'afirmació pot sobtar, però la seua veritat se'ns fa evident quan la comparem amb Barcelona. No puc evitar fer aquesta comparació amb la capital catalana, la qual habite com a ciutadà, com a visitant foraster i com a valencià i en ella em sent còmode amb els tres vestits. Barcelona és una ciutat que irradia dinamisme, on potser la gent no siga tan alegre i vital com diuen que som els valencians, però que és activa, inquieta, acollidora i interessant en passat, present i futur. Barcelona té molts projectes entre mans, i un gran projecte col·lectiu relacionat amb allò que és i no vol deixar de ser. I València, què té? Quins projectes té entre mans? De corrupció i merda fins al sombrero, només anhela deixar de banda les seues potencialitats per esdevenir mediocre, provinciana i coenta, cim de l'apoteosi alienadora que converteix la identitat i la llengua en meres anècdotes festives que eviten definir-nos com a poble, reivindicar allò que ens pertany i exercir de manera responsable la nostra ciutadania. I és que darrere d'aquell eslògan tan trist del GAV i del món blaver, aquell que deia allò de "no mos fareu catalans", s'amaga un desig latent més trist encara: el desig de no ser valencians!

Una volta canvií de vestit, i ja amb el rol de foraster, m'alcí del lloc on seia i passegí pels carrers del Carme. València és preciosa. Però cal viure-la en passat, com unes ruïnes d'allò que fou i ja no és. Ruïnes culturals, socials, polítiques. M'encanta passejar-me pels carrers que han presenciat el pas de la nostra història, de la qual encara ens hi parlen. Si alguna vegada voleu passejar valència per primera volta, feu-ho acompanyat d'un Valencià que la conega i que conega aquest passat del qual podem estar ben orgullosos. Crec que passejar pels racons del Cap i Casal tot vivint els seus perquès és una experiència que paga la pena. El present? Ja el podreu veure: res que puga entusiasmar. Projectes? Sí, en conec uns quants, però res que puguem definir com a col·lectiu i engrescador. El futur? Millor no parlar-ne. 

[Un company del curs d'alpinisme digué una frase ben certa: Catalunya i Barcelona són coses molt diferents, però Barcelona fa gran Catalunya, i Catalunya fa gran Barcelona. He tingut molts maldecaps intentat de fer una pareguda que descriga la relació entre València i la resta del País. La distància entre el Cap i Casal i la resta del territori crec que és tan gran que no sé ben bé què n'hauríem de dir.]