L'ALZINA DELS COLLS
Enmig d'una dolça llenca,
Un grup de branques encisen la mirada
Un arbre molt dens envelleix la carena
Una alzina omnipresent, una alzina estimada
Sempre desperta i alçada
Amb mancança de por a la flama
És i serà amada
Aguantant un centenari de fama
Exemple per les alzines nascudes
Noves en un món despietat amb la natura.
Frondosa i plena de matolls,
Aquesta ets tu, Alzina dels Colls
MIREIA AMAT
El cicle de l'aigua, el cicle del carboni, la cadena tròfica: la vida. La importància que les plantes tenen en aquest cicle sens fi (bé, fins que nosaltres li'l donem de forma absurda), hauria de moure'ns a apropar-nos de tant en tant als arbres amb un sentiment de gratitud i reverència. Planificant la meua escapada al Berguedà, vaig veure que aquesta alzina monumental quedava a prop d'un dels pobles que m'havia decidit de visitar, Casserres, i que no podia anar-me'n sense veure-la.
Hi vaig arribar ben d'hora, quan el silenci i els brins de boira encara dominaven el paratge dels Colls. I certament, l'alzina impressiona per la seua grandesa.
 |
| El món des de l'alzina dels Colls |
CASSERRES
Dos carrers bonics junt amb tots els altres vulgars i normalíssims, d'un poble com un altre. Però Casserres guarda alguns tresors artístics que mereixen ser coneguts i visitats. Un d'ells és el monestir de Sant Pau de Casserres, les pintures romàniques del qual es guarden al Museu Diocesà de Solsona. I a l'interior de l'església parroquial, que per fora sembla no guardar cap sorpresa, es conserva un magnífic retaule barroc que sortosament ha arribat fins als nostres dies.
 |
| Campanar i plaça i carrer de la Creu: els carrers bonics. |
 |
| Inscripció de la façana de l'església, amb els símbols del municipi |
 |
| Sant Pau de Casserres |
 |
| Pintures murals de St. Pau, a Solsona (Gener 2013) |
EL RETAULE BARROC DE CASSERRES
Quan hi entres, el recinte roman a els fosques fins que fiques 2 monedes d'euro a l'àudio-guia: de sobte l'església es transforma en un espectacle commovedor, amb un alt grau de simbolisme i ple de missatges subliminars, on es mesclen l'arquitectura, l'escultura, la pintura i la música. La veu en off explica, fil per randa, la història del retaule dedicat a la Mare de Déu dels Àngels i tota la seua simbologia, que arrenca des dels angelots que, en forma d'atlants, sostenen tota l'estructura des del bancal i que finalitza amb la coronació de l'obra amb el medalló del Pare Etern, símbol del Tot, i les quatre virtuts cardinals (fe, justícia, fortalesa i prudència), passant pels apòstols, els episodis més importants de la història de la redempció cristiana (Nativitat, Epifania, Pentecosta...), sense oblidar tampoc els Pares de l'Església, els mecenes donants i les santes de devoció local. Tot ho trobem dins d'una decoració profusa, exagerada, exuberant, que sembla voler mesclar els cinc sentits: els àngels músics que trobem esculpits arreu del retaule ens fan present la música i el cant que, a l'època, sonaven només de tant en tant.
L'escenografia i l'espectacle, el dramatisme i la metàfora duts a l'extrem per què l'espectador es commoga, reflexione davant la grandesa de la creació i del sentit de tot plegat. L'excés i l'exageració elevats al rang de bellesa, una bellesa estranya que trenca les normes del cànon, de la sobrietat, de la moderació i de la mesura. No ho fa, de tant en tant, també la natura, com fa un temps escrivia a aquest bloc després de l'espectacle Conquassabit, quan de sobte es revela contra tot pronòstic i esdevé destructora, commovedora, cruel però necessària malgrat tot? No és la forma de la voluta barroca la que tenen huracans, nuvolades de tempesta, remolins, galàxies i forats negres?
Crec que el barroc és un art que naix en una època en què quelcom ha somogut el paradigma imperant. L'època en què ha irromput la ciència, la Reforma, la contestació i en què es comença a esquerdar l'antic règim. Crisi al cap i a la fi, enmig de la qual ixen les expressions barroques per posar en èmfasi una sèrie de valors que es volen eterns. Hui per hui, és un art del qual hom fa la crítica fàcil, vist amb cert menyspreu i amb molts prejudicis, que arranquen des de l'academicisme dihuitesc i d'un romanticisme que, passant per sobre de l'època moderna, idealitzà la història medieval en el context de la Renaixença.
Ara bé, tot i tenint en compte que sobre gustos no hi ha res escrit, no podem caure en l'actitud fàcil i irreflexiva de rebuig a aquest estil artístic tan nostre: de fet, defineix ciutats com València. Si no, passegeu-hi! Aquest rebuig em recorda la complaença que molts sentien, a mitjans segle XX, davant la destrucció del modernisme, que veien com un exponent màxim del mal gust, i que avui ens sembla un escàndol!
Crec que part d'aquest rebuig, sumant el grapat d'estereotips generacionals, ve donat pel significat del llenguatge barroc. I és que avui vivim justament un d'aquests moments de canvi de paradigma, i massa a sovint voldríem pensar que no s'hi està produint, que el món continuarà sent tal i com el coneixem, i que ens podrem refugiar en la sobrietat, en el minimalisme i en les receptes ideològiques prefabricades.
Però la realitat és que vivim enmig d'una gran sotragada, d'una gran voluta que gira i gira i no se sap cap on ens engolirà. I això és el que, malgrat que no ho vulguem veure, transmet el barroc: Bach, Caravaggio, Xoriguera, Bernini, Castiel, i... Segismon Pujol, l'autor del retaule de Casserres!
El retaule se salvà in extremis de la Guerra Civil. De fet, fou mutilat i moltes de les seues parts s'han hagut de refer.
EL PI DE LES TRES BRANQUES
De la saturació del retaule de Casserres, fiu via cap al pla de Capllong, on s'alça l'arbre sagrat dels Països Catalans: el Pi de les Tres Branques, immortalitzat per Verdaguer.
L'escenografia i l'espectacle, el dramatisme i la metàfora duts a l'extrem per què l'espectador es commoga, reflexione davant la grandesa de la creació i del sentit de tot plegat. L'excés i l'exageració elevats al rang de bellesa, una bellesa estranya que trenca les normes del cànon, de la sobrietat, de la moderació i de la mesura. No ho fa, de tant en tant, també la natura, com fa un temps escrivia a aquest bloc després de l'espectacle Conquassabit, quan de sobte es revela contra tot pronòstic i esdevé destructora, commovedora, cruel però necessària malgrat tot? No és la forma de la voluta barroca la que tenen huracans, nuvolades de tempesta, remolins, galàxies i forats negres?
Crec que el barroc és un art que naix en una època en què quelcom ha somogut el paradigma imperant. L'època en què ha irromput la ciència, la Reforma, la contestació i en què es comença a esquerdar l'antic règim. Crisi al cap i a la fi, enmig de la qual ixen les expressions barroques per posar en èmfasi una sèrie de valors que es volen eterns. Hui per hui, és un art del qual hom fa la crítica fàcil, vist amb cert menyspreu i amb molts prejudicis, que arranquen des de l'academicisme dihuitesc i d'un romanticisme que, passant per sobre de l'època moderna, idealitzà la història medieval en el context de la Renaixença.
Ara bé, tot i tenint en compte que sobre gustos no hi ha res escrit, no podem caure en l'actitud fàcil i irreflexiva de rebuig a aquest estil artístic tan nostre: de fet, defineix ciutats com València. Si no, passegeu-hi! Aquest rebuig em recorda la complaença que molts sentien, a mitjans segle XX, davant la destrucció del modernisme, que veien com un exponent màxim del mal gust, i que avui ens sembla un escàndol!
Crec que part d'aquest rebuig, sumant el grapat d'estereotips generacionals, ve donat pel significat del llenguatge barroc. I és que avui vivim justament un d'aquests moments de canvi de paradigma, i massa a sovint voldríem pensar que no s'hi està produint, que el món continuarà sent tal i com el coneixem, i que ens podrem refugiar en la sobrietat, en el minimalisme i en les receptes ideològiques prefabricades.
Però la realitat és que vivim enmig d'una gran sotragada, d'una gran voluta que gira i gira i no se sap cap on ens engolirà. I això és el que, malgrat que no ho vulguem veure, transmet el barroc: Bach, Caravaggio, Xoriguera, Bernini, Castiel, i... Segismon Pujol, l'autor del retaule de Casserres!
El retaule se salvà in extremis de la Guerra Civil. De fet, fou mutilat i moltes de les seues parts s'han hagut de refer.
EL PI DE LES TRES BRANQUES
De la saturació del retaule de Casserres, fiu via cap al pla de Capllong, on s'alça l'arbre sagrat dels Països Catalans: el Pi de les Tres Branques, immortalitzat per Verdaguer.
Sí, sobre el cartell guaita el pi: fa gairebé un segle que és mort. Però el seu simbolisme segueix ben viu. Cada any, pel juliol, hi ha un aplec al voltant de l'arbre, que ja en el segle XVIII és mencionat: la gent hi anava perquè hi veia, ai las, un símbol de la Trinitat divina! Una de les seues branques s'ha ensorrat, no sé jo si el fet suposa una metàfora del que passa amb el meu dissortat País Valencià... Esperem que no!
Unides veu a les tres
com les tres cordes d'una arpa
com les tres nimfes d'eixa mar,
d'aqueix jardí les tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d'eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols li diu eixa paraula:
-Preguem, que sols Déu es gran,
los hòmens són ombra vana;
preguem que sia aqueix pi
l'arbre sagrat de la pàtria.
 |
| Espinalbet, lloc pertanyent a Castellar del Riu |
 |
| Paratge de Campllong amb pluja i boira. |
 |
| La textura del tronc mort és fantàstica! |
 |
| Vista del Pi de les Tres Branques |
ART VISIGÒTIC I PREROMÀNIC: RARESES AL TERRITORI CATALÀ
L'original d'aquesta pintura preromànica el trobem al Museu Diocesà de Solsona, però a Sant Quirze de Pedret hi ha una còpia bastant fidel. Tosca? Lletja? Potser. Però copsar en aquesta obra senzilla un significat tan bonic li dóna molt de mèrit. La guia matisa que és solament una interpretació, i que no és una explicació del tot segura però... si non e vero, e ben trobato! La figura del centre és una persona en actitud de demanar alguna cosa, amb les mans esteses cap avant. Els quatre pigments que conté el cercle que la rodeja fan pensar en els quatre elements, que fan del cercle un símbol de la Creació, i per tant, de Déu. A sobre, un au Fènix s'enlaira victoriosa: símbol de l'eternitat i de la resurrecció. L'orant, doncs, demana al Creador la vida eterna. No és encara un dels nostres anhels més profunds, al marge de les nostres creences i els nostres desenganys? No és la mort una de les coses que, vora dotze segles més tard de l'execució de l'obra, més temem?
 |
| Absis central |
 |
| Pila baptismal, al costat de ponent |
Sant Quirze de Pedret s'alça al costat mateix del curs alt del Llobregat, en un paratge molt bonic per on antigament transitaven viatgers i pelegrins. És un dels tresors artístics d'una època de la que ben poc ha quedat: els anys en què el món cristià quedà reclòs a les muntanyes del nord peninsular. L'església també guardava unes pintures romàniques posteriors, conservades al MNAC, de les quals hi ha una reproducció a l'absis sud de l'església. La temàtica d'aquestes, la paràbola de les deu verges de Mateu, és molt difícil de trobar a la pintura romànica.
A fora, el riu, la primavera, i un sol que eixí de sobte i que ja, acabat d'arribar, cremava de valent!
 |
| No és fantàstic? |
Mentre Sant Quirze de Pedret és un exemple de l'art preromànic, Sant Vicent d'Obiols, pocs quilòmetres al sud, ho és d'un període del qual tampoc ha quedat gairebé res a casa nostra: el visigòtic. En efecte, l'església, que s'alça en un paratge idíl·lic des d'on es pot contemplar tot el Prepirineu, s'alça sobre un temple visigòtic del qual encara queden els murs de càrrega i l'arc triomfal del presbiteri, de ferradura. La història arquitectònica d'aquest bell i xicotet edifici és ben complexa i enrevessada, però la guia te l'explica magistralment.
 |
| Colònia tèxtil de La Plana, vora el Llobregat, des d'on s'accedeix al temple |
 |
| Sant Vicent d'Obiols, rodejat per la necròpoli de tombes excavades a la roca |
 |
| Interior |
 |
| Restes de l'obertura de l'absis sud |
 |
| Cap al sud |
 |
| Cap al nord |
CERCS I FÍGOLS
Deixant a banda el preromànic, el visigòtic i el barroc, el ben cert és que no podem passar per alt la mineria del carbó i les colònies tèxtils del Llobregat si volem conèixer i entendre la història del Berguedà. Una història que va unida a la del país sencer i un món que es veia immers en plena revolució industrial. Els paisatges que podem trobar als termes municipals de Cercs i Fígols parlen per ells mateixos, i són testimoni d'unes activitats que van marcar la vida de molta gent i la realitat social d'un bon grapat d'anys.
 |
| Colònia minera de Sant Corneli de Cercs |
 |
| Mines de carbó a cel-obert, Fígols. Hui hi trobem un parc paleontològic. |
 |
| Mines a cel obert. |
 |
| Fígols i la seua església romànica dedicada a Santa Cecília |
 |
| Central tèrmica de Cercs, alimentada amb el carbó de les mines. La seua combustió resultava altament contaminant pel seu contingut en sofre. |
 |
| Casa senyorial que José Enrique de Olano es manà construir als peus del funicular de Fígols. Fou el fundador de la companyia Carbons de Berga. Hui està en venda. |
 |
| Font Gran de Cercs |
 |
| Nucli antic de Cercs |
La història del carbó al Berguedà s'acabà el 31 de desembre de 1991: aquell dia sonà per última vegada la sirena que va marcar la quotidianitat de milers de treballadors durant decennis. Està bé que reste un lloc per a la memòria d'aquesta quotidianitat, dels sacrificis, de les morts, de les lluites que mantingueren per la dignitat i les condicions laborals justes. I crec que el Museu de les Mines és tot això.
Hi paga la pena la visita. L'exposició permanent es divideix en dos espais: un que relata la història de les lluites socials dels treballadors de les mines junt amb la vida quotidiana de l'explotació minera, i l'altre que versa sobre l'origen geològic del jaciment del carbó i els seus mètodes d'extracció. El museu oferix també la possibilitat d'endinsar-se dintre d'un dels túnels de l'antiga mina de carbó però, malauradament, quan arribí ja havia eixit la darrera vagoneta. A l'altra serà!
 |
| Entrada de la mina. |
 |
| Cada vegada odie més els ordinadors i trobe a faltar aparells com aquest! |
 |
| Centraleta de telèfons, 1920 |
 |
| El temps sembla haver-se parat en aquest habitatge d'una família de treballadors de la mina... |
LA SERRA DE QUERALT, EL BALCÓ DE CATALUNYA
La serra de Queralt s'apareix des de baix com un grapat de cingleres, parets de pedra i muntanyes escarpades plenes de vegetació. A dalt hi ha el santuari de la Mare de Déu de Queralt, des d'on havia llegit que es pot contemplar gran part del país: i és cert. Deixí el cotxe al començament del sender que mena cap a Sant Pere de Madrona, a l'extrem est del paratge, des d'on es contemplen unes vistes espectaculars de Berga, la vall del Llobregat i més enllà. Des d'allà, un altre caminal fa pujada fins al santuari i els miradors.
 |
| Pujant a Sant Pere de Madrona |
 |
| Cloquer de St. Pere de Madrona |
 |
| Camí que mena cap al santuari, per l'obaga |
El santuari era, abans del 36, una altra joia del barroc: en la seua construcció i decoració havien participat artistes com Sunyer o Morató. El retaule i la decoració barroca van ser víctima de les flames durant l'assalt al santuari al començament de la Guerra Civil. Avui, no té gaire interès arquitectònic, però el paratge és captivador i té un cert caràcter màgic.
 |
| Santuari de Queralt des del mirador |
 |
| Montserrat des del santuari |
 |
| Vall del Llobregat |
 |
| Al fons, a la dreta, St. Jaume de Frontanyà |
 |
| Imatge de la Mare de Déu de Queralt, d'estil gòtic amb marcades influències de romànic. Diuen que és una imatge simpàtica... ¿? |
BERGA
Li havia pegat la volta un bon grapat de vegades al llarg del dia... Així, vaig decidir de fer-hi un passeig abans de tornar a Barcelona, i de passada, menjar alguna cosa... Tantes hores de vambar pel món deixen esgotat!
M'havien dit que Berga "no té res", tret de la Patum. Sí, la Patum l'hauré de viure algun any, però el ben cert és que la impressió que dóna la ciutat és agradable. El carrer Major està ple de gent, botigues i restaurants. No li manquen racons bonics i plens d'història, el call ni l'encant de ser al bell mig de Catalunya. Per tant, continue sense saber què vol dir exactament "no tindre res".
 |
| Detalls del mural de la Patum, a l'antic hospital |
 |
| Molí de la Sal |
 |
| Voltes d'en Claris, conegudes com la Berruga, antic call jueu de Berga |
 |
| Carrer Buxadé |
 |
| Inici del carrer de l'Harmonia |
