La notícia apareixia fa uns dies al diari Ara: no sé si se'n feu ressò cap altre mitjà. I us haig de dir que, a pesar de tot, em va deixar perplex. Sé, per una banda, que no hauria de sorprendre'm gaire; però per altra, mai haguera imaginat que arribarien a un extrem tan alt de patetisme, cinisme i manca del sentit del ridícul com el que han demostrat en aquesta ocasió i continuen demostrant dia rere dia.
No cal que expliquem ací la història del Rosselló i la resta de comarques nord-catalanes: només cal passejar-s'hi per comprovar que, al marge de la seua pertinença a la República Francesa, són i continuen definint-se com a catalanes. Un sentiment d'identitat compatible amb la ciutadania francesa a al qual dubte que mai renuncien els seus habitants, i que es manté malgrat l'avançat procés de substitució lingüística que s'ha vingut produint en aquest territori, buscat i planificat des de París. Ara bé, malgrat que França haja fet de la uniformització lingüística una garantia de la igualtat entre tots els ciutadans (podríem discutir-ne l'encert d'aquesta mesura), mai ha fet el ridícul a l'hora de definir la realitat: el Rosselló és i serà Le Pays Catalan, la senyera oneja arreu i, encara que siga amb un fort caràcter folklorista i anecdòtic, els habitants del Rosselló es defineixen, vora quatre-cents anys després del tractat dels Pirineus, com a catalans.
A aquest costat de la frontera (anomenat Catalunya Sud pels nord-catalans sense cap sospita de ser nacionalistes ni imperialistes), vivim contínuament episodis esperpèntics. La uniformització és encara buscada per uns sectors dretans i reaccionaris no per garantir la "igualtat", sinó perquè s'han apropiat de la definició del que és Espanya i el que és ser espanyol i, com demostren contínuament, ataquen i intenten esquarterar allò que se n'ix d'aquesta espanyolitat bien entendida: la catalanitat. Espanya es una única nació, no només de ciutadans iguals davant de la llei (cosa que hui fa riure), sinó suposadament cultural i identitària. Una "nació" dividida en comunitats autònomes, cadascuna amb el seu folklore i trets anecdòtics que no fan més que aportar "color" a aquesta uniformitat pretesa. Com si la realitat només existira a partir de la Constitució del 78, i tot el que haja passat abans, s'haguera de doblegar al que diu aquest text.
I aquesta realitat que marca la Constitució diu que el català es parla a Catalunya, i que, més enllà d'aquesta comunitat autònoma, parlar de català i de catalanitat és quelcom "imperialista", "nacionalista", "contrari a la constitució". Perquè al País Valencià, perdó, Comunitat Valenciana, parlen valencià; a la Franja, LAPAO; la Catalunya Nord no és Calatunya, sinó territori espanyol cedit als francesos; i a Balears té igual si parlen alguna llengua diferent al castellà, perquè al pas que van no la podran utilitzar enlloc. Tot dins de la lògica constitucional i de la mentalitat folklorista i reaccionària. I l'objectiu que es pretén, encara que siga fent el ridícul més vergonyós, no cal ni explicitar-lo, per evident.
Tot això em vingué ahir al cap, en algun moment, durant el meu tour pel Rosselló. I desitjava saber, en cas que algun nord-català haja llegit la notícia, què li haurà passat pel cap. Segur que haurà fet cara de no entendre absolutament res.
I és que a mi només m'ha quedat clara una cosa: que els suposats defensors de la unitat d'Espanya cada vegada la fan menys possible. Justament perquè amb aquestes actituds i declaracions fan incompatible de viure la catalanitat dins d'un estat que contínuament la nega i la menysté.
Que s'ho repensen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada