Primer 3.000

Punta Alta de Comalesbienes des de la Raconada

Comentava X., un company d'ascensió, que tan de bo fos factible de fer arribar les sensacions que es tenen en pujar un cim i contemplar l'espectacle que des d'allà oferix la natura a les persones que no veuen sentit invertir forces en aquesta activitat. I més quan aquest és un cim que requereix un esforç considerable i que implica certs perills que s'està disposat a còrrer no se sap massa bé per què... O sí: justament per aquestes sensacions. L'ascensió es converteix en un viatge cap a l'interior d'un mateix, una possibilitat d'explorar els propis límits, les pors, els sentiments i actituds que ixen de dins d'un de cara la resta. I una vegada dalt, la percepció de la relació que u mateix té amb el món que apareix, de sobte, als peus es torna més clara i nítida: una ment limitada que habita un món immens i divers. I crec que, a grans trets, tot plegat és una part del que es pot experimentar durant una ascensió, que bé siga a un penyal amb bones vistes a la plana i la mar o a un dels cims del Pirineu, sempre oferirà quelcom de què meravellar-se. En aquesta ocasió, l'objectiu era la Punta Alta de Comalesbienes, de 3019 m d'altitud, a la capçalera de la Vall de Boí. Objectiu que fa pocs mesos era impensable per mi: ascendir un 3000 del Pirineu en condicions hivernals... 

Impensable, i fins aquell mateix moment, improbable. La nevada que havia caigut a Boí des de dijous era important i malgrat que s'obrira una finestra de bon temps, la qualitat de la neu i el conseqüent risc d'allaus feien pronosticar que el cim seria inaccessible aquest diumenge que començava, a més a més, amb fort vent i nuvolades ben negres. Ja teníem assumit que en aquesta ocasió, el cim no es deixaria guanyar. Era la quarta vegada que el vocal de l'eixida l'intentava!

Però si la muntanya de vegades es mostra inaccessible, d'altres, contra tot pronòstic, t'ofereix una possibilitat que, per incerta i inesperada, es viu amb una emoció encara més gran. El que anava ser un breu passeig fotogràfic fins als estanys de Colieto per omplir el diumenge, es va convertir en una dura ascensió fins a la Punta Alta tal i com havia estat la nostra intenció: durant la travessa el vent va parar, la neu semblava estabilitzada i, a més a més, s'uní a totes aquestes circumstàncies el fet que davant nostre anaven uns esquiadors obrint traça  i facilitant-nos el camí: es podia demanar més?

Des del cim, un espectacle difícil d'explicar amb paraules i que les fotos crec que no recullen amb fidelitat. Sóc conscient que darrerament he penjat al bloc moltes fotos de muntanyes nevades del Pirineu: una col·lecció avorrida i repetitiva si no es tenen en compte les sensacions i les vivències que s'amaguen darrere. Les que brollaven de dins meu en el moment de fer-les. I crec que és per això que les penge, atès que certes entrades d'aquest bloc semblen un dietari dels meus tombs per la nostra geografia. Em fan reviure amb un clic moments que han estat valuosos per mi i que guardaré sempre en la memòria. 

Arribarem al cotxe molt i molt cansats. Extenuats. Havia estat un dissabte dur, amb una ascensió fins al refugi de més de cinc hores entre una neu massa tova. I un diumenge més dur encara amb l'ascensió al cim i la tornada al cotxe: més de dotze hores avançant per una neu que no feia fàcil el camí. Però malgrat l'esgotament, compartíem tots un sentiment de felicitat per la fita assolida, per les sensacions acumulades, per les experiències i les anècdotes compartides. 

Així és, al capdavall, com ha estat que he assolit el meu primer 3000 del Pirineu.

DISSABTE: ASCENSIÓ AL REFUGI DE VENTOSA I CALVELL DES DE CALDES DE BOÍ

Caldes de Boí: efectes de la nevada

Travessant la Noguera de Tor

Nevada

Avançant

Riuet de l'Estany Negre

Nevant al Pletiu de Riumalo

A. avançant solitària sota les Agulles de Travessani

DIUMENGE: ASCENSIÓ

Punta d'Harlé, Pa de Sucre i Tumeneia envaïts de la llum del sol ixent

Obrint traça 

Cornisa: perill de despreniment!

Cap Brau

LA PUNTA ALTA: L'ESPECTACLE

Mirant cap al massís de Maladeta i l'Aneto

Comaloforno i Bessiberris

Obrint-se, a l'esquerra, la Vall de Boí

Al centre de la foto: el Montardo i Val d'Aran

Pica d'Estats cap a l'est

BAIXANT CAP A CALDES

Pletiu de Riumalo i pantà de Cavallers des dels Llastres de la Morta

Part de la ruta que hem seguit, des de Caldes fins a l'estany Negre i el refugi, ja la fiu a finals d'estiu, durant la meua estada a la Vall de Boí i la Val d'Aran. Aquesta eixida m'ha permès, doncs, de comparar els aspectes tan diferents amb què cada estació cobreix aquest indret del Pirineu. Tindria difícil elegir entre una i altra postal.  I és que el Pirineu sempre es mostra captivador al mateix temps que desafiant. Ja tinc pensades les properes fites: el Montardo i l'Aneto! Serà una bona culminació d'aquest hivern en què m'he iniciat en aquest apassionant món de l'alpinisme.

Baixant cap al Pletiu a finals d'agost