Ara és el millor temps, estimat amic, d'anar pel món. Els enciams tenen un fil llunyà de frescor de neu; la carn a la brasa és sanguinolenta i blava; la dent, aguda, i el paladar, esmolat i abundant. El cel, alt i gloriós, fuig a tota hora, l'aire és suau. El sol és tebi i el vent petit porta una ramiola de fonoll, de romaní, d'esparreguera. En els recs, hi ha una cueta d'aigua, surten els créixens de les vores, s'afinen els espàrrecs. En els horts, les faveres treuen l'ull i l'orella de llebre esverada. Els ametllers són de coler de rosa. Les pomeres tenen un borrissol de carmí, tornassolat. Els detalls de les herbes es dibuixen amb una tendresa perfilada i dóna gust d'abandonar-se, amb la virolla del bastó, al somni de resseguir la cal·ligrafia de les plantes. El mar, llunyà, verd i blau, poblat de formes vagues, va passant. Tot és infinitament més consolador que assistir a les representacions d'aquest món, a la vana demència ornitològica, gòtica i geperuda, del material humà.
Sens dubte, la lectura fa possible d'aprendre a mirar els món amb altres ulls; si més no, a percebre'n certs fenomens amb valor recobrat que el dia a dia, tan atrafegats com anem, s'ha encarregat d'eclipsar. He tornat a Pla i haig de dir que m'encanta assaborir-lo. Cartes de lluny comença, justament, parlant d'alguns pobles del Rosselló i del Vallespir, cosa que va fer que la idea que em rondava pel cap de fer una escapada al Rosselló, a proposta de la M., prengués força: crec que aquesta porció més aviat xicoteta de territori comença a obsessionar-me.
Aquesta invitació al viatge que he citat més amunt, amb què comença el llibre, descriu a la perfecció les sensacions que tinc darrerament. Pla anomena una paraula clau: consolador. És ideal per explicar què sent en quan percep els ritmes de la natura, l'espectacle que ens oferix dia rere dia, estació rere estació. Quan bade ací i allà descobrint paratges, arbres, boscos, ritmes, pedres dignes de ser visitades o lluminositats amb certa màgia que de tant en tant fan del dia un fet únic. Pare, mire, observe i em deixe impressionar, i, sobre tot, percep que el món és molt més que la imbecil·litat imperant i l'afany de domini, d'autodestrucció, d'egoisme... als quals ens tenen acostumats. Que la natura roman davant nostre, impassible, i junt amb ella, moltes persones per les quals paga la pena mantenir certa esperança.
Com que cada dia hi ha més soroll, necessite més aquests moments. Amb el risc d'esdevenir un misantrop asocial i solitari. Però com estic sol i em moriré, seria absurd deixar passar el temps sense sentir-me viu immers en tot aquest soroll infame que acaba per atordir-me.
LA FIDELÍSSIMA PERPINYÀ
 |
| Plaça de la Catedral, encara deserta |
 |
| Retaule barroc de l'Assumpció, a la catedral |
 |
| Curiosa manera de resumir la història del sant |
 |
| Invitació a l'utopia |
Pot semblar exagerat, però volia estar a Perpinyà ben prompte per passejar entre la ciutat quan es desperta. Per això puc dir que el meu viatge per la AP7 amunt -trajecte miraculós, doncs en dues hores et transporta a un altre món!- es va convertir en un viatge del fosc a la llum: conforme anava avançant cap al nord, el cel anava vestint-se amb noves capes de llum que anaven superposant-se, fins que, entrant a la plana empordanesa, el sol va deixar-se veure arran de l'horitzó difuminat pels tels d'humitat que hi havia a l'aire. L'anticicló augurava un d'aquells dies que a València diem "de falles": un avanç de la primavera que, en fer-se fosc, mostra el seu engany i t'obliga a buscar ràpidament l'abric momentàniament oblidat!
Estava convençut que arribava tard al meu propòsit, però quan deixí el cotxe a prop del Palau dels Reis de Mallorca, que tenia pensat visitar, i comencí a caminar cap al barri de Sant Joan, els carrers encara estaven deserts. Silenci. La desolació i decadència que es respiren vora el palau i pel barri de Sant Jaume anaven convertint-se a poc a poc, a mesura que m'apropava a la catedral, en un ordre amb cert regust parisenc. En cap altra ciutat he vist un contrast tan gran com el que hi ha entre els barris de Sant Jaume i Sant Joan de Perpinyà.
El cafè: trobar un bon cafè ací és difícil, però el trobí! Al café de le Bourse, enfront de la llotja. Ara, a preu d'or. Em pregunte per què als bars i els restaurants tenen la necessitat d'engegar la televisió al dematí i deixar que sone i sone sense que ningú l'escolte. L'haguera trencat amb una cadira!
L'ajuntament estava tancat, però la Mediterrània de Maillol es deixava observar entre les reixes. A dalt, la bandera francesa sota el rellotge i la inscripció "la Fidelíssima", la història de la qual he llegit al bloc La història desconeguda. La història d'aquesta ciutat que ha estat obligada a canviar les seues fidelitats és, des del meu punt de vista, ben trista, i l'estampa de la bandera tricolor sota aquesta inscripció, és pur sarcasme. Però, què es pot fer?
 |
| Compre llibres a un ritme més gran del que puc llegir-los! |
Doncs se m'ocorregué que una cosa que podia fer era conèixer la literatura que encara s'escriu al Rosselló en la nostra llengua. Així, aní cap a la llibreria Torcatis disposat a remenar entre els llibres de literatura catalana que tingueren: poca cosa. Però vaig trobar alguns d'interessants que vaig carregar, content, a la motxilla!
 |
| Torre de l'homenatge i façana gòtica del palau |
 |
| Les campanes, exposades a l'entrada, foren foses a principis del XVII |
 |
| Façana oriental del pati |
 |
| Capelles de la Magdalena i de la Santa Creu, superposades, al centre del pati. |
 |
| La decoració de la portada és magnífica! |
 |
| Presbiteri de la capella de la Santa Creu |
 |
| Sant Pere, representat a una mènsula de la capella |
 |
| Arcades de la galeria oriental del pati |
 |
| Façana occidental del pati |
El palau dels reis de Mallorca és un edifici magnífic: al voltant del pati les diferents sales s'articulen reproduint l'ordre de la societat medieval: les capelles i la sala del tro ocupen l'eix central de l'edifici, al voltant del qual s'articulen les altres dependències del palau-fortalesa: la planta noble, amb les arcades de les galeries gòtiques, sobre un primer nivell ocupat pels estaments més baixos d'aquella societat a al qual tornem a passes de gegant.
 |
| Catedral i barri de Sant Joan |
 |
| Barri i torre de Sant Jaume |
I des de la torre de l'homenatge, la possibilitat de guaitar Perpinyà des de les altures, sota la vigilància del Canigó que pareix voler-se engolir la plana rossellonesa.
L'ESTANY DE VILANOVA DE LA RAÓ
L'embassament de la Raó és un lloc d'esbarjo freqüentat pels veïns de les localitats properes. No té més història. Però si esteu de passada, potser siga una bona idea fer-hi parada per dinar o esmorzar: si seieu a un dels bancs que hi ha a l'est del llac, tindreu unes vistes formidables al Canigó que, quan el ventijol que ve del mar para, es reflecteix a l'aigua tot produint una imatge difícil d'oblidar.
El cel clar, sense cap núvol. La calor en augment. I la sensació de felicitat: el Canigó, la plana del Rosselló i jo badant per ella. Es necessita poc per sentir-se afortunat. Menjar-se un entrepà en un lloc com aquest en un dia d'hivern disfressat de primavera és suficient per a mi. I és que els colors d'aquests dies són una combinació perfecta: el rosa viu de les bresquilleres i arbres fruiters, el blanc rosat dels ametlers, el resplendor amoratat que desprenen alguns arbres que ja broten, els grocs vius de les mimoses i la ginesta, els marrons dels ceps que, encara sense fulles, intuïxen la primavera... Quin espectacle!
CASTELLNOU DELS ASPRES
 |
| Roc Mallorca des del castell |
La fortificació de Castellnou té el seu origen al segle X: esdevingué la seu administrativa del vescomtat de Castellnou, depenent del comtat de Besalú. Des de Castellnou es domina el roc de Mallorca i un dels passos naturals del Rosselló cap al Vallespir.
Vora mil anys després, Castellnou reunix els requisits per pertànyer a l'associació dels pobles més bonics de França. Abans d'arribar al poble hi ha un mirador on se'l pot contemplar rodejat de muntanyes arrodonides, sense bosc, ara cobertes de flor groga de la ginesta, i vigilat pel Canigó, que el guaita per sobre d'aquestes.
El poble té raconets encantadors, dignes d'un passeig. El castell conserva la disposició original, tot i que la major part de la fortalesa ha estat reconstruïda. Als seus peus hi ha un deliciós jardinet botànic que els propietaris tenen ben cuidat. Un bon racó per gaudir d'uns moments de descans i per obrir, a l'atzar, un dels llibres que m'emportí de la Torcatis. Un poemari de Joan Francesc Castex-Ey.
El millor camí,
cap als estels.
EL PRIMER ROMÀNIC ROSSELLONÈS
 |
| Entrada a Sant Martí del Fenollar |
 |
| Els 24 ancians de l'Apocalipsi ocupen el segon nivell de pintures |
 |
| Mare de Déu |
 |
| Ancià de l'Apocalipsi ret homenatge a Crist |
 |
| Anunciació |
 |
| Pantocràtor |
De camí a la costa, vaig fer un rodeig pel sud per visitar dues obres primerenques del romànic de la comarca: Sant Martí de Fenollar i Sant Genís de Fontanes.
Sant Martí es troba a l'entrada de Morellàs, a prop del Voló, i s'hi accedeix per un caminet a mà dreta només entrar al poble. Es tracta d'un temple preromànic de reduïdes dimensions que hui té afegida una masia que serveix d'acollida als visitants. A l'interior es conserva una mostra brillant de pintura romànica: les pintures que decoren l'absis s'han mantingut quasi intactes. En elles hi ha representada la història del naixement de Crist (Anunciació, naixement, adoració dels pastors -desapareguda- i l'epifania). Una Mare de Déu sobre la finestra pintada amb un estil orientalitzant obri pas a un pantocràtor que presideix la volta, el qual, rodejat pels tetramorfs, és lloat pels vint-i-quatre ancians de l'Apocalipsi de Joan.
Diuen que les pintures van impressionar i influir en l'obra del mateix Picasso, qui les va visitar durant una de les seues estades a Ceret. A mi m'han deixat bocabadat: pel llenguatge pictòric i simbòlic emprat, per la capacitat de sintetitzar en poc d'espai tota una concepció del món i de la vida, per la mirada dels personatges que, després de vora un miler d'anys de ser creats, estaven allà mirant la meua cara de curiositat.
L'exterior de Sant Martí està ple de mimosa. Grocs i més grocs per tot arreu.
 |
| Portada de Sant Genís, escultura romànica datada més antiga del Rosselló |
 |
| Morbositat: la corrupció de la carn després de la mort representada per una serp que ix de la boca. |
 |
| Mènsula de la portada de l'església |
 |
| Retaule major, d'autor desconegut |
Sant Genís de Fontanes és un poblet situat als peus de l'Albera, de camí a la Marenda. Allà es troba el treball datat d'escultura romànica més antic del Rosselló, i potser de tot Catalunya: el timpà de la portada de l'església de Sant Genís. L'abadia, a més a més, té un dels claustres romànics més antics i curiosos del país, les peces del qual, després d'haver-se dispersat entre museus i col·leccionistes, s'han tornat a reunir per donar pas a la reconstrucció. Serps, àngels, animals mitològics i de la contrada, personatges grotescs i decoracions vegetals configuren un univers suggeridor esculpit amb marbres de tres colors: el rosat, el negre i el blanc.
 |
| Sant Genís de Fontanes, als peus de l'Albera. Quina delícia! |
De camí cap a la costa per la carretera d'Argelers aquesta vista del poble de Sant Genís em va corprendre. Quina preciositat, no creieu? Felicitat en estat pur.
PORTVENDRES
Arribí a Portvendres per la carretera de Cotlliure, per la qual Pla va badar durant hores, segons relata a Cartes de lluny. Em va temptar de quedar-me a la badia on va anar a morir el vell Machado, inundada per una llum groguenca que donava a les pedres del castell i de la torre de l'església un color viu que contrastava amb el blau de l'aigua, fosc i verdós en molts punts. Vista fugaç des del cotxe. Però la veritat que la visita a Portvendres no em decebé.
Cotlliure és un poblet de postal, amb la seua torre campanar de conte, aquella que en un primer moment vaig creure un far, el castell i les cases acolorides que fan que el blau del mar siga més intens, com si protestara davant d'uns rivals que haurien de ser blancs. A Cotlliure ha desaparegut l'espectacle de les barques que descriu Pla de manera tan deliciosa. En canvi Portvendres és encara un poble viu, amb un port ple d'activitat que fa una forta olor de peix, on hi ha un munt de gent que faena, passeja, bada, pren el sol, observa el panorama.
M'encanten les olors de la mar. I a Portvendres hom les pot gaudir gairebé totes. Comprenc que a qui hi treballa aquesta olor fortíssima a peix que penetra fins ben endins del cervell acabe per parèixer-li odiosa i nauseabunda, però a mi, que només l'albire de tant en tant, m'ajuda a fer meu el paisatge del port, del mar. Crec que en aquest sentit, vora un vaixell xicotet de pesca on un home arranjava cordes i altres estris, vaig perdre el sentit de l'objectivitat: no sabia dir exactament si era una olor bona o dolenta.
El port fa forma de u. Deixí el cotxe a l'extrem sud, i el vaig recórrer fins trobar l'obelisc que hi ha a l'altre extrem, aixecat en honor a la independència dels Estats Units d'Amèrica, a la que la França borbònica va contribuir. El monument va ser inaugurat pocs anys abans de la Revolució, i a l'acte va assistir la flor i la nata de la noblesa rossellonesa... Supose que pocs anys després fugien cames ajudeu-me! Havia arribat el seu torn.
 |
| L'obelisc fa 30 m d'alçada |
CAP BEAR
La carretera que hi mena és terrible, per estreta i tortuosa. Així, vaig decidir que ja era l'hora de parar. Deixí el cotxe a un marge segur i vaig començar a badar pel paratge, tot gaudint d'un espectacle de verds, grocs i blaus que estava en constant transformació. En efecte, els minuts, tal i com anaven avançant, s'enduien amb ells una de les capes de colors que al dematí s'havia anat posant al cel i, tot emportant-se els colors vius, anaven deixant sols les capes més fosques. Quan, un hora i escaig després, tornava al cotxe, només quedava blau fosc i un poc de groc ataronjat que encara feia la viu-viu a ponent, darrere de les muntanyes.
 |
| Per tot arreu, ginesta |
El cap Bear és el Barbaria de la costa Vermella. És una llengua de costa rocallosa i agresta, sense arbres, a l'extrem més oriental de la qual s'alça un far impressionant de marbre rosa de Vilafranca de Conflent. Arreu hi ha les restes de les fortificacions i bateries antiaèries que els alemanys van construir durant els anys de l'ocupació per defendre la costa d'un possible atac aliat, que finalment es va produir quan els nazis només tenien forces per a fugir. Aquestes mostres d'arquitectura fan del paratge un lloc fantàstic, que transmet unes sensacions difícils d'explicar. No m'hi posaré: si de cas, aneu-hi!
 |
| La vista des del far arriba fins al cap de Creus |
 |
| Extrem oriental del cap |
I de nou, un entrepà mirant l'aigua. Cap a llevant. Els velers anaven passant rumb a Portvendres o tal volta a Cotlliure o el Barcarès. Els colors metamorfosaven de manera evident i descarada. De nou, el fred. El far va donar-me l'avís, tot fent brillar el seu llum potent, que era ja hora de marxar cap a Barcelona.
 |
| Immensitat |
El camí de tornada al cotxe, cap al nord, oferia ara vistes cap al fort Sant Elm, fortalesa de Vauban que domina la badia de Cotlliure i gran part de la costa Vermella. A contrallum la vista resulta fantàstica. Malgrat la humitat de l'aire, els llums dels poblets costaners que anaven encenent-se delataven la línia de costa del golf de Lleó fins a Marsella. Segur que en els dies clars aquest port antic és visible des d'on caminava.
 |
| Metamorfosi de llum |
 |
| Fort Sant Elm |
 |
| Llum crepuscular sobre Portvendres, presidit pel fort Sant Elm. |
COTLLIURE
La temptació: parar a la badia, ara ja deserta de la gentada que, en passar-hi per la vesprada, l'omplia. De nou la remor suau de les ones que recordava de la meua darrera estada al poble. Crec que aquesta remor és perenne. Relaxa i reconforta.
Aprofití per aturar-me, del tot, i escuardinyar les sensacions que havia despertat el dia. I llegir una mica. Més aviat, rellegir els quadres de Cartes de lluny que descriuen els llocs que acabava de viure.
Sens dubte, Pla és un bon company de viatge!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada