Falles

Aquesta foto sintetitza tot el que no m'agrada de les falles. No, no penseu que és per la presència de governants com Barberà o Fabra, que jo definisc com antivalencians i indignes del seu càrrec. La foto em pareixeria igualment censurable si hi aparegueren Mónica Oltra o Ignacio Blanco. Ho és perquè les falles és una festa que hui per hui, amb el tinglat de la Junta Local Fallera, la política de premis, competicions absurdes, de subvencions i finançament públic de molts dels seus actes i despeses, el súmmum de la coentor i del masclisme més ranci que és la moniatada de les falleres majors que ploren no se sap massa ben bé per què... dèiem, que per tot açò les falles són una festa que ha perdut part de la seua essència: la llibertat. Llibertat de posar en solfa el poder polític, de fer una crítica àcida de la realitat que ens toca viure. O hem de pensar que el ball de Torrent, aquell que va burlar-se de la virreina Germana de Foix i que, com diu la dita, començà de pressa i acabà corrent, haguera estat tan torracollons si hagués estat finançat per la monarquia?

Parlant de monarquies...

Ni falleres majors, ni premis, ni competicions, ni compra per part del poder! Potser sense tot això, les falles no serien tan espectaculars, tan vistoses, tan turístiques ni tindrien tant de renom. Però serien més lliures i més nostres. Serien un exercici de porga col·lectiva, que naixeria dels casals fallers i de veïns que posarien l'enginy, la creativitat i el treball col·lectiu en benefici d'una festa que ens defineix. (Somiatruites: ho sé). Però ai, qui es conformaria ara amb una "estoreta velleta per a la falla de Sant Josep", al costat d'aquests monuments tan espectaculars i vistosos? Ara bé, ni tot és blanc ni tot és negre: no podem negar que el món faller és l'eix constitutiu de l'associacionisme a la ciutat de València, i que al voltant d'ell hi ha un munt d'elements positius que cal valorar i apreciar. I un bon grapat de gent que hi treballa i que hi diposita les seues il·lusions. No vull, amb els meus comentaris, posar en judici el seu treball.

Malgrat tot, crec que l'experiència de veure's de nou, després de sis anys, immers en aquest desficaci col·lectiu que té la ciutat com a escenari, ha estat una experiència buscada. M'agrada què passa a València per falles. És com si, un bon de matí, el sol, amb la intenció d'anunciar la primavera, alçara quan s'eleva a l'horitzó un escenari de pólvora, soroll, parades de bunyols i xurros, falles i gentades que somou la ciutat i que, per damunt de rutines i abstinències quaresmals, convida a tots a la disbauxa. El clímax durant molts dies: la pólvora, mascletaes i castells, la música que ho inunda tot, el foc de la cremà, ritual purificador que perviu des de fa mil·lennis anunciant els canvis d'estació.

I encara és possible trobar monuments que, enmig de la coentor i junt amb d'altres que només es limiten a fer una crítica als excursionistes que embruten la muntanya o a reproduir tòpics sobre la política i la societat, posen el dit a la nafra. Per no oblidar-se d'aquelles comissions, com Arranca-pins, que viuen la festa al marge de "l'oficialitat". Per mi, una visita obligada, per l'estima que tinc cap al barri i pel seu caràcter reivindicatiu, és Na Jordana. Per molts anys!

Encara que la falla se n'oblide, aquests taurons tenen
noms i cognoms.

Falla de la plaça de l'Ajuntament: impressionant

Convent Jerusalem - Matemàtic Marzal

Plaça del Pilar

Remat de la falla Na Jordana. Fotos següents,
detalls del monument.

València = decadència. 

Cor de la falla

València en falles! Encara que semble mentida, durant el meu passeig matinal (a altres hores pot resultar un infern de gent i de soroll), trobí un racó desert, tranquil, i idíl·lic, una illa de calma al bell mig de la bogeria col·lectiva: València és la ciutat dels contrasts improvisats. Així, prenent un bon esmorzar davant de la impressionant façana neoclàssica de l'església de St. Joaquim i Santa Ana, a la plaça de les Escoles Pies, vaig pensar que aquesta, la meua ciutat, és barroca, exagerada i desmesurada en tot, fins i tot en el seu caràcter mediterrani. Se'm passà pel cap, mirant les formes i els contorns de l'esglesiota, la intuïció que potser siga Nàpols, pel que he llegit d'ella, la seua ciutat germana.

Tinc ganes de comprovar-ho.

Vista des del meu entrepà

El barroc és un estil que inunda València per tots els racons