Mai m'havia passat veure'm, de sobte, a terra i no poder-me alçar. I en això estem encara. I mentre veus el món des de baix, s'aprenen també coses. Moltes i ben importants.
La primera, que no importa com de grossa haja estat la pedra en què hem ensopegat. Si es té algú a l'abast a qui poder agafar-se en cas de caiguda, aquesta mai es produirà. No importa, doncs, la magnitud d'un problema, sinó com aquest és viscut: i no convé viure'l mai sol. Trobar algú amb qui expressar-se, amb qui cagar-se en tot i, això sempre, riure-se'n, és una manera saníssima d'evitar les caigudes. Prenc nota: en cap altra situació m'ha passat el que m'ha passat ara, però és que mai m'havia sentit tan sol i tan aïllat en un context.
La segona: aquell qui necessita sentir-se parlar sempre, qui sempre està repetint els seus principis convertits en verbositat... és justament aquell que en dubta, que no se'ls creu, que no vol que ens fixem en els seus principis, sinó en ell mateix, en com de bé ho fa. De vegades l'ombra més gran és la de l'objecte minúscul: descobrir que ens hem espantat per una nimietat, ens fa sentir idiotes, però també reconfortats.
La tercera: quin lloc donem a les persones que entren en el context en què es movem? Com les tractem? No és el mateix tractar algú valorant-ne el seu tarannà i donant per descomptada la seua vàlua, que transmetre-li que, d'entrada, està sota sospita, i que caldrà que ens demostre si serà capaç d'estar a l'altura. Això mateix serà el que farà que no ens done allò que esperàvem.
Pares i mares: quan trieu escola pels vostres infants, no feu cas del que diuen que donaran a les criatures. No... Fixeu-vos en com s'hi troben els mestres que hi treballen.
 |
| Sense humilitat, res no pot créixer enlloc |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada