El segle XXI com a pretext

Sovint he escoltat dir que l'escola que volem per al segle XXI ha de trencar en l'anomenada "escola tradicional". Una escola tradicional que no se sap massa bé què és, que més aviat és caricaturitzada i convertida en un sac on cap tot allò que "no pot ser de l'escola del segle XXI". "L'escola del segle XXI" es defineix, doncs, per negació. I allò que es defineix per negació, sense justificar massa bé per què nega el que nega, fa massa olor de ressentiment i de frustració.

La suposada "escola del segle XXI" posa per damunt dels coneixements i de les aptituds, els valors i les emocions. Vol educar per a un món "canviant", en què tot el que necessitem està ja a Internet i només hem de ser "millors persones" per afrontar els reptes que se'ns puguen posar al davant. O siga, unes persones que més que conèixer, han de viure experiències de tot tipus per estar preparats per al que els vinga al damunt.

I és que "l'escola del segle XXI" potser no sàpiga que repeteix un model, el de l'escola del segle XIX. Però no aquella escola on assistien els futurs caps de famílies burgeses que estaven destinats a dirigir la societat. Sinó aquella que estava destinada a les dones, a qui justament se'ls privava del coneixement per evitar la seva emancipació. Les dones havien d'aprendre a ser bones persones, a tenir una vida emocional plena, a servir el marit i fer front a les adversitats. Res més.

L'escola del segle XX va servir a molta gent per emancipar-se, per construir-se la seva pròpia trajectòria i eixir de la pobresa i de la misèria que durant segles havien patit moltes famílies. Negar això és negar una evidència. "L'escola del segle XXI" sembla que ha de servir per adaptar-nos a qualsevol misèria que ens vinga, ja que ens priva de les eines per bastir-nos una trajectòria pròpia.

Hem volgut ser  moderns i hem tornat a agafar un model antic i caspós. El segle XXI esdevé un pretext per fer-nos retrocedir i disfressar el retrocés de postmodernitat. A quin beneficia "l'escola del segle XXI"? Quins interessos serveix desmuntar de forma acrítica mitjançant la negació sistemàtica allò dolent, però també allò bo, de l'escola del segle XX?

Em sembla que al darrere pot haver interessos menys innocents i moderns del que es puga pensar en un primer colp d'ull...

Gràcies, S., per la reflexió.