La vida lenta

De vegades els llibres ens arriben a les mans en els moments és idonis. Això m'ha semblant, almenys, pel que fa als dietaris de Josep Pla recollits al volum titulat La vida lenta. S'hi recullen els que Pla escriu els anys 1956, 1957 (interromput) i 1964, durant els quals l'escriptor es dedica a prendre notes diàries sobre allò que li passa, allò que veu, allò que sent, allò que viu. No se sap massa bé amb quin objectiu: les anotacions no tenen cap estil o intencionalitat literària.

Però malgrat això, són especialment valuoses. I ho són pel fet que ens fan entreveure allò bell i important de la quotidianitat. En gairebé en totes les anotacions, Pla fa sempre referència a dos elements: el seu cos i el temps que viu.

Del cos ens diu allò que percep pels sentits, les molèsties, indigestions i efectes que li provoquen els menjars pesats, l'alcohol i el tabac. A través de moltes sensacions que té es deixa entreveure el seu pessimisme, explícit en molts moments. Pla valora especialment allò que menja: quan és exquisit, quan ha resultat mediocre. També ens parla de les olors familiars, que cíclicament tornen al seu nas: la userda, de certs menjars, dels que porta el vent... I dels colors: el paisatge del mas a Palafrugell és sempre el mateix, però mai igual. Cada dia, cada estat del temps, cada estació aporta els seus matisos i Pla sap captar-los perfectament i expressar-los amb senzillesa i precisió.

Del temps ens parla a través de diferents perspectives. Sempre hi ha una referència a l'oratge que ha fet el dia que escriu: la tramuntana, el gregal o la secada de l'estiu. La calor, la fred o la humitat. La insistència en l'oratge és clara: aquest influeix no solament en el nostre estat d'ànim, sinó també en els nostres plans i expectatives en començar qualsevol activitat quotidiana. I al llarg del dietari van apareixent les referències a les festivitats, els dies de sardana, la collita i les feines del camp i al pas de les estacions. És destacable un element subjectiu que ens fa pensar en una determinada vivència del temps: l'insomni. Un insomni crònic i persistent que, en desaparèixer, crea fins i tot una sensació d'alleujament al lector. L'insomni també ens parla de cert pessimisme: el temps que no passa, el matí que no arriba, el cansament que envaeix el cos i del qual es ressent l'ànim...

Així doncs, prenent consciència de les limitacions que el cos li dóna i del temps que viu -sempre és conscient de quina hora és-, Pla conversa, viatja, reflexiona, llig i escriu. Diem que resta obert al món. S'emociona, i m'és gratificant comprovar que moltes de les emocions viscudes per ell les he viscudes jo anys més tard als mateixos llocs. A l'Empordà i al Rosselló. Especialment emotives les paraules d'inicis d'abril del 56, durant la seua estada a Atenes: M'emociona pensar que potser he passat per llocs que foren trepitjats per Sòcrates.  O quan visita el museu arqueològic d'aquesta ciutat: Davant d'algunes peces, les llàgrimes en vénen als ulls. Se'ls pot donar la volta i no falla mai res. 

Són moltes les descripcions, reflexions i afirmacions que, al llarg del dietari, ens fan copsar la bellesa que tenim al nostre voltant i al nostre propi interior. Passo el dia al llit. Silenci i quietud completa. Magnífic. (...) Em sembla haver sentit el rossinyol ahir des del quarto d'escriure. (...) Apareix Quintà a les sis i anem a passeig amb l'auto fins a Figueres, meravelles del paisatge. L'espuma de la civada blanca i els ors del blat que es va movent. Van Gogh pintava aquests grocs. (...) Tornat a peu: meravella del paisatge, vent i el Canigó llunyà i blavís. (...) La xiscladissa d'aus a la matinada... (...) La pols dels pins d'Empúries. (...) És el moment que les oliveres tenen un color més pansit.

També, com no, s'hi entreveu el pessimisme abans esmentat, crònic en Pla, i les ganes d'emigrar, que tenen l'origen en la situació política i social que li ha tocat viure. En gener del 64 afirma, després d'un viatge en avió: La visió d'Espanya erosionada i pètria. Aquest país no serà mai res. Poques frases poden donar a entendre tant a partir d'un colp d'ull a la península des de la finestra d'un avió! Sublim.

La lectura del dietari, doncs, m'ha ajudat. No només perquè les anotacions diaris eren breus, i durant un temps han estat l'única cosa que m'he pogut permetre el luxe de llegir. Sinó perquè m'han fet prendre consciència de la meua pròpia quotidianitat i del seu valor, altíssim.

I m'han fet preguntar-me pel futur en tant que he conegut l'antítesi: xiquets i xiquetes que no saben quin dia viuen. Que són incapaços de dir si plou o fa sol, perquè no senten ni la més mínima curiositat que els empenya a mirar cap al cel al dematí. Que ja no vivencien el pas del temps ni a través dels ritmes de la natura ni de les festes de la nostra cultura, que queden com efemèrides aïllades sense cap tipus de vinculació amb la vida o la natura...

Algú s'ha preguntat si el camí que hem emprès i la meta que suposadament volem abastar tenen alguna relació? I és que quan veig un infant manipulant una tablet, em donen ganes de fer-lo mirar per la finestra, observar i buscar paraules per descriure el que té al davant! Tinc la ferma convicció que hi pot aprendre moltíssim més. 

Entre altres coses, a estimar el que l'envolta i a sí mateix. O, si més no, a valorar-ho.

No hauríem de començar per ací?