Els dogmes marians sempre m'han resultat, sense ànim d'ofendre, un tant reaccionaris, incomprensibles o innecessaris. I sempre, irracionals. La virginitat, l'ascensió, la immaculada concepció de Maria... Caspa, caspa... caspa? Però unes reflexions escoltades ací, unes altres escoltades allà, m'han fet pensar que darrere d'un dogma sempre hi ha un ensenyament del qual podem aprendre alguna cosa. I de sobte, la mitologia i els dogmes marians han esdevingut per a mi especialment interessants: crec que són l'antídot perfecte al fonamentalisme religiós de base platònica. I ho podem veure-ho de seguida.
"Faça's amb mi segons la vostra Paraula", diu la Mare de Déu a l'arcàngel Gabriel quan aquest li anuncia que concebrà un fill per la "gràcia de l'Esperit". Però Maria podria haver dit, també: "vaja-se'n a fer la mà i deixe'm tranquil·la, que bastants maldecaps tinc". Cert és que la figura del Filòsof, d'aquell qui ha aconseguit la llum del món de les Idees, que les coneix i contempla la Veritat, potser haja d'orientar la societat. Ara, la veritat és molt complexa, i siga quina siga la suposada Veritat que il·lumine el Filòsof, sempre tindrem la llibertat de dir-li que no. Dit d'altra manera: ningú ens priva mai de la nostra llibertat d'elecció. I això ho apliquem també a la divinitat: existisca o no existisca, ja farem amb ella o d'ella el que ens plaga. La divinitat no obliga a res. La nostra visió d'aquesta divinitat només és una minsa part de la veritat que puga rajar d'aquesta. Qui es creu en el poder de poder copsar el seu misteri en la seua totalitat i d'imposar-nos la seua visió? (Verge? Més aviat podríem traduir com pura: després de fer l'acte sexual (o no, qui sap?) concebre, donar a llum, tot ple de sang i de humors humans escampats per tot arreu, Maria va romandre pura. I és que no són justament aquestes coses les que ens fan impurs: recordem que en el món jueu, una dona era considerada impura pel simple fet de tenir la menstruació, i, mentre durara, no podia entrar a la sinagoga. Per fer-ho, havia de sotmetre's passats uns dies a banys rituals de purificació del cos. Però en la Mare de Déu, el cos deixa de fer fàstic, ja no esdevé un motiu d'impuresa i no és cap motiu d'allunyament de l'anomenada "veritat".)
I és justament el que ens diu el dogma de l'ascensió al cel de la Mare de Déu: no és l'ànima de Maria la que puja al cel rodejada d'àngels, sinó tota ella, cos i ànima. Per tant, si el seu cos ascendeix, alguna cosa d'important deu tenir el cos per tal que els angelets carreguen el seu pes fins a les mateixes portes del cel, no? Aquells que lluiten contra la "carn" i les seues trampes, potser s'ho haurien de fer mirar. El rebuig a la corporeïtat, i al gaudi que aquesta ens pot donar a través dels sentits i de la sexualitat, queda, doncs, en evidència amb aquest dogma.
El pecat: tot ésser humà és imperfecte perquè està "tacat" del pecat original. Pecat entès com la capacitat de fer el mal, d'allunyar-se del Bé i de la Veritat. Però justament, Maria de Natzaret no. Diu el dogma que ella fou concebuda sense màcula. Duu una vida modèlica a ulls de la divinitat i en ella no hi ha prova d'aquest pecat original. Què podem aprendre d'aquesta contalla? Per a mi, el fet que Eva va mossegar la poma perquè li va donar la gana, però podria no haver-ho fet, igual que Maria va dir que sí a l'arcangel, però no n'estava obligada. Així doncs, potser aquest pecat no sigui un defecte de fàbrica, i que igual que tenim la capacitat de fer el mal absolut, la tenim també de fer el bé absolut.
I aquesta esperança de perfecció no ens la pot treure ningú per molt malament que vaja el món en què vivim.
No em direu que aquestes idees que emanen d'unes creences dogmàtiques no són, si més no, interessants. I és que de vegades, en el camp de la religió, ens ha passat com aquell gurú de qui parla Tony de Mello, a qui un gat molestava quan intentava de meditar. De seguida va prendre la decisió de nugar-lo cada vegada que volia meditar. I els seus seguidors, posteriorment, van arribar a la conclusió que per arribar a la il·luminació calia nugar un gat. Qui no nugara el gat o negara aquesta evidència, era titllat d'heretge!
Vull dir, que ens hem fixat en la historieta mitològica i ens obstinem en el culte al tòtem, però ens hem oblidat del que hi ha darrere. Tot plegat, un misteri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada