aNDRòMiNa: Fortaleses. Ascensió a la Mola de Cortes.

14 de gener del 2016

Fortaleses. Ascensió a la Mola de Cortes.

Ascendir a la Mola de Cortes pel camí de la Cortada -rebatejat com a senda Cavanilles- no és només començar una de les caminades més belles de tot el País Valencià, sinó que és també endinsar-se, de bell nou, en un dels episodis més dramàtics de la nostra Història: l'expulsió dels moriscos. L'any passat per aquestes dates, l'entorn del camí de les Jovades m'evocava la revolta mudèjar d'Al-Àzraq a les muntanyes de la Marina; la Mola fou, al seu torn, l'escenari de la revolta morisca posterior encapçalada per Turigi, l'últim rei musulmà de la península Ibèrica abans de l'expulsió dels moriscos decretada per Felip III el 9 d'abril de 1609. Els números ens parlen de la magnitud i la importància que la qüestió morisca tingué per a l'antic Regne: el mateix poble de Cortes va passar de tindre 1.500 habitants a tenir-ne tan sol 160. Així, grans zones, especialment de l'interior valencià, van quedar despoblades -i més endavant, amb les futures repoblacions, castellanitzades-. Els sectors més reaccionaris de la societat valenciana i de la Cort de Madrid van quedar, però, ben satisfetes: la diferència, aquells diferents llavors pel que fa a llengua, religió i costums, no havent pogut ser assimilats, van ser eliminats i expulsats de les terres on havien viscut durant segles. Tot això, com a resultat de l'odi i de la intolerància.

Avui tenim un sistema de valors aparentment contrari. Però potser caiguem també en el mateix error de base: davant del "diferent", es fonamenta exclusivament el respecte i la tolerància. Però el diferent continua sent el "diferent", està ben delimitat, identificat i reclòs en el seu àmbit [àmbit simbòlic, àmbit físic de la ciutat...]. Ara, de la tolerància a la intolerància només hi ha un pas: i és que aquell qui no és com la majoria dominant continua exclòs de la normativitat.

Ens costa acceptar - acceptació que va més enllà de la tolerància- que la diferència és tan vàlida com l'ésser normatiu, i que el diferent és en realitat "l'altre", una alteritat que ens mira i ens defineix igual que la mirem i la definim. L'altre: davant de la seua existència ens hauríem de qüestionar i redefinir a través de la seua mirada. És complicat i ens aboca a la no-seguretat: per això ens costa tant d'acceptar-lo i treure'l de la reclusió en la "diferència", tot abandonat les nostres fortaleses rodejades de les muralles de la normativitat, la quotidianitat i la seguretat que ens hi dóna. I és que quan posem l'altre al davant nostre, és quan ixen els "co-": compassió, confraternitat, compartició, confiança, col·laboració, coincidència... Perquè al capdavall, amb el diàleg la diferència es difumina.

En això pensava -a partir de la lectura dels fragments filosòfics recollits per J. C. Mèlich a La lectura com a pregària-, i en altres coses més banals, mentre ascendia el camí i m'anava deixant impressionar pel paisatge. El camí, que encara conserva gran part del seu paviment original, recompensa ràpidament l'esforç de la forta pendent tot mostrant als pocs minuts els canons del Xúquer, l'embassament de Cortes i les infraestructures de la central hidroelèctrica. Una vegada al capdamunt de la Mola, ens trobem davant de les parets del dipòsit d'aigua, que furtivament vaig pujar per contemplar tant la superfície de la llacuna com les magnífiques vistes al castell de Xirel que s'hi tenen.

Abans de començar la baixada vaig travessar la Mola per la pista fins arribar a la vora dels alts del Cinto de la Cabra, el seu punt més elevat. en tornar arrere i seguir per la Cortada, haig de dir que em vaig quedar bocabadat davant de la grandesa del paisatge que se'm mostrava: el barranc de Sant Vicent retallant profundament les moles de pedra fins al mateix riu Xúquer. Crec que les fotografies no li fan justícia: puc afirmar que és un dels paisatges més impressionants de tota la nostra geografia. Ho és també pel silenci i la solitud absoluta que regnen a tot el paratge.

No vaig marxar de Cortes sense pujar la Mola de Xirel. Allà, mig amagat dels ulls curiosos de la vall, s'alça la fortalesa que esdevingué el centre del dispositiu militar destinat a reprimir els moriscos revoltats que havien convertit la Mola de Cortes, al seu torn, en un gran castell natural aprofitant el seu caràcter inexpugnable. El castell es manté gairebé intacte: la seua ubicació, allunyada dels nuclis de població, ha impedit que s'utilitzara com a cantera. No obstant, el temps i les inclemències de l'oratge no l'han perdonat tampoc.